Islàndia, somnis de riolita de Jordi Morell

M’ha agradat descobrir aquesta faceta del Jordi Morell. Durant una temporada vam ser companys de feina i mai l’havia vist com un ESCRIPTOR (ho poso en majúscules perquè és així com el veig ara). Normalment, quan algú del teu entorn escriu un llibre i el llegeixes, hi trobes mancances (gairebé sempre de vocabulari o les històries se’t fan previsibles, per la manca de fluïdesa en l’escriptura i per la manca de recursos), però en aquest cas no és així.

En aquest cas se’n presenta un llibre que, tot i tenir alguns punts en comú i està tractat com una novel·la, podria ser un llibre de relats.

Narra cinc històries de diferents personatges que, en un moment donat, coincideixen al Cafè Cultura de Reykjavík sense arribar a entrar en contacte. Tots han fet cap a Islàndia per diferents motius però tenen en comú que, el fet d’estar allà els permet fer un anàlisi de la seva vida, dels seus pensaments, les seves pors, la desil·lusió, els fracassos, etc.

El relat senzill i profund d’aquesta introspecció és el que dona força al llibre, ja que les històries no són massa dinàmiques i no passen massa coses. Tot i això, en cap moment se m’ha fet avorrit.

També m’han agradat força les descripcions dels paisatges d’Islàndia. Amb la mateixa narració senzilla fa que et puguis imaginar els escenaris sense problema.

Us el recomano de veritat, primer perquè el Jordi es mereix que el llegiu i segon perquè us agradarà segur!

Sinopsi:

Vides creuades en un país de somni.

Un viatge a Islàndia impossible d'oblidar.

Un rellotger que mai no ha sortit de Sabadell i ha d'anar a Islàndia a reparar un antic rellotge.

Un jove nòrdic que busca un grup per tocar la música que li agrada.

Una parella de geòlegs que fan el seu viatge somiat.

Un escriptor de culte retirat i un jove periodista que l'ha d'entrevistar.

I un presumpte triomfador.

Una novel·la que, com la Route 1 que voreja la costa islandesa, connecta les vides d'uns personatges que reflexionen sobre si la seva vida és la que volen i si encara són a temps per a canviar-la.

La pequeña librería de los corazones solitarios d’Annie Darling

Aquesta és una novel·la còmica amb un toc de romanticisme, el que s’anomena una novel·la feelgood. Amb aquests tipus de llibres el que s’intenta és que el lector empatitzi amb els personatges i fer-lo sentir bé, es transmeten sentiments positius encara que s’hagin de superar dificultats.

La pequeña librería de los corazones solitarios ho aconsegueix, amb els seus peculiars personatges, amb l’entorn on es desenvolupa la història..., crea un ambient de bon rotllo que, tot i que, aviat t’adones que la història ha de tenir un FINAL FELIÇ, tens ganes de continuar llegint.

És un bon homenatge a la novel·la romàntica, sobretot per les moltes referències a autors/es del gènere.

A mi no m’agraden massa, però he de dir que aquesta és bonica perquè no és excessivament ensucrada. Hi ha molts jocs de paraules, frases fetes i un humor molt fi, molt anglès, i la relació entre els dos protagonistes és molt divertida.

Està bé per passar una bona estona.

L'heu llegit? Què us ha semblat?

Sinopsi:

Un libro para amantes de las pequeñas librerías, tan encantadoras, románticas y llenas de magia como la de esta novela. Un homenaje a Jane Austen y al género romántico en general que te hará soñar con los finales felices para siempre. Había una vez, en una pequeña librería de Londres, una joven soñadora llamada Posy Morland, quien vivía rodeada de libros y se escondía tras las páginas de sus novelas románticas favoritas. Un día, cuando la excéntrica y anciana dueña de Marcapáginas murió, Posy se vio obligada a hacerse cargo de la librería, que se encontraba en una situación lamentable, y salir así de su cómodo refugio de romances de ficción. Sin embargo, Posy no solo debía enfrentarse al ruinoso negocio que había heredado y hacerlo próspero, sino también a las presiones del nieto de la anciana, Sebastian, más conocido como El hombre más maleducado de todo Londres, empeñado en fastidiar a Posy y desviarla de su plan por transformar Marcapáginas en la librería de sus sueños. ¿Logrará Posy su final Felices para siempre como las protagonistas de las novelas que tanto admira?

El laberinto de la libélula de L. J. Pruneda

Con este libro hago mi primera colaboración con Ediciones Áltera y desde aquí quiero transmitirles mi agradecimiento.

El laberinto de la libélula es un libro duro de leer, pero a la vez nos cuenta una historia bonita  y llena de emociones. La trama principal trata sobre la violencia de género, una lacra en nuestra sociedad y un tema de máxima actualidad, y detalla a la perfección las diferentes maneras de ejercerla.

Explica las sensaciones y las vivencies des de los puntos de vista de los diferentes personajes, la mujer agredida, el agresor, el entorno de ambos, la policía, etc…

El primer capítulo es impactante por la dureza de la escena, el resto del libro es una lectura instructiva y necesaria para sensibilizar y hacer pedagogía sobre este problema social. Es una lectura para personas adultas, pero también para adolescentes, por lo qué cuenta y cómo lo cuenta, de manera muy sencilla.

Es una novela realista que visibiliza un problema que, aunque creamos que no o no sepamos que lo tenemos cerca, seguro que lo hay en alguna de sus variantes.

Cómo último apunte, pero que no afecta a mi valoración de la historia, tengo que decir que, sobre todo al principio, la lectura se me hizo un poco pesada por la utilización excesiva de adjetivos y descripciones, a lo largo de la novela va cambiando

Sinopsis:

La joven Laura, sentada en el malecón de La Habana, tiene un sueño y una meta: conocer España y vivir en Asturias. El destino le concede su deseo y encuentra, a orillas del mar Cantábrico, la familia, el instituto, el pueblo y el trabajo perfecto. Incluso, sin buscarlo, a un hombre que marca su vida y... algo más. Pero, como la vida ideal no existe, y menos si naces pobre, Laura se ve arrastrada dentro de una espiral donde la traición, la violencia, la ilusión, el sufrimiento, el amor y la soledad, van tejiendo una tela de araña que atrapa su corazón de libélula en un laberinto que no le permite encontrar la salida. La historia, a veces bella y poética, en ocasiones dura y hasta cruel, nos introduce en el mundo de las relaciones de pareja, explicando con notable minuciosidad cómo la convivencia amorosa puede derivar en un infierno. La novela es amena, fácil de leer e instructiva, no solo para adultos, sino también para jóvenes a modo de prevención.

Argelagues de Gemma Ruiz

L’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

Començo amb aquesta descripció de l’argelaga perquè trobo que és molt adient ja que existeix molta similitud entre aquest arbust i les protagonistes del llibre.

Dones que van viure una època i en unes condicions gens fàcils, però que malgrat els entrebancs i amb molt d’esforç (físic i personal) van aconseguir tirar endavant.

Gemma Ruiz ens endinsa al món de la indústria tèxtil, en aquest cas de Sabadell, a través de les vivències de les dones de la seva família, la besàvia, l’àvia i una tieta-àvia, explicades en el llenguatge popular de l’època i amb força anècdotes que fan, en algun moment, que et sentis dins de la història. Que pateixis, que t’il·lusionis, que vulguis lluitar, que t’enfadis amb les injustícies...

Si teniu ganes de conèixer una part de la nostra història de primera mà, llegiu-lo. Us agradarà.

M’ha semblat un bonic homenatge a la història familiar.

Sinopsi:

La periodista Gemma explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

Los gritos del pasado de Camilla Läckberg

Segon llibre de la sèrie Fjällbacka i que m’ha agradat més que el primer.

Tot i que el començament m’ha costat una mica, la part final l’he llegit ràpid perquè la història fa un girs que m’han enganxat més.

Els assassinats i la investigació són interessants i diferents, però els agents, en general, em semblen una mica incompetents, no sé si és per la narració o perquè realment es vol mostrar així. Vas llegint i tens la sensació que no resoldran mai el cas fins que s’alineen el astres i ho aconsegueixen. Ho veig una mica forçat.

També he trobat a faltar més protagonisme de l’Erica que en aquest llibre es tracta com un personatge secundari.

Com a resum diré que és un llibre entretingut però, com ja vaig dir també al primer, no es tracta d’una gran obra.

Sinopsi:

En plena temporada de verano en la pequeña población costera de Fjällbacka, un niño descubre el cadáver de una turista alemana cruelmente torturada. Muy cerca, la policía encuentra los esqueletos de dos mujeres desaparecidas hace veinte años.

La joven pareja formada por la escritora Erica y el detective Patrik disfrutan de unas merecidas vacaciones. Erica está embarazada de ocho meses y el calor sofocante del verano vuelve especialmente difícil este último mes de gestación. La última cosa que necesitan ambos es un nuevo caso de asesinatos, pero el malhumorado comisario Mellberg incluye rápidamente a Patrik en los acontecimientos. Sorprendentemente todos terminarán descubriendo que todas las víctimas tenían alguna relación con el predicador Ephraim Hult y su particular familia…

La princesa de hielo de Camilla Läckberg

He començat a llegir la sèrie Fjällbackade Camilla Läckberg amb el propòsit de, més tard o més d’hora, acabar-los tots.

La Princesa de Hielo és el primer dels 10 llibres escrits fins ara. És una novel·la policíaca ben escrita, vull dir que m’ha enganxat i que no m’ha cansat. No es tracta de cap gran obra però m’ho he passat bé llegint-la.

L’autora fa una bona descripció dels personatges, tant dels principals com dels secundaris. Abans de començar la part de la història on apareixen et posa en situació (suposo que ha de servir pels propers llibres de la saga).

He trobat a faltar una mica més d’intriga perquè, tot i que el desenllaç no l’he sabut fins al final, hi ha coses importants de la història que ja intuïa gairebé al començar.

També queden coses mal tancades però entenc que he de tenir paciència fins als propers llibres.

Com a resum dir que m’esperava més però que no puc tenir una opinió més raonada fins haver llegit algun altre llibre de la saga.

Sinopsi:

Tras muchos años de ausencia, la joven escritora Erica vuelve a su pueblo natal, donde ha heredado la casa de sus padres recientemente fallecidos. Erica decide darse un paseo por las calles donde transcurrieron los primeros años de su vida, pero tras el aviso de unos vecinos, descubre que su amiga de la infancia, Alex, acaba de suicidarse. Conmocionada, inicia una investigación y descubre que Alex estaba embarazada. La historia da un nuevo giro cuando la autopsia revela que su amiga no se suicidó sino que fue asesinada. La policía detiene al principal sospechoso, Anders, un artista fracasado que mantenía una relación especial con la víctima.

Morir no es lo que más duele de Inés Plana

Em poso al dia després d’unes mini vacances ;)

Vaig començar el llibre i vaig pensar que m’agradaria però ara que l’he acabat no puc dir massa més. És entretingut però, pel meu gust, la trama es resol massa aviat i perd interès a partir de la meitat.

Com a novel·la negra no li posaria massa bona nota, ara, com a descripció i implicació amb les vides dels personatges, sí. Com diu el títol, segons com vulguis o puguis viure la vida, pot ser que la mort no sigui el pitjor.

Em sap greu, però aquest llibre, tot i que té crítiques molt bones, jo no us el recomanaria.

Sinopsi:

Un hombre aparece ahorcado en un pinar a las afueras de Madrid, con los ojos arrancados de cuajo. En uno de sus bolsillos se halla un papel con el nombre y la dirección de una mujer: Sara Azcárraga, que vive a pocos kilómetros del escenario del crimen. Frágil, solitaria, bebedora de vodka en soledad, Sara rehúye cualquier contacto con las personas y trabaja desde casa. El teniente de la Guardia Civil Julián Tresser se hace cargo del caso, asistido por el joven cabo Coira, que se enfrenta por vez primera a una investigación criminal, una investigación difícil, sin apenas pistas, con demasiados enigmas. A medida que el teniente Tresser avance en sus indagaciones, descubrirá unos hechos que darán un trágico vuelco a su existencia y le conducirán a un viaje a los infiernos que marcará su vida para siempre. Extraordinaria novela con una trama hipnótica encajada como un puzle y unos personajes con alma que se debaten entre el bien y el mal.

Matarte lentamente de Diego Ameixeiras

Un llibre de 57 capítols que entrellaça vides que lluiten per sobreviure, cadascú a la seva manera i amb els seus problemes.

Són històries que es creuen entre elles sense saber-ho els personatges, històries de vides fosques, de problemes que cada cop van a pitjor i que, en algunes, la solució és traumàtica.

És un llibre curt, àgil, ben escrit però que no us aconsello llegir en èpoques de la vostra vida que no esteu al 100%. És una mica depriment.

Sinopsi:

En Matarte lentamente hay gente que mata o que desearía matar. Quizá porque sus vidas

ya han saltado antes por los aires. ¿Qué tienen en común una detective harta de su pareja,

un alcohólico cuyo hijo sufre una grave enfermedad, una adolescente desorientada o una

mujer que llega a la ciudad con el estómago lleno de cocaína?... Su intemperie.

La novia gitana de Carmen Mola

Començo pel final... és sorprenent i impactant!

L’Erica em va dir que se l’estava llegint perquè li havien recomanat a la seva llibreria habitual i m’hi vaig llençar. Va ser començar-lo i no poder parar, i un cop acabat, m’he quedat amb ganes de més.

No té res a envejar a cap novel·la de qualsevol autor consagrat del gènere (novel·la negra). És una història molt ben tramada on, paral·lelament als dos assassinats cruels que es narren a la història principal, es descriuen altres històries, com ara la vida privada d’alguns dels personatges protagonistes que... Déu n’hi do!

També cal destacar les pinzellades que fa a altres temes comuns com ara l’Alzheimer, les relacions entre paios i gitanos, la vida dins una presó, etc.

I li he d’agrair a l’Elena Blanco, la protagonista, que hagi eixamplat la meva cultura musical, mai havia sentit parlar de la Mina Mazzini... Parole, parole, parole....

Us el recomano molt si teniu ganes de llegir amb la sensació de "cucs" a la panxa (d'angoixa, no d'emoció!)

Sinopsi:

«En Madrid se mata poco», le decía al joven subinspector Ángel Zárate su mentor en la policía; «pero cuando se mata, no tiene nada que envidiarle a ninguna ciudad del mundo», podría añadir la inspectora Elena Blanco, jefa de la Brigada de Análisis de Casos, un departamento creado para resolver los crímenes más complicados y abyectos. Susana Macaya, de padre gitano pero educada como paya, desaparece tras su fiesta de despedida de soltera. El cadáver es encontrado dos días después en la Quinta de Vista Alegre del madrileño barrio de Carabanchel. Podría tratarse de un asesinato más, si no fuera por el hecho de que la víctima ha sido torturada siguiendo un ritual insólito y atroz, y de que su hermana Lara sufrió idéntica suerte siete años atrás, también en vísperas de su boda. El asesino de Lara cumple condena desde entonces, por lo que solo caben dos posibilidades: o alguien ha imitado sus métodos para matar a la hermana pequeña, o hay un inocente encarcelado. Por eso el comisario Rentero ha decidido apartar a Zárate del caso y encargárselo a la veterana Blanco, una mujer peculiar y solitaria, amante de la grappa, el karaoke, los coches de coleccionista y las relaciones sexuales en todoterrenos.

Una policía vulnerable, que se mantiene en el cuerpo para no olvidar que en su vida existe un caso pendiente, que no ha podido cerrar. Investigar a una persona implica conocerla, descubrir sus secretos y contradicciones, su historia. 

En el caso de Lara y Susana, Elena Blanco debe asomarse a la vida de unos gitanos que han renunciado a sus costumbres para integrarse en la sociedad y a la de otros que no se lo perdonan, y levantar cada velo para descubrir quién pudo vengarse con tanta saña de ambas novias gitanas.

La desaparició de Stephanie Mailer

Ja fa dies que tenia ganes de llegir-lo, bàsicament per dos motius:

- Perquè he llegit els dos èxits anteriors del mateix autor, Jöel Dicker, i m’han agradat molt.

- Perquè tenia curiositat ja que les crítiques que he llegit d’aquest van d’un extrem a un altre.

Tracta d’un cas d’assassinat mal tancat 20 anys enrere i que es torna a obrir per tal d’esbrinar la veritat i detenir el culpable seguint les pistes trobades per Stephanie.

És una lectura amena, dinàmica i divertida que des del primer capítol em va fer entrar de ple dins el llibre i el vaig devorar fins acabar-lo.

Sí que és veritat que en un moment donat tens la sensació que hi ha massa històries i massa personatges barrejats però, a poc a poc, es van posant a lloc i crec que, gràcies a això, s’aconsegueix mantenir la incògnita fins al final.

Si us agrada l’intriga, els canvis de rumb, les situacions un pel surrealistes, els personatges estranys... segur que us agradarà aquesta novel·la.

Ja direu!

Sinopsi:

30 de juliol del 1994. Orphea, una petita ciutat costanera dels Hamptons, a l’estat de Nova York, està molt trasbalsada per un succés esgarrifós: l’alcalde i tota la seva família han mort assassinats a casa seva, juntament amb una noia que passava per allà fent jòguing i havia sigut testimoni del crim.

Investigaran el cas dos joves policies, el Jesse Rosenberg i el Derek Scott. Ambiciosos i tenaços, aconseguiran desemmascarar l’assassí gràcies a tot un seguit de proves incontestables, cosa que els valdrà els elogis dels seus superiors i fins i tot una condecoració.

Però vint anys més tard, a principis d’estiu del 2014, el Jesse rep, pocs dies abans de deixar el cos de policia, la visita d’una periodista, la Stephanie Mailer, que li assegura que es va equivocar de culpable. Poc després, la jove desapareix en circumstàncies misterioses. ¿Què li ha passat a la Stephanie Mailer? ¿Què ha descobert? I, sobretot: ¿què va passar en realitat el vespre del 30 de juliol del 1994 a Orphea?

Gente que viene y bah de Laura Norton

Vaig participar a El amigo visible de verano de Dime un libro i em van enviar aquest llibre. Estic segura que si no arriba a ser per això, o per alguna recomanació, no me l’hauria llegit.

No em crida l’atenció el gènere chick-lit i el vaig començar a llegir amb una mica de recança però, potser pel moment (és un llibre d’estiu), a poc a poc vaig anar enganxant-me.

És un llibre fresc, fàcil de llegir, distret, amè.... no espereu una gran novel·la, però estigueu disposats a passar una bona estona, fins i tot a que se us escapi alguna riallada durant la lectura. És per això que el vaig recomanar a les meves amigues (crec que està adreçat bàsicament  a un públic femení) , i que el recomano a totes aquelles persones que necessitin un moment d’esbarjo.

Gracias Reipardo! ;)

Sinopsi:

De Bea, la arquitecta joven, talentosa y guapilla que protago­niza esta novela, no se puede decir que sea gilipollas, pero de lo que no se puede dudar es de que su karma es tirando a pésimo: en la misma semana, pilla a su novio (perdón, su PROMETIDO) enrollándose con una de las presentadoras más monas DE LA TELE, para, acto seguido, ser despedida con una indemnización ridícula. Con el desastre en los talones, Bea no tiene más remedio que volver a su pueblo natal, donde, además de un paisaje idílico, le espera un futuro incierto, una familia como poco peculiar… y un vecino digamos que «misterioso».

Las vírgenes del paraíso de Barbara Wood

Aquest llibre el vaig començar a llegir per recomanació del Ruben i, tot i que ell em va dir que era molt bo, no les tenia totes. Relacionava a l’autora amb novel·les d’amor (no em pregunteu el perquè!) i no em cridava massa l’atenció.

Ara que l’he acabat he de dir que, a més d’una història d’amor, també és una història de desamor, de lluites col·lectives, individuals, de divisió de religions, de guerra...

La lectura et permet fer un viatge per Egipte entre els anys 1945 i 1994, època de canvis polítics, de confluència entre la tradició i la modernitat i parla dels conflictes que això crea en una família benestant.

Destaca el paper de la dona en aquesta cultura, tant la part positiva com la negativa, i descriu amb molta sensibilitat la complicada situació de les dones musulmanes en aquest país (i en aquella època).

És una lectura que, si teniu temps (584 pàgines), us recomano.

Sinopsi:

Han pasado muchos años; Jasmine regresa a su casa natal en la calle de las Vírgenes del Paraíso, en El Cairo. Ahora es médica, y ha sabido romper con la dependencia a que está condenada la mujer en su país. Es prácticamente occidental en sus valores, pero cuando se encuentra frente a su abuela Amira no puede evitarlo: el pasado irrumpe impetuoso entre las junturas de su nueva vida.

Las Vírgenes del Paraíso es una rigurosa panorámica de la historia reciente de Egipto, una sobria crónica de la condición de la mujer en el mundo musulmán y, sobre todo, la emotiva historia de una mujer que vivió dicha condición y supo escapar a ella

El baile de las luciérnagas de Kristin Hannah

Escollir un llibre per casualitat i......

...trobar-te una història sobre l'amistat incondicional de dues dones que comença a l'adolescència i que es manté durant més de 30 anys, tot i les adversitats, que t'atrapa a poc a poc.

És una lectura molt intensa i passes per tots els estats emocionals possibles. T'adones del valor de l'amor, de l'amistat i de la família, dels interessos i objectius de cadascú i del que comporta triar un camí o un altre.

Durant la narració l'autora fa referència a les cançons més mítiques de cada època, és per tant, un bon repàs musical dels 70, 80, 90... ;)

Crec que, tot i ser una novel·la trista (prepareu mocadors!), val molt la pena llegir-la.

La comentem?

Sinopsi:

En el caluroso verano de 1974, Kate Mularkey ha decido aceptar su papel de cero a la izquierda en la vida social de su instituto. Hasta que, para su sorpresa, «la chica más guay del mundo» se muda al otro lado de su calle y quiere ser su amiga. Tully Hart parece tenerlo todo: belleza, inteligencia y ambición. No pueden ser más distintas. Kate, destinada a pasar inadvertida, con una familia cariñosa pero que la avergüenza a cada momento, y Tully, envuelta en glamour y misterio aunque poseedora de un secreto que la está destrozando. Contra todo pronóstico, se hacen inseparables y sellan un pacto para ser mejores amigas para siempre. Durante 30 años se ayudarán mutuamente para mantenerse a flote esquivando las tormentas que amenazan su relación: celos, enfados, dolor, resentimiento... Y creerán que han sobrevivido a todo hasta que una traición las separe... y someta su valor y su amistad a la prueba más dura.

El día que se perdió la cordura de Javier Castillo

És un llibre d’intriga que crea una trama de la que, en alguns moments de la lectura, dubtes de si l’autor se’n sortirà..... I se’n surt, i tant si se’n surt!

Una barreja d’amor, destí, somnis... on hi ha moments que no saps ben bé qui és el boig i qui és l’assenyat, i qui és el bo i qui és el dolent, però que es va definint el rol de cadascú conforme et vas apropant al final.

El llibre m’ha atrapat des del primer moment, pot ser perquè els capítols són curts, o perquè el llenguatge és senzill però la narració correcta, o perquè els fets passen molt ràpidament.

Sinopsi:

Amor, odio, destino, extrañas prácticas, intriga y acción trepidante inundan las páginas de una novela que se ha convertido en todo un fenómeno editorial antes de su publicación en papel.

«A veces el destino nos pone a prueba para que sepamos que existe».

Centro de Boston, 24 de diciembre, un hombre camina desnudo con la cabeza decapitada de una joven. El doctor Jenkins, director del centro psiquiátrico de la ciudad, y Stella Hyden, agente de perfiles del FBI, se adentrarán en una investigación que pondrá en juego sus vidas, su concepción de la cordura y que los llevará hasta unos sucesos fortuitos ocurridos en el misterioso pueblo de Salt Lake diecisiete años atrás.

Con un estilo ágil lleno de referencias literarias -García Márquez, Auster, Orwell o Stephen King- e imágenes impactantes, Javier Castillo construye un thriller romántico narrado a tres tiempos que explora los límites del ser humano y rompe los esquemas del género de suspense.

La mujer de otro de Torcuato Luca de Tena

Bones!!!

Fa molt temps, gràcies al meu cosí Jesús, vaig descobrir a Torcuato Luca de Tena a través del llibre "Los renglones torcidos de Dios". He de dir que em va agradar moltíssim, que me l'he llegit tres vegades i que, a hores d'ara, encara no tinc res clar 😅

Ara he decidit recuperar aquest autor i, a l'atzar, he triat aquesta novel·la guardonada amb el premi Planeta l'any 1961, "La mujer de otro".

Parla d'un amor de joventut retrobat anys després, quan els dos s'han casat i han tingut fills, i de la seva manera de viure l'aventura, les pors, els dilemes, les ambicions....

Paral·lelament ens fa un recorregut per la vida del pare de la protagonista, a la que abandona quan ella és una nena i els efectes que aquest fet li ha provocat al llarg de la seva vida.

És una novel·la molt recomanable, escrita en un llenguatge planer, i amb uns personatges secundaris (o potser no tant) molt interessants.

Sinopsi:

Los tipos humanos que alientan con tremendo y, a veces, patético verismo por las páginas de La mujer de otro –novela galardonada con el Premio Planeta 1961– no han existido nunca en la vida real. Pero su miseria o su grandeza, sus dilemas, sus ambiciones, sus sueños son tan semejantes a los nuestros que el lector se sentirá arrastrado por la corriente de sus aconteceres, creyéndose testigo, o protagonista incluso, de lo que no es más que una ficción.

La calidad humana de ese «todo un hombre» que es el comandante Moscoso; la luminosa simpatía de Pepa Turull; la gracia alada de María José, la misionera portuguesa; la honrada simplicidad del sargento Petrirena, chocan y contrastan con los aguafuertes solanescos de María Terrón, o con el negro sacrílego de Isabel Jesús Rodríguez Akato Trinidad; de Elena, pusilánime, y de Matilde, dominadora. Y Enrique y Andrés y Alicia y Ana María, vértices del cuadrilátero –no triángulo– en que se apoya la acción; y los niños, Alberto y Enrique –cuya personalidad ha sido descrita con mano maestra–, y el intendente Rolland y tantos otros personajes centrales o secundarios, no podrán ser fácilmente olvidados por quienes lean estas páginas.