Argelagues de Gemma Ruiz

L’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

Començo amb aquesta descripció de l’argelaga perquè trobo que és molt adient ja que existeix molta similitud entre aquest arbust i les protagonistes del llibre.

Dones que van viure una època i en unes condicions gens fàcils, però que malgrat els entrebancs i amb molt d’esforç (físic i personal) van aconseguir tirar endavant.

Gemma Ruiz ens endinsa al món de la indústria tèxtil, en aquest cas de Sabadell, a través de les vivències de les dones de la seva família, la besàvia, l’àvia i una tieta-àvia, explicades en el llenguatge popular de l’època i amb força anècdotes que fan, en algun moment, que et sentis dins de la història. Que pateixis, que t’il·lusionis, que vulguis lluitar, que t’enfadis amb les injustícies...

Si teniu ganes de conèixer una part de la nostra història de primera mà, llegiu-lo. Us agradarà.

M’ha semblat un bonic homenatge a la història familiar.

Sinopsi:

La periodista Gemma explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

Les pereres fan la flor blanca de Gerbrand Bakker

Les pereres fan la flor blanca és una història trista, explica el patiment d’una família quan, en un accident, un dels tres fills es queda cec.

Incomprensió, impotència, culpabilitat són sentiments que descriuen les diferents veus durant el llibre. Dic les diferents veus perquè al llarg de la història va canviant el narrador: els bessons ens expliquen la seva part, en Gerson la seva, i fins i tot, coneixerem la visió del gos de la família.

Tot i que sigui una història trista, molt trista, l’autor aconsegueix desdramatitzar-la i ens presenta una lectura agradable.

És un llibre dels que jo catalogo com a “bonic” 😍

Havia llegit un altre llibre de Gerbrand Bakker, A dalt tot està tranquil, i no em va causar la mateixa impressió.

L’heu llegit? Aquest us el recomano.

Sinopsi:

Els bessons Klaas i Kees i el seu germà petit Gerson juguen sovint a «Negre», un joc en què la regla principal consisteix a no obrir els ulls.

Un dia, en Gerson perd la visió en un accident de cotxe, i es veurà obligat a jugar a «Negre» la resta de la seva vida.

Serà capaç d’adaptar-se a la seva nova vida amb l’ajuda del seu gos? La vida també ha canviat considerablement per al seu pare i els seus germans. Però el que no canvia mai és la calidesa de la família. Gerbrand Bakker ens explica aquesta commovedora història a través de tres perspectives diferents, la dels bessons, la d’en Gerson i la del gos.

La princesa de hielo de Camilla Läckberg

He començat a llegir la sèrie Fjällbackade Camilla Läckberg amb el propòsit de, més tard o més d’hora, acabar-los tots.

La Princesa de Hielo és el primer dels 10 llibres escrits fins ara. És una novel·la policíaca ben escrita, vull dir que m’ha enganxat i que no m’ha cansat. No es tracta de cap gran obra però m’ho he passat bé llegint-la.

L’autora fa una bona descripció dels personatges, tant dels principals com dels secundaris. Abans de començar la part de la història on apareixen et posa en situació (suposo que ha de servir pels propers llibres de la saga).

He trobat a faltar una mica més d’intriga perquè, tot i que el desenllaç no l’he sabut fins al final, hi ha coses importants de la història que ja intuïa gairebé al començar.

També queden coses mal tancades però entenc que he de tenir paciència fins als propers llibres.

Com a resum dir que m’esperava més però que no puc tenir una opinió més raonada fins haver llegit algun altre llibre de la saga.

Sinopsi:

Tras muchos años de ausencia, la joven escritora Erica vuelve a su pueblo natal, donde ha heredado la casa de sus padres recientemente fallecidos. Erica decide darse un paseo por las calles donde transcurrieron los primeros años de su vida, pero tras el aviso de unos vecinos, descubre que su amiga de la infancia, Alex, acaba de suicidarse. Conmocionada, inicia una investigación y descubre que Alex estaba embarazada. La historia da un nuevo giro cuando la autopsia revela que su amiga no se suicidó sino que fue asesinada. La policía detiene al principal sospechoso, Anders, un artista fracasado que mantenía una relación especial con la víctima.

Permagel d'Eva Baltasar

Permagel: És aquella capa de la terra que, en determinades parts del planeta, sempre està gelada, sigui quina sigui l’estació de l’any.

Començo amb aquesta definició perquè em serveix per definir el caràcter de la protagonista, una dona freda que, en certes circumstàncies permet que el seu permagel s’esquerdi.

Lesbiana i suïcida convençuda, durant el llibre explica la seva vida, els amors, la sexualitat, la seva relació amb la família... i ens adonem que totes aquestes vivències, sobretot el fet de viure en una família amb una mare controladora i que això ha fet que no hagi pogut prendre les seves pròpies decisions, li han fet portar una vida amb insatisfaccions.

És un llibre profund però molt amè de llegir.

Sinopsis:

Una suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva se salva quan ha d'ocupar-se d'una nena: aquesta és la trama de PERMAGEL, primera part d'una trilogia sobre la vida d'una dona contemporània. Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna del llibre: una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació. Una vida lliure, mortalment sorprenent, tiba de cap a cap d'aquesta novel·la com la corda del funambulista a cent metres d'altura. Eva Baltasar la camina amb el desafiament i l'elegància dels escriptors de raça.

Morir no es lo que más duele de Inés Plana

Em poso al dia després d’unes mini vacances ;)

Vaig començar el llibre i vaig pensar que m’agradaria però ara que l’he acabat no puc dir massa més. És entretingut però, pel meu gust, la trama es resol massa aviat i perd interès a partir de la meitat.

Com a novel·la negra no li posaria massa bona nota, ara, com a descripció i implicació amb les vides dels personatges, sí. Com diu el títol, segons com vulguis o puguis viure la vida, pot ser que la mort no sigui el pitjor.

Em sap greu, però aquest llibre, tot i que té crítiques molt bones, jo no us el recomanaria.

Sinopsi:

Un hombre aparece ahorcado en un pinar a las afueras de Madrid, con los ojos arrancados de cuajo. En uno de sus bolsillos se halla un papel con el nombre y la dirección de una mujer: Sara Azcárraga, que vive a pocos kilómetros del escenario del crimen. Frágil, solitaria, bebedora de vodka en soledad, Sara rehúye cualquier contacto con las personas y trabaja desde casa. El teniente de la Guardia Civil Julián Tresser se hace cargo del caso, asistido por el joven cabo Coira, que se enfrenta por vez primera a una investigación criminal, una investigación difícil, sin apenas pistas, con demasiados enigmas. A medida que el teniente Tresser avance en sus indagaciones, descubrirá unos hechos que darán un trágico vuelco a su existencia y le conducirán a un viaje a los infiernos que marcará su vida para siempre. Extraordinaria novela con una trama hipnótica encajada como un puzle y unos personajes con alma que se debaten entre el bien y el mal.

Matarte lentamente de Diego Ameixeiras

Un llibre de 57 capítols que entrellaça vides que lluiten per sobreviure, cadascú a la seva manera i amb els seus problemes.

Són històries que es creuen entre elles sense saber-ho els personatges, històries de vides fosques, de problemes que cada cop van a pitjor i que, en algunes, la solució és traumàtica.

És un llibre curt, àgil, ben escrit però que no us aconsello llegir en èpoques de la vostra vida que no esteu al 100%. És una mica depriment.

Sinopsi:

En Matarte lentamente hay gente que mata o que desearía matar. Quizá porque sus vidas

ya han saltado antes por los aires. ¿Qué tienen en común una detective harta de su pareja,

un alcohólico cuyo hijo sufre una grave enfermedad, una adolescente desorientada o una

mujer que llega a la ciudad con el estómago lleno de cocaína?... Su intemperie.

La novia gitana de Carmen Mola

Començo pel final... és sorprenent i impactant!

L’Erica em va dir que se l’estava llegint perquè li havien recomanat a la seva llibreria habitual i m’hi vaig llençar. Va ser començar-lo i no poder parar, i un cop acabat, m’he quedat amb ganes de més.

No té res a envejar a cap novel·la de qualsevol autor consagrat del gènere (novel·la negra). És una història molt ben tramada on, paral·lelament als dos assassinats cruels que es narren a la història principal, es descriuen altres històries, com ara la vida privada d’alguns dels personatges protagonistes que... Déu n’hi do!

També cal destacar les pinzellades que fa a altres temes comuns com ara l’Alzheimer, les relacions entre paios i gitanos, la vida dins una presó, etc.

I li he d’agrair a l’Elena Blanco, la protagonista, que hagi eixamplat la meva cultura musical, mai havia sentit parlar de la Mina Mazzini... Parole, parole, parole....

Us el recomano molt si teniu ganes de llegir amb la sensació de "cucs" a la panxa (d'angoixa, no d'emoció!)

Sinopsi:

«En Madrid se mata poco», le decía al joven subinspector Ángel Zárate su mentor en la policía; «pero cuando se mata, no tiene nada que envidiarle a ninguna ciudad del mundo», podría añadir la inspectora Elena Blanco, jefa de la Brigada de Análisis de Casos, un departamento creado para resolver los crímenes más complicados y abyectos. Susana Macaya, de padre gitano pero educada como paya, desaparece tras su fiesta de despedida de soltera. El cadáver es encontrado dos días después en la Quinta de Vista Alegre del madrileño barrio de Carabanchel. Podría tratarse de un asesinato más, si no fuera por el hecho de que la víctima ha sido torturada siguiendo un ritual insólito y atroz, y de que su hermana Lara sufrió idéntica suerte siete años atrás, también en vísperas de su boda. El asesino de Lara cumple condena desde entonces, por lo que solo caben dos posibilidades: o alguien ha imitado sus métodos para matar a la hermana pequeña, o hay un inocente encarcelado. Por eso el comisario Rentero ha decidido apartar a Zárate del caso y encargárselo a la veterana Blanco, una mujer peculiar y solitaria, amante de la grappa, el karaoke, los coches de coleccionista y las relaciones sexuales en todoterrenos.

Una policía vulnerable, que se mantiene en el cuerpo para no olvidar que en su vida existe un caso pendiente, que no ha podido cerrar. Investigar a una persona implica conocerla, descubrir sus secretos y contradicciones, su historia. 

En el caso de Lara y Susana, Elena Blanco debe asomarse a la vida de unos gitanos que han renunciado a sus costumbres para integrarse en la sociedad y a la de otros que no se lo perdonan, y levantar cada velo para descubrir quién pudo vengarse con tanta saña de ambas novias gitanas.

La desaparició de Stephanie Mailer

Ja fa dies que tenia ganes de llegir-lo, bàsicament per dos motius:

- Perquè he llegit els dos èxits anteriors del mateix autor, Jöel Dicker, i m’han agradat molt.

- Perquè tenia curiositat ja que les crítiques que he llegit d’aquest van d’un extrem a un altre.

Tracta d’un cas d’assassinat mal tancat 20 anys enrere i que es torna a obrir per tal d’esbrinar la veritat i detenir el culpable seguint les pistes trobades per Stephanie.

És una lectura amena, dinàmica i divertida que des del primer capítol em va fer entrar de ple dins el llibre i el vaig devorar fins acabar-lo.

Sí que és veritat que en un moment donat tens la sensació que hi ha massa històries i massa personatges barrejats però, a poc a poc, es van posant a lloc i crec que, gràcies a això, s’aconsegueix mantenir la incògnita fins al final.

Si us agrada l’intriga, els canvis de rumb, les situacions un pel surrealistes, els personatges estranys... segur que us agradarà aquesta novel·la.

Ja direu!

Sinopsi:

30 de juliol del 1994. Orphea, una petita ciutat costanera dels Hamptons, a l’estat de Nova York, està molt trasbalsada per un succés esgarrifós: l’alcalde i tota la seva família han mort assassinats a casa seva, juntament amb una noia que passava per allà fent jòguing i havia sigut testimoni del crim.

Investigaran el cas dos joves policies, el Jesse Rosenberg i el Derek Scott. Ambiciosos i tenaços, aconseguiran desemmascarar l’assassí gràcies a tot un seguit de proves incontestables, cosa que els valdrà els elogis dels seus superiors i fins i tot una condecoració.

Però vint anys més tard, a principis d’estiu del 2014, el Jesse rep, pocs dies abans de deixar el cos de policia, la visita d’una periodista, la Stephanie Mailer, que li assegura que es va equivocar de culpable. Poc després, la jove desapareix en circumstàncies misterioses. ¿Què li ha passat a la Stephanie Mailer? ¿Què ha descobert? I, sobretot: ¿què va passar en realitat el vespre del 30 de juliol del 1994 a Orphea?

Gente que viene y bah de Laura Norton

Vaig participar a El amigo visible de verano de Dime un libro i em van enviar aquest llibre. Estic segura que si no arriba a ser per això, o per alguna recomanació, no me l’hauria llegit.

No em crida l’atenció el gènere chick-lit i el vaig començar a llegir amb una mica de recança però, potser pel moment (és un llibre d’estiu), a poc a poc vaig anar enganxant-me.

És un llibre fresc, fàcil de llegir, distret, amè.... no espereu una gran novel·la, però estigueu disposats a passar una bona estona, fins i tot a que se us escapi alguna riallada durant la lectura. És per això que el vaig recomanar a les meves amigues (crec que està adreçat bàsicament  a un públic femení) , i que el recomano a totes aquelles persones que necessitin un moment d’esbarjo.

Gracias Reipardo! ;)

Sinopsi:

De Bea, la arquitecta joven, talentosa y guapilla que protago­niza esta novela, no se puede decir que sea gilipollas, pero de lo que no se puede dudar es de que su karma es tirando a pésimo: en la misma semana, pilla a su novio (perdón, su PROMETIDO) enrollándose con una de las presentadoras más monas DE LA TELE, para, acto seguido, ser despedida con una indemnización ridícula. Con el desastre en los talones, Bea no tiene más remedio que volver a su pueblo natal, donde, además de un paisaje idílico, le espera un futuro incierto, una familia como poco peculiar… y un vecino digamos que «misterioso».

Las vírgenes del paraíso de Barbara Wood

Aquest llibre el vaig començar a llegir per recomanació del Ruben i, tot i que ell em va dir que era molt bo, no les tenia totes. Relacionava a l’autora amb novel·les d’amor (no em pregunteu el perquè!) i no em cridava massa l’atenció.

Ara que l’he acabat he de dir que, a més d’una història d’amor, també és una història de desamor, de lluites col·lectives, individuals, de divisió de religions, de guerra...

La lectura et permet fer un viatge per Egipte entre els anys 1945 i 1994, època de canvis polítics, de confluència entre la tradició i la modernitat i parla dels conflictes que això crea en una família benestant.

Destaca el paper de la dona en aquesta cultura, tant la part positiva com la negativa, i descriu amb molta sensibilitat la complicada situació de les dones musulmanes en aquest país (i en aquella època).

És una lectura que, si teniu temps (584 pàgines), us recomano.

Sinopsi:

Han pasado muchos años; Jasmine regresa a su casa natal en la calle de las Vírgenes del Paraíso, en El Cairo. Ahora es médica, y ha sabido romper con la dependencia a que está condenada la mujer en su país. Es prácticamente occidental en sus valores, pero cuando se encuentra frente a su abuela Amira no puede evitarlo: el pasado irrumpe impetuoso entre las junturas de su nueva vida.

Las Vírgenes del Paraíso es una rigurosa panorámica de la historia reciente de Egipto, una sobria crónica de la condición de la mujer en el mundo musulmán y, sobre todo, la emotiva historia de una mujer que vivió dicha condición y supo escapar a ella

El baile de las luciérnagas de Kristin Hannah

Escollir un llibre per casualitat i......

...trobar-te una història sobre l'amistat incondicional de dues dones que comença a l'adolescència i que es manté durant més de 30 anys, tot i les adversitats, que t'atrapa a poc a poc.

És una lectura molt intensa i passes per tots els estats emocionals possibles. T'adones del valor de l'amor, de l'amistat i de la família, dels interessos i objectius de cadascú i del que comporta triar un camí o un altre.

Durant la narració l'autora fa referència a les cançons més mítiques de cada època, és per tant, un bon repàs musical dels 70, 80, 90... ;)

Crec que, tot i ser una novel·la trista (prepareu mocadors!), val molt la pena llegir-la.

La comentem?

Sinopsi:

En el caluroso verano de 1974, Kate Mularkey ha decido aceptar su papel de cero a la izquierda en la vida social de su instituto. Hasta que, para su sorpresa, «la chica más guay del mundo» se muda al otro lado de su calle y quiere ser su amiga. Tully Hart parece tenerlo todo: belleza, inteligencia y ambición. No pueden ser más distintas. Kate, destinada a pasar inadvertida, con una familia cariñosa pero que la avergüenza a cada momento, y Tully, envuelta en glamour y misterio aunque poseedora de un secreto que la está destrozando. Contra todo pronóstico, se hacen inseparables y sellan un pacto para ser mejores amigas para siempre. Durante 30 años se ayudarán mutuamente para mantenerse a flote esquivando las tormentas que amenazan su relación: celos, enfados, dolor, resentimiento... Y creerán que han sobrevivido a todo hasta que una traición las separe... y someta su valor y su amistad a la prueba más dura.

El día que se perdió la cordura de Javier Castillo

És un llibre d’intriga que crea una trama de la que, en alguns moments de la lectura, dubtes de si l’autor se’n sortirà..... I se’n surt, i tant si se’n surt!

Una barreja d’amor, destí, somnis... on hi ha moments que no saps ben bé qui és el boig i qui és l’assenyat, i qui és el bo i qui és el dolent, però que es va definint el rol de cadascú conforme et vas apropant al final.

El llibre m’ha atrapat des del primer moment, pot ser perquè els capítols són curts, o perquè el llenguatge és senzill però la narració correcta, o perquè els fets passen molt ràpidament.

Sinopsi:

Amor, odio, destino, extrañas prácticas, intriga y acción trepidante inundan las páginas de una novela que se ha convertido en todo un fenómeno editorial antes de su publicación en papel.

«A veces el destino nos pone a prueba para que sepamos que existe».

Centro de Boston, 24 de diciembre, un hombre camina desnudo con la cabeza decapitada de una joven. El doctor Jenkins, director del centro psiquiátrico de la ciudad, y Stella Hyden, agente de perfiles del FBI, se adentrarán en una investigación que pondrá en juego sus vidas, su concepción de la cordura y que los llevará hasta unos sucesos fortuitos ocurridos en el misterioso pueblo de Salt Lake diecisiete años atrás.

Con un estilo ágil lleno de referencias literarias -García Márquez, Auster, Orwell o Stephen King- e imágenes impactantes, Javier Castillo construye un thriller romántico narrado a tres tiempos que explora los límites del ser humano y rompe los esquemas del género de suspense.

La mujer de otro de Torcuato Luca de Tena

Bones!!!

Fa molt temps, gràcies al meu cosí Jesús, vaig descobrir a Torcuato Luca de Tena a través del llibre "Los renglones torcidos de Dios". He de dir que em va agradar moltíssim, que me l'he llegit tres vegades i que, a hores d'ara, encara no tinc res clar 😅

Ara he decidit recuperar aquest autor i, a l'atzar, he triat aquesta novel·la guardonada amb el premi Planeta l'any 1961, "La mujer de otro".

Parla d'un amor de joventut retrobat anys després, quan els dos s'han casat i han tingut fills, i de la seva manera de viure l'aventura, les pors, els dilemes, les ambicions....

Paral·lelament ens fa un recorregut per la vida del pare de la protagonista, a la que abandona quan ella és una nena i els efectes que aquest fet li ha provocat al llarg de la seva vida.

És una novel·la molt recomanable, escrita en un llenguatge planer, i amb uns personatges secundaris (o potser no tant) molt interessants.

Sinopsi:

Los tipos humanos que alientan con tremendo y, a veces, patético verismo por las páginas de La mujer de otro –novela galardonada con el Premio Planeta 1961– no han existido nunca en la vida real. Pero su miseria o su grandeza, sus dilemas, sus ambiciones, sus sueños son tan semejantes a los nuestros que el lector se sentirá arrastrado por la corriente de sus aconteceres, creyéndose testigo, o protagonista incluso, de lo que no es más que una ficción.

La calidad humana de ese «todo un hombre» que es el comandante Moscoso; la luminosa simpatía de Pepa Turull; la gracia alada de María José, la misionera portuguesa; la honrada simplicidad del sargento Petrirena, chocan y contrastan con los aguafuertes solanescos de María Terrón, o con el negro sacrílego de Isabel Jesús Rodríguez Akato Trinidad; de Elena, pusilánime, y de Matilde, dominadora. Y Enrique y Andrés y Alicia y Ana María, vértices del cuadrilátero –no triángulo– en que se apoya la acción; y los niños, Alberto y Enrique –cuya personalidad ha sido descrita con mano maestra–, y el intendente Rolland y tantos otros personajes centrales o secundarios, no podrán ser fácilmente olvidados por quienes lean estas páginas.

Blancanieves debe morir de Nele Neuhaus

La primera novel·la que llegeixo d'aquesta autora, però no serà la última. Segur!

Trobo que està molt ben escrita i que fa unes descripcions molt bones. Aconsegueix donar el gir al moment oportú sense avançar ni retardar cap informació important.

He estat llegint en una tensió continua, fins i tot quan intuïa el desenllaç. Nele Neuhaus ha sabut crear l’intriga necessària  perquè no puguis parar de llegir.

Arrel de la desaparició d’una noia, es descobreix la realitat d’un cas de dues noies desaparegudes deu anys enrere.

Sinopsi:

Un sombrío día de noviembre unos obreros encuentran un esqueleto humano en un antiguo aeródromo del Ejército norteamericano en un pueblo cerca de Frankfurt. Poco después alguien empuja a una mujer desde un puente. La investigación lleva a los comisarios Pia Kirchhoff y Oliver von Bodenstein al pasado: hace muchos años, en la pequeña localidad de Altenhain, desaparecieron dos muchachas sin dejar rastro. Un proceso judicial basado en pruebas circunstanciales hizo que el presunto autor Tobias acabara entre rejas. Ahora este ha vuelto a su pueblo. La desaparición de otra chica desatará una auténtica caza de brujas.

Vestido de novia de Pierre Lemaitre

En general, la novel·la negra m’agrada, per tant, aquest thriller psicològic que ha aconseguit enganxat-me  des de la primera pàgina no podia ser menys.

És una història inquietant que et fa veure la realitat dels fets des de dies vessants diferents.

No dejes que nadie te desvele nada de esta historia.

Sophie Duguet no entiende qué le sucede: pierde objetos, olvida situaciones, es detenida en un supermercado por pequeños robos que no recuerda haber cometido. Y los cadáveres comienzan a acumularse a su alrededor...

La noia de l'aniversari d'Haruki Murakami

M'agrada en Murakami, i molt. 

Sempre havia llegit novel·les i ahir vaig descobrir un dels seus contes, La noia de l'aniversari. Una petita joia amb unes il·lustracions fantàstiques de Kat Menschik.

Com sempre, l'autor ens trasllada a aquest espai que crea entre la realitat i un món fantàstic per explicar-nos l'anècdota d'una noia el dia del seu vintè aniversari.

Vaig estar llegint el conte amb una sensació molt agradable, sense ganes que acabés però intrigada per saber el final... i el final....... molt Murakami podríem dir ;)

Sinopsi de La noia de l'aniversari:

Una jove estudiant que treballa de cambrera ha de passar el dia del seu vintè aniversari treballant al restaurant. L’encarregat es posa sobtadament malalt i es veu obligat a demanar a la noia que porti el sopar a l’amo del restaurant, tasca que acostuma a fer ell mateix. 

Aquí comença un conte meravellós que transcorre com si fos un somni. L’home, un misteriós ancià, li brinda l’oportunitat de demanar un desig, però avisant-la que només en podrà demanar un i que se’l pensi bé perquè després no se n’hagi de penedir.

Superbament il·lustrat per l’artista alemanya Kat Menschik, el volum es tanca amb un postfaci de Murakami, titulat «El meu aniversari», en què l’autor repassa les fites de la seva generació, la que va créixer amb el rock and roll i la revolta del 68, i on explica també què significa per a ell el fet de complir anys.