Després de la vergonya de Marc Moreno

Autor/a: Marc Moreno (Barcelona, 1977)

Editorial: Llibres del Delicte

Any de la primera edició: 2021

Llengua original: Català

Gènere: Thriller

Número de pàgines: 283

CATALÀ:

Fa uns dies ja us vaig parlar de l'editorial Llibres del Delicte i us vaig dir que m'encantava que s'apostés per la novel·la negra en català perquè és un dels gèneres que més m'agrada.

Aquest cop, gràcies a l'autor i editor, en Marc, he pogut llegir la novel·la abans que surti a la venda, el dia 4 d'octubre, i m'ha fet molta il·lusió.

Després de la vergonya, és una novel·la d'intriga, que ens parla de tornar a començar, dels dubtes que sorgeixen després d'un fet que et canvia la vida completament, en aquest cas un accident que, d'entrada, és casual. Dic això perquè l'estat emocional del protagonista fa que dubti de tot i de tothom i sovint va canviant les seves sospites i, de rebot fa que canviïs les teves hipòtesi.

Això és el que m'ha passat, vaig tenir una sospita en un determinat moment i semblava que anava per bon camí però, de cop, un gir argumental me la va desmuntar. Vaig sospitar de tothom per, al final, acabar amb el sospitós inicial. 

A banda d'aquest fet, la novel·la m'ha agradat. Com he dit, és una novel·la d'intriga on queda clar que res del que passa és casualitat, explicada amb un llenguatge molt planer us farà passar una bona estona.

Us imagineu com ha de ser tornar a començar després d'estar 4 anys en coma?

Llibres del Delicte és una editorial independent, que neix a Barcelona amb la voluntat de mantenir un compromís amb la literatura en català i, en concret, amb la bona novel·la negra que s’escriu al país.

La nostra missió és editar llibres del gènere negre escrits per autors catalans i recuperar la tradició d’excel·lents autors i col·leccions d’obres que des de sempre ha situat la novel·la negra com un dels gèneres tradicionals de la literatura catalana.

Ens adrecem al lector que vol llegir bona novel·la negra en català, ja siguin trames criminals, policíaques o qualsevol altre subgènere, però sempre amb un toc proper i temes que reflecteixen la societat catalana.

Per això, la nostra aposta és per l’escriptor català de novel·la negra, descobrint i donant difusió a noves veus narratives que aportin frescor a les lletres catalanes, però sense descuidar els autors consagrats amb presència al mercat editorial.

El nostre catàleg el conformen una selecció de títols ben estudiada, amb set novetats anuals en la col·lecció de novel·la negra per a adults i tres en la col·lecció Delictes Juvenils de novel·la juvenil de misteri, el que ens assegura una tria de títols depurada i coherent.

La voluntat de publicar la millor novel·la negra en català ens porta a presentar una acurada edició, treballant les històries i els textos, però també apostant per un disseny i una estètica en consonància amb els continguts, on busquem retre homenatge als clàssics del gènere negre.

Si voleu gaudir de la novel·la negra en català escrita per escriptores i escriptors catalans, Llibres del Delicte és la vostra editorial.

Llibres del Delicte és la novel·la negra dels catalans.

ESPAÑOL:

Hace unos días ya os hablé de la editorial Llibres del Delicte y os dije que me encantaba que se apostara por la novela negra en catalán porque es uno de los géneros que más me gusta.

Esta vez, gracias al autor y editor, Marc, he podido leer la novela antes de que salga a la venta, el día 4 de octubre, y me ha hecho mucha ilusión.

Després de la vergonya (Después de la vergüenza), es una novela de intriga que nos habla de volver a empezar, de las dudas que surgen después de un hecho que te cambia la vida completamente, en este caso un accidente que, de entrada, es fortuito. Digo esto porque el estado emocional del protagonista hace que tenga dudas sobre todas las cosas y sobre todo el mundo y a menudo va cambiando sus sospechas y, esto hace que tu también vayas cambiando tus hipótesis.

Esto es lo que me ha pasado, tuve una sospecha en un determinado momento y parecía que iba por el buen camino pero, de pronto, un giro argumental me la desmontó. Sospeché de todo el mundo para, al final, acabar con el sospechoso inicial.

Sin tener en cuenta esto, la novela me ha gustado. Como he dicho antes, es una novela con intriga, donde queda claro que nada de lo que pasa es por casualidad, explicada con un lenguaje muy sencillo y con muchos diálogos que os hará pasar un buen rato.

¿Os imagináis como debe ser volver a empezar después de estar cuatro años en coma?

Sinopsi:

En Pau diu a la Sandra que ho deixen, que acaba de conèixer una altra persona i que s’ha enamorat perdudament d’ella. I marxa del pis on viuen. Però només sortir de l‘edifici un cotxe l’atropella.

Després de quatre anys en coma, en Pau desperta a l’hospital. Però allà no hi ha ningú. Només els pares. Ni rastre de la Sandra, ni del seu fill ni de la dona que el va enamorar quatre anys enrere. I entre les seqüeles físiques causades per l’accident i les psicològiques derivades de la situació en què s’ha vist abocat, en Pau lluitarà per descobrir què és el que va passar la nit de l’atropellament.

Els nois de la Nickel de Colson Whitehead

Autor/a: Colson Whitehead  (New York, 1969)

Editorial: Periscopi

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Anglès

Traducció: Laia Font i Mateu

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 245

Premi Pulitzer 2020

CATALÀ:

Durant molts anys, si eres negre als Estats Units era igual si eres bona persona o no, igualment podies acabar tancat en un reformatori. I això és el que li passa a l'Elwood, el protagonista d'aquesta història.

Per una cruel casualitat de la vida se'l relaciona amb un crim del qual no ha format part i és tancat a la Nickel, un reformatori juvenil on segreguen els nois pel color de la pell i els maltracten físicament i psicològicament, sobretot als negres.

L'autor s'inspira amb la Florida School for Boys que va estar en funcionament durant més de 100 anys. Com us podeu imaginar, no és una lectura fàcil i agradable. Ens parla de racisme en la societat americana, i el de les institucions, ens explica uns fets colpidors que patien, bàsicament, els ciutadans negres i que eren silenciats però acceptats.

Aquest llibre és una denúncia a una realitat que, tot i que en menor mesura, continua sent rellevant actualment.

Entenc que Colson guanyés amb aquesta novel·la el Premi Pulitzer 2020, però per la denúncia i la crítica social dels fets, la novel·la en sí, tot i que m'ha agradat força, crec que es queda curta en l'expressió dels sentiments, tan dels uns com dels altres. M'ha semblat una relació de fets detallada però he trobat a faltar aquesta part més emocional.

Heu llegit a Colson Whitehead? Què us ha semblat? Em recomaneu El ferrocarril subterrani?

Segons Colson Whitehead aquest llibre "neix de la impotència". "El racisme continua viu i impune", afegeix.

"Hem de creure dins la nostra ànima que som algú, que som importants, que mereixem respecte, i hem de caminar cada dia pels carrers de la vida amb aquest sentit de la dignitat i aquest sentit de ser algú. Si no tenia això, què tenia?"

"No n'hi ha prou amb sobreviure, has de viure".

ESPAÑOL:

Durante muchos años, si eras negro en Estados Unidos daba lo mismo si eras buena persona o no, igualmente podías acabar encerrado en un reformatorio. Y esto es lo que le pasa a Elwood, el protagonista de esta historia.

Por una cruel casualidad de la vida se lo relaciona con un crimen en el que no ha tenido nada que ver y lo encierran en la Nickel, un reformatorio juvenil donde segregan a los chicos por el color de la piel y los maltratan física y psicológicamente, sobre todo a los negros.

El autor se inspira con la Florida School for Boys que estuvo en funcionamiento durante más de 100 años. Como podéis imaginaros, no es una lectura fácil y agradable. Nos habla de racismo en la sociedad americana, y en sus instituciones, nos explica unos hechos muy graves que sufrían, básicamente, los ciudadanos negros y que eran silenciados pero se aceptaban.

Este libro es una denuncia de una realidad que, aunque menos que antes, continúa produciéndose.

Entiendo que Colson ganara con esta novela el Premio Pulitzer 2020, pero por la denuncia y la crítica social de los hechos, la novela en si, aunque me ha gustado mucho, se me ha quedado un poco corta en la expresión de los sentimientos de todas las partes. Me ha parecido una relación de hechos detallada pero he echado de menos la parte más emocional.

¿Habéis leído a Colson Whitehead? ¿Qué os ha parecido? ¿Me recomendáis El ferrocarril subterráneo?

Sinopsi:

L’Elwood ha crescut a la Florida dels anys seixanta i està a punt de començar els estudis universitaris. Seriós, educat i treballador, somia participar en l’incipient moviment pels drets civils, fins que un error innocent el condemna a ingressar en un reformatori juvenil anomenat Acadèmia Nickel, on descobrirà que per a un noi negre n’hi ha prou amb un petit error per destruir tota opció de futur.

Els nois de la Nickel, que recrea la història real dels assassinats i abusos que van patir desenes de nens i adolescents afroamericans, s’endinsa en un dels episodis més foscos i violents del sistema educatiu dels Estats Units. Whitehead analitza la violència racial i els crims d’odi, la indiferència social, la deshumanització i la imposició de l’oblit en un text impactant i necessari.

Sola de Carlota Gurt

Autor/a: Carlota Gurt Davi (Barcelona, 1976)

Editorial: Proa

Any de la primera edició: 2021

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 384

CATALÀ:

Hi ha llibres que necessito pair-los abans de fer la ressenya, però n'hi ha altres que, en pic els acabo l'he de fer. I això és el que m'ha passat amb Sola.

M'ha semblat un llibre impactant. Amb un estil directe, descarat, sense floritures. El llenguatge que utilitza Carlota Gurt li dona força a la narració.

És la crònica de la solitud de la Mia fins que aconsegueix reconstruir-se mentalment i emocionalment. Com diu l'autora, la solitud et transforma i en aquest llibre, i a través dels sentiments de la protagonista, ho vivim intensament.

Està escrit com un compte enrere de 185 dies que, des del primer moment ha aconseguit enganxar-me. M'ha generat molta tensió. És una novel·la amb molta força que m'ha fet conèixer a l'autora i voler llegir més coses d'ella.

Aquesta és la seva primera novel·la però l'any 2019 va guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb el seu llibre de relats Cavalcarem tota la nit que espero llegir aviat.

Vosaltres heu llegit a Carlota Gurt? Us ha agradat?

Entrevista a Carlota Gurt al digital de cultura Núvol.

ESPAÑOL:

Hay libros que necesito digerirlos antes de hacer la reseña, pero hay otros que en el momento de acabarlos tengo que hacerla. Y esto me ha pasado con Sola.

Me ha parecido un libro impactante. Con un estilo directo, descarado, sin adornos. El lenguaje que utiliza Carlota Gurt le da fuerza a la narración.

Es la crónica de la solitud de Mia hasta que consigue reconstruirse mental y emocionalmente. Como dice la autora, la solitud te transforma y en este libro, y a través de los sentimientos de la protagonista, lo vivimos intensamente.

Esta escrito como una cuenta atrás de 185 días que, desde el primer momento ha conseguido engancharme. Me ha generado mucha tensión. Es una novela con mucha fuerza que me ha hecho conocer a la autora y querer leer más cosas suyas.

Esta es la primera novela pero el año 2019 ganó el Premio Mercè Rodoreda con su libro de relatos Cavalcarem tota la nit, que espero leer pronto.

¿Habéis leído a Carlota Gurt? ¿Os ha gustado?

Sinopsi:

La Mei, després de naufragar en la feina i immersa en l’apatia matrimonial, s’aboca a escriure instal·lada a la casa del bosc de la seva infantesa, on s’encararà rabiosament a la grisor del seu passat, a un present inoportú i a un futur a la deriva. Aquesta és la crònica d’una rebel·lió. És la història de la seva solitud impenitent narrada en un compte enrere agònic de 185 dies. Però, què és la solitud? Una realitat objectiva o un estat d’ànim? Una benedicció o una condemna? Potser tot alhora. Però una cosa és segura: de la solitud no en sortim indemnes. Escrita en la característica prosa vivíssima i visual de l’autora, Sola és també el seu esperat debut en el gènere de la novel·la.

El vincle més fort de Kent Haruf

Autor/a: Kent Haruf (Colorado, 1943)

Editorial: Periscopi

Any de la primera edició: 2021

Llengua original: Anglès 

Traducció: Marta Pera Cucurell

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 296

CATALÀ:

Després d'una llarga temporada he tornat a Holt gràcies al millor amfitrió possible, en Haruf. Aquest cop m'ha agradat conèixer a l'Edith i al Sanders, i també al Lyman.

He llegit en algun lloc que l'autor està preocupat per les vides petites, de gent anònima. Jo hi afegiria que explica vides dramàtiques però sense caure en el victimisme, ho fa amb molta naturalitat i tendresa.

En aquest cas ens parla de sacrifici, el que ha fet l'Edith per la seva família, i ho fa amb el seu ritme característic, lent, pausat, tendre, potser una mica més descriptiu que en les altres novel·les (la part de la fira de bestiar se m'ha fet una mica pesada, però res que no es pugui perdonar). 

Coneixent la vida de l'Edith podríem dir que Haruf fa un homenatge a les dones del món rural. Aquest és un personatge que va creixent al llarg del relat i d'adolescent sacrificada passa a ser una dona madura i valenta.

Sempre, sempre, sempre us recomanaré que llegiu l'obra de Haruf, ens explica vides senzilles que, amb la seva prosa converteix en vides molt especials. És una lectura pausada i molt i molt tendra.

Us heu enamorat ja de Holt?

"Va ser llavors que la vaig envoltar amb el braç. Em feia molta llàstima. Em semblava que havia perdut una bona part de la vida esperant, i fins i tot ara encara esperava".

Cançó de la plana:

Al petit poble de Holt, Colorado, un professor s’ha de fer càrrec dels seus dos fills, que s’inicien en l’aventura de viure, després de la desaparició de la seva dona; una adolescent embarassada és rebutjada per la seva mare i es veu obligada a buscar refugi, i dos germans solitaris d’edat avançada que viuen en una granja dels afores veuen com el seu dia a dia s’altera sense remei quan decideixen acollir un hoste inesperat. Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la cadència lenta d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Kent Haruf ens mostra un paisatge humà commovedor on l’amor i l’esperança esdevenen el motor de tota vida humana.

Capvespre:

Dos anys després del naixement de la seva filla Katie, la Victoria Roubideaux aconsegueix anar a la universitat, i els germans McPheron es troben amb un hivern llarg i fred al davant. A Holt la vida segueix el seu curs, plena de noves històries: un nen que neteja el jardí de la veïna i es fa càrrec del seu avi, una treballadora social, una mare soltera i una parella amb dificultats econòmiques que ha de protegir els seus fills d’un tiet alcohòlic es veuen obligats a lluitar per la supervivència emocional en un entorn advers. Mentre els nous personatges conviuen amb els antics, un succés inesperat sacseja la casa dels grangers i posa a prova la petita i nova família, que haurà d’aprendre a reinventar-se. Capvespre és una meravellosa nova mostra de la prosa de Kent Haruf, que és capaç de crear paisatges literaris commovedors a través de personatges genuïns que s’enfronten a situacions doloroses i quotidianes. Una novel·la coral on el poder i la força de les persones senzilles s’uneixen a la bellesa natural per narrar una història entranyable sobre l’amor familiar.

Benedicció:

En Dad Lewis sap que aviat perdrà la vida. Resignat i contrariat, decideix enfocar els seus últims dies en la seva dona, Mary, i la seva filla, Lorraine, mentre pateix per l’absència del seu fill Frank, amb qui fa anys que no es parla. A la casa del costat, una nena que acaba de perdre la seva mare comença a adaptar-se a la vida a Holt amb l’ajuda de la seva àvia, dues amigues de la família i la Lorraine, que també s’ha d’enfrontar als fantasmes del seu propi passat. La Mary, per la seva banda, provarà de recuperar la pista del seu fill per restablir amb ell els vincles emocionals trencats.

L’estiu avança i en Dad rep les visites dels veïns que el van a veure, confosos per la presència d’un nou reverend amb unes idees revolucionàries que no encaixen en aquesta comunitat petita i solitària. Kent Haruf compon amb aquesta novel·la una meditació commovedora sobre les connexions i els comiats que constitueixen una vida. Una benedicció final inesperada.

Nosaltres en la nit:

La proposta que l’Addie Moore fa al seu veí Louis Waters —si li agradaria anar a casa seva per dormir amb ella— sacsejarà profundament les seves vides i les seves expectatives. Tots dos fa anys que són vidus i saben què és la soledat. De la distància i l’estranyesa dels primers moments, avancen cap a la intimitat i la complicitat, cap a un coneixement profund de l’altre. En la quietud de la nit parlen amb franquesa sobre la seva joventut, els matrimonis i els fills, els enganys, les esperances, la solitud i les pors. Qui sap si passaran junts la resta de les seves vides.

«Una reflexió preciosa sobre l’envelliment i la necessitat que té l’ésser humà de connectar… Una història potent i breu sobre dos personatges que es neguen a anar dòcilment cap a la seva nit.» —The Philadelphia Inquirer

«Una obra tendra i acuradament polida, una meravella inesperada.» —The Washington Post

ESPAÑOL:

Después de una larga temporada he vuelto a Holt gracias al mejor anfitrión posible, Haruf. Esta vez me ha gustado conocer a Edith y a Sanders, y también a Lyman.

He leído en algún sitio que el autor se preocupa por las vidas pequeñas, de gente anónima. Yo añadiría que explica vidas dramáticas per sin caer en el victimismo, lo hace con mucha naturalidad y ternura.

En este cas o nos habla de sacrificio, el que ha hecho Edith por su familia, y lo hace con su ritmo característico, lento, pausado, quizás un poco más descriptivo que en las otras novelas (la parte de la feria de ganado se me ha hecho un poco pesada, pero nada que no pueda perdonarse).

Conociendo la vida de Edith podríamos decir que Haruf hace un homenaje a las mujeres del mundo rural. Este es un personaje que va creciendo a lo largo del relato, y la adolescente sacrificada se convierte en una mujer madura y valiente.

Siempre, siempre, siempre os recomendaré que leáis la obra de Haruf, nos cuenta vidas sencillas que, a través de su prosa se convierten en vidas muy especiales. Es una lectura pausada y muy, muy tierna.

¿Os habéis enamorado ya de Holt?

“Fue entonces cuando la rodeé con el brazo. Me daba mucha pena. Me parecía que había perdido una buena parte de la vida esperando, y ahora seguía esperando”.

La canción de la llanura:

En la pequeña comunidad de Holt, Colorado, un profesor de instituto intenta lidiar con la depresión de su esposa y sacar adelante a sus dos hijos, que empiezan a descifrar el mundo adulto.

Una adolescente es expulsada de casa cuando su madre descubre que está embarazada y, gracias a una profesora, encuentra cobijo en la granja de dos viejos hermanos solteros que viven aislados cuidando de su ganado como han hecho siempre.

Las vidas de todos ellos, con sus silencios, su soledad y sus anhelos, se cruzan para construir refugios inesperados y familias excepcionales.

Tras el éxito internacional de Nosotros en la noche recuperamos una de las novelas más célebres de Kent Haruf, por la cual estuvo nominado al National Book Award y al Los Angeles Times Book Prize. Haciendo acopio de una prosa sobria y una aparente sencillez narrativa, Haruf ha logrado crear en el pueblo imaginario de Holt un paisaje de una particular grandeza mítica que comparte territorio geográfico y humano con Richard Ford, Annie Prouxl o Cormac McCarthy. Los protagonistas de las novelas de Haruf ponen de manifiesto la forma positiva que el autor tenía de ver el mundo, sin sentimentalismos, pero con una sabiduría y una honestidad que han calado hondo en los lectores.

Al final de la tarde:

Los envejecidos hermanos McPheron están aprendiendo a vivir sin Victoria Roubideaux, la madre soltera a la que acogieron y que ahora ha dejado su rancho para comenzar sus estudios universitarios. Un joven solitario cuida estoicamente de su abuelo, y una pareja de minusválidos intenta proteger a sus hijos de un pariente violento.

A medida que estas vidas avanzan y se entrecruzan, Al final de la tarde desvela verdades inmemoriales acerca de los seres humanos: su fragilidad y resiliencia, su egoísmo y su bondad. Su habilidad, al fin y al cabo, para sentirse en familia los unos con los otros.

Esta entrega, nostálgica y repleta de singulares momentos de redención, es un retrato dotado de una esperanza tan sencilla y clara como la prosa de su autor. Con su estilo sobrio, Haruf supo construir en la «Trilogía de la Llanura» un paisaje literario que ha sido comparado con el Mississippi de Faulkner, el Medio Oeste de Sherwood Anderson o la California norteña de Wallace Stegner.

Bendición:

Papá Lewis se sienta en el porche de casa junto a su mujer. El calor del verano de Colorado abrasa, pero él bebe despacio una cerveza bien fría mientras mira hacia las llanuras que se extienden más allá de donde le alcanza la vista. Le queda poco tiempo para disfrutar de estos grandes placeres cotidianos -su esposa, su pueblo, su casa-, pues le acaban de anunciar que está gravemente enfermo. Le quedan solo unos meses de vida.

A partir de esta noticia, descubrimos la terquedad y la ternura de Papá Lewis y la vida de los otros habitantes del pequeño pueblo de Holt, por el que ya paseamos en La canción de la llanura y Al final de la tarde, las dos primeras partes de la Trilogía de la Llanura, que ahora concluye con esta historia independiente. Kent Haruf teje una red de personajes y de relaciones formadas y transformadas a lo largo de las décadas, aderezadas con un viento constante y con el sempiterno olor a paja, tierra y trigo del noreste estadounidense.

Sin necesidad de alzar la voz y sin grandes artilugios literarios, Bendición es un himno solemne a los profundos y duraderos lazos que se establecen entre la gente común para afrontar las dificultades. Una reflexión magistral sobre el final de la vida, sobre cada una de las etapas intermedias y sobre los sueños y las esperanzas que nos sostienen durante el camino.

Nosotros en la noche:

Louis Waters y Addie Moore llevan gran parte de su vida siendo vecinos en la apacible localidad de Holt, en Colorado. Ambos enviudaron hace años y acaban de franquear las puertas de la vejez, por lo que no han tenido más opción que acostumbrarse a estar solos, sobre todo en las horas más difíciles, después del anochecer. Pero Addie no está dispuesta a conformarse. De la forma más natural, decide hacer una inesperada visita a su vecino: «Me preguntaba si vendrías a pasar las noches conmigo. Y hablar...». Ante tan sorprendente propuesta, Louis no puede hacer otra cosa que acceder.

Al principio se sienten extraños, pero noche tras noche van conociéndose de nuevo: hablan de su juventud y sus matrimonios, de sus esperanzas pasadas y sus miedos presentes, de sus logros y errores. La intimidad entre ambos va creciendo y, a pesar de las habladurías de los vecinos y la incomprensión de sus propios hijos, vislumbran la posibilidad real de pasar juntos el resto de sus días.

Sinopsi:

L’Edith Goodnough, que té vuitanta anys, es recupera en un llit d’hospital sota la vigilància d’un policia després d’haver estat acusada d’assassinar el seu germà. A través de la mirada del seu veí, en Sanders Roscoe, es desplega la vida tràgica d’aquesta dona que ha sacrificat la pròpia identitat per ajudar i donar suport a la família, doblegant-se als codis morals del Colorado rural.

De l’autor de la Trilogia de Holt, El vincle més fort és un gran tribut a la tenacitat de l’esperit humà, amb una veu que ressona per totes les planes. En aquesta novel·la, la primera que va escriure, Kent Haruf traça la gènesi de l’estil que l’ha fet inconfusible per a milers de lectors gràcies a una sensibilitat i una capacitat de commoure extraordinàries.

La llei del mirall de Yoshinori Noguchi

Autor/a: Yoshinori Noguchi (Hirosima, 1963)

Editorial: Comanegra

Any de la primera edició: 2010

Llengua original: Japonès

Traducció: Sandra Ruiz Morilla

Gènere: Creixement personal

Número de pàgines: 103

CATALÀ:

El dia que vam quedar amb @elsbookhunters a Balaguer vam anar a visitar la llibreria La Noguera. Com era d'esperar no vam poder sortir sense cap llibre a les mans i un dels que em vaig comprar jo va ser "La llei del mirall".

Per què el vaig triar? Doncs vaig veure una portada preciosa i en llegir la sinopsi, drama oriental amb assetjament escolar, vaig pensar que aquell llibre era per mi. 

En arribar a casa i llegir bé tota la informació de la contracoberta vaig adonar-me que l'autor és un reconegut expert en coaching i assessorament psicològic i vaig pensar: 'Merda, Eva. L'has cagat!' 😓, però com que és un llibre curt vaig decidir començar-lo en aquell mateix moment.

La veritat és que ens explica una història maca, el patiment d'una mare degut a l'assetjament del qual és víctima el seu fill a l'escola. Ens parla del perdó i d'enfrontar-se a un mateix, de trobar la pau interior.

Segons Noguchi "La vida és un mirall que reflecteix el nostre interior", si tenim emocions negatives aquestes es projectaran i s'incrementarà el nostre malestar, en canvi, si les emocions que sentim són positives viurem felices. Per tant, quan ens trobem davant d'algun problema hem de buscar la solució en nosaltres mateixes.

Si us agrada reflexionar sobre les emocions i l'autoconeixement, aquest llibre us encantarà. Si sou més aviat escèptics, com ara jo, us agradarà però no us meravellarà. Però sí que és cert que és un llibre que et fa pensar.

Us agraden aquests tipus de lectures? Us llegeixo.

Aquí teniu els vuit passos que cal seguir per aconseguir perdonar:

- Pas 1: Traçar fronteres.

- Pas 2: Desfogar-nos.

- Pas 3: Entendre les motivacions.

- Pas 4: Expressar agraïment.

- Pas 5: Recitar paraules d'agraïment.

- Pas 6: Disculpar-nos.

- Pas 7: Analitzar què hem après.

- Pas 8: Recitar el perdó.

ESPAÑOL:

El día que quedamos con @elsbookhunters en Balaguer fuimos a visitar la librería La Noguera. Como era de esperar no pudimos salir sin comprar ningún libro, y uno de los que me compré yo fue "La ley del espejo".

¿Por qué lo escogí? Pues vi una portada preciosa y cuando leí la sinopsis, drama oriental con acoso escolar, pensé que era un libro para mi.

Cuando llegué a casa y leí bien toda la información de la contraportada me di cuenta que el autor es un reconocido experto en coaching y asesoramiento psicológico y pensé: "Mierda, Eva. La has cagado!" 😓, pero como es un libro corto decidí empezarlo en ese mismo momento.

La verdad es que nos explica una historia bonita, el sufrimiento de una madre debido al acoso del cual es víctima su hijo en la escuela. Nos habla de perdón y de enfrentarse a un@ mism@, de encontrar la paz interior.

Según Noguchi "La vida es un espejo que refleja nuestro interior", si tenemos emociones negativas estas se proyectarán y se incrementará nuestro malestar, en cambio, si las emociones que sentimos son positivas viviremos felices. Por lo tanto, cuando nos encontremos delante de algún problema debemos buscar la solución en nosotr@s mism@s.

Si os gusta reflexionar sobre las emociones y el autoconocimiento, este libro os encantará. Si más bien sois escéptic@s, como yo, os gustará pero no os maravillará. Pero sí que es cierto que es un libro que da para pensar.

¿Os gustan este tipo de lecturas? Os leo.

Aquí os dejo los ocho pasos que hay que seguir para conseguir perdonar:

- Paso 1: Trazar fronteras.

- Paso 2: Desahogarnos.

- Paso 3: Entender las motivaciones.

- Paso 4: Expresar agradecimiento.

- Paso 5: Recitar palabras de agradecimiento.

- Paso 6: Disculparnos.

- Paso 7: Analizar lo aprendido.

- Paso 8: Recitar el perdón.

Sinopsi:

A partir d'una història senzilla i emotiva, Yoshinori Noguchi (Hiroshima, 1963), un reconegut expert en coaching i assessorament psicològic, ens situa davant d'un mirall per a enfrontar-nos amb el nostre interior que és, en definitiva, el que determina tot el que ens passa en la vida.

L'Eiko està preocupada perquè els nens de l'escola maltracten el seu fill Yuta, i se sent totalment impotent i sola davant d'un problema que no sap com resoldre. Fins que el seu amic Yaguchi li ofereix un mètode sorprenent que la farà viure la situació més difícil de la seva vida: enfrontar-se als seus fantasmes i continuar endavant amb esperit nou.

A mig camí entre el coaching i les constel·lacions familiars, La llei del mirall ens retroba amb una filosofia oriental renovada i ens proposa pautes clares i efectives per a resoldre d'arrel els problemes de la vida.

El 90% dels lectors japonesos han plorat amb aquesta història.

Vora el mar (varis autors)

Autor/a: Varis 

Editorial: Univers

Any de la primera edició: 2021

Llengua original: Català

Gènere: Contes

Número de pàgines: 200

CATALÀ:

Com ja sabeu, els llibres de contes i relats cada vegada m'agraden més. Amb un fill i una filla de 5 anys estic acostumada a llegir en comptagotes i amb interrupcions, per això, els contes són un bon recurs. Que estan esmorzant? Doncs llegeixo un conte. Que estan pintant? Doncs llegeixo un altre conte, i així anar fent 😅

Quan l'Ariadna em va dir que tenia aquest llibre i que me'l deixava li vaig agafar de les mans. Em venia de gust llegir-lo i, a més, començava les vacances, per tant tindria temps.

És un recull d'onze contes d'onze autors com són Roc Casagran, Stefanie Kremser, Jordi Lara, Xavier Mas Craviotto, Empar Moliner, Jordi Nopca, Marta Orriols, Sergi Pàmies, Llucia Ramis, Carme Riera i Natàlia Romaní. El tema principal és el mar, però ens parlen, sobretot, de relacions familiars. Unes més tendres, les altres més dures, unes de retrobaments, les altres de pèrdues. La diversitat d'edats, de gèneres i d'origens enriqueix el conjunt del llibre.

De les onze històries n'hi ha tres que m'han agradat especialment, "Dies i sols perduts" de Roc Casagran, "Triangle de marees" de Stefanie Kremser i "Falses aigües"de Marta Orriols. Les he llegit amb el cor encongit i un nus a l'estómac, i m'han semblat precioses.

Tot i que els contes tinguin com a tema principal el mar, són contes que es poden llegir en qualsevol època de l'any.

Us animeu a llegir-los? Digueu-me quin us agrada més.

Dies i sols perduts de Roc Casagran

Triangle de marees de Stefanien Kremser

Illot de Jordi Lara

Carcanada de Xavier Mas Craviotto

La Laura i les seves amigues d'Empar Moliner

Una corretja invisible de Jordi Nopca

Falses aigües de Marta Orriols

Palamós de Sergi Pàmies

Una ferida al peu de Llucia Ramis

El retorn de Carme Riera

Sal a la memòria de Natàlia Romaní

ESPAÑOL:

Como sabéis, los libros de cuentos y relatos cada vez me gustan más. Con un hijo y una hija de 5 años estoy acostumbrada a leer en cuentagotas y con interrupciones, por eso, los cuentos son un buen recurso. Mientras desayunan, leo un cuento. Mientras pintan, leo otro, y así voy leyendo 😅

Cuando Ariadna me dijo que tenía este libro y que me lo dejaba se lo quité de las manos. Me apetecía leerlo y encima tendría tiempo porque empezaba las vacaciones.

El libro consta de once cuentos de once autores como son Roc Casagran, Stefanie Kremser, Jordi Lara, Xavier Mas Craviotto, Empar Moliner, Jordi Nopca, Marta Orriols, Sergi Pàmies, Llucia Ramis, Carme Riera i Natàlia Romaní. El tema principal es el mar, pero nos hablan sobretodo de relaciones familiares. Unas más tiernas, otras más duras, unas de reencuentros, otras de pérdidas. La diveridad de edades, de género y de origen enriquece el conjunto del libro.

De las once historias hay tres que me han gustado especialmente, "Dies i sols perduts" de Roc Casagran, "Triangle de marees" de Stefanie Kremser y "Falses aigües"de Marta Orriols. Las he leído con el corazón encogido y un nudo en el estómago, y me han parecido preciosas.

Aunque los cuentos tengan como tema principal el mar, son cuentos que se pueden leer en cualquier época del año.

Os animáis a leerlos? Decidme cual os gusta más.

Dies i sols perduts de Roc Casagran

Triangle de marees de Stefanien Kremser

Illot de Jordi Lara

Carcanada de Xavier Mas Craviotto

La Laura i les seves amigues d'Empar Moliner

Una corretja invisible de Jordi Nopca

Falses aigües de Marta Orriols

Palamós de Sergi Pàmies

Una ferida al peu de Llucia Ramis

El retorn de Carme Riera

Sal a la memòria de Natàlia Romaní

Sinopsi:

Després de Barcelona Suites i Nits d'estiu, arriba una nova recopilació d'onze relats que portaran el lector vora el mar, un lloc on tot pesa menys i tot és millor.

Primer van ser els contes que prenien Barcelona com a punt d'arrencada argumental; després, les nits d'estiu, sempre màgiques i evocadores i, ara, és el mar, testimoni de la història, que en aquests contes serveix de fons i de paisatge a històries familiars.

Nova recopilació de contes amb alguns dels millors escriptors catalans del moment: Roc Casagran, Stefanie Kremser, Jordi Lara, Xavier Mas Craviotto, Empar Moliner, Jordi Nopca, Marta Orriols, Sergi Pàmies, Llucia Ramis, Carme Riera i Natàlia Romaní.

Jo, que no he conegut els homes de Jacqueline Harpman

Autor/a: Jacqueline Harpman (Etterbeek, Bèlgica, 1929)

Editorial: Persicopi

Any de la primera edició: 2021

Llengua original: Francès

Traducció: Anna Cassassas Figueras

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 232

CATALÀ:

Com diu el Sergi, llegir un Periscopi sempre és un encert i, un cop més, he de donar-li la raó.

Aquest cop m'he decidit per una mena de distòpia. Una història on, un cop més, allò més important no és el què passa sinó allò que senten les dones que ho estan vivint. Unes quaranta dones que han tingut un passat i que, de cop, es troben mancades de llibertat, que viuen, o més ben dit, sobreviuen de records. I la nena, la Théa, que no recorda res previ al seu tancament, i que viu la seva reclusió d'una manera molt diferent. Hi ha un contrast notable de mentalitats i de sentiments que, com us podeu imaginar, en aquestes condicions, són molt intensos.

Harpman, que a més de ser escriptora és psicoanalista, ens convida a reflexionar sobre la condició humana, sobre la capacitat de supervivència, sobre el que entenem per llibertat i sobre una convivència sense homes. Com he llegit en algun lloc, pot ser interpretat com un paral·lelisme amb la vida de l'autora que va veure com alguns membres de la seva família eren tancats en camps de concentració nazis.

Potser explicat així us pot semblar una lectura densa, però no ho és gens. És un llibre intens però de la mida justa. I, tot i que us hagi dit que és una mena de distòpia, jo he mantingut l'esperança fins al final 😓

Us animeu a llegir-lo? L'heu llegit i em voleu explicar què us ha semblat?

ESPAÑOL:

Como dice Sergi, leer un Periscopi es un acierto y, de nuevo, tengo quedarle la razón.

Esta vez me he decidido por un tipo de distopia. Una historia donde lo importante no es lo que pasa sino lo que sienten las mujeres que lo están viviendo. Unas cuarenta mujeres que han tenido un pasado y que, de golpe, se ven privadas de su libertad y viven, o mejor dicho, sobreviven de recuerdos. Y la niña, Théa, que no recuerda nada previo al encarcelamiento, y que vive su reclusión de una manera muy diferente. Hay un notable contraste de mentalidades y de sentimientos que, como podéis imaginaros, en estas condiciones, son muy intensos.

Harpman, que además de escritora es psicoanalista, nos invita a reflexionar sobre la condición humana, sobre la capacidad de supervivencia, sobre lo que entendemos por libertad y sobre una convivencia sin hombres. Como he leído en algún otro sitio, puede ser interpretado como un paralelismo con la vida de la autora que vio como algunos miembros de su familia fueron encerrados en campos de concentración nazis.

Quizás leyendo esto os parece una lectura densa, pero no lo es. Es un libro intenso pero tiene la medida justa. Y, aunque os haya comentado que es como una distopia, yo he mantenido la esperanza hasta el final.

¿Os animáis a leerlo? ¿Lo habéis leído y me queréis explicar que os ha parecido?

Sinopsi:

Quaranta dones estan engabiades i privades d’intimitat en un soterrani, sota la vigilància externa d’un grup d’homes armats. Entre elles hi ha una jove sense nom que no recorda el passat i s’alimenta dels records que li transmeten les altres dones, nostàlgiques de la seva vida anterior.

Un dia, després del so d’una sirena misteriosa, les dones aconsegueixen sortir a l’exterior, a un món despoblat i desconegut on hauran de reinventar-se i d’enfrontar-se a un nou repte, desafiant i ple d’incògnites: la llibertat.

Aquí mano jo de Maribel Torres

Autor/a: Maribel Torres (Malgrat, 1968)

Editorial: Llibres del Delicte

Any de la primera edició: 2021

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 268

CATALÀ:

Llibres del Delicte és una editorial independent catalana que aposta per la novel·la negra de qualitat i de proximitat. Vol donar a conèixer noves veus narratives del gènere en català, i a mi això m'encanta! 😍

És per això que quan es van posar en contacte amb mi per enviar-me algun dels seus llibres no vaig dubtar-ho gens, els vaig dir que sí i vaig rebre aquesta obra.

En aquest cas la detectiva Adriana Miralles (que ja havia protagonitzat l'anterior llibre de l'autora, El despertar del navegant) ha de resoldre un cas d'amenaces, aparentment senzill, que la porta a endinsar-se al món de l'hostaleria. M'ha agradat com a través de la investigació ha introduït la denuncia social sobre les condicions de les cambreres d'habitació: sous precaris, inseguretat física i laboral.

El personatge de l'Ariadna és un personatge potent i valent que li dona valor a la història (que ja és interessant d'entrada). I la relació que té amb el seu aprenent m'ha tret més d'un somriure.

Crec que, si us agraden els llibres amb acció, investigació i una bona dosi de crítica social, aquest és per vosaltres. I si no us acaben de convèncer també podeu provar de llegir-lo perquè estic segura que us agradarà.

Coneixíeu aquesta editorial?

ESPAÑOL:

Llibres del Delicte es una editorial independiente catalana que apuesta por la novela negra de calidad y de proximidad. Quiere dar a conocer nuevas voces narrativas del género en catalán, y a mi esto me encanta!😍

Por eso, cuando se pusieron en contacto conmigo para enviarme alguno de sus libros no lo dudé, les dije que sí y recibí esta obra.

En este caso la detective Ariadna Miralles (que ya había protagonizado el anterior libro de la autora, El despertar del navegant) debe resolver un caso de amenazas, aparentemente sencillo, que la lleva a adentrarse en el mundo de la hostelería. Me ha gustado como a través de su investigación ha introducido la denuncia social sobres las condiciones de las camareras de habitación: sueldos precarios, inseguridad física y laboral.

El personaje de Ariadna es un personaje potente y valiente que le aporta valor a la historia (ya de por sí interesante). Y la relación que tiene con su aprendiz me ha arrancado más de una sonrisa.

Creo que, si os gustan los libros con acción, investigación y una buena dosis de crítica social, este es para vosotr@s. Y si no os acaban de convencer también podéis probar de leerlo porque estoy segura que os gustará.

Conocíais esta editorial?

Sinopsi:

Un escriptor d’èxit demana a la detectiva Adriana Miralles que investigui les amenaces que rep. Creu que a darrere hi ha un grup de dones que s’han rebel·lat contra la seva última obra en què tracta un cas de violació real. Poc després d’això, ell apareix mort.

Qui amenaçava realment l’escriptor? Què s’amaga darrere de tot plegat? L’Adriana s’haurà d’infiltrar i investigar al voltant del servei de neteja de l’hotel on es va trobar el cadàver per descobrir un món ple de pressions, explotació i abusos.

Idaho d'Emily Ruskovich

Autor/a: Emily Ruskovich 

Editorial: Les hores

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Anglès

Traducció: Àfrica Rubiés Mirabet

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 408

CATALÀ:

Si el Moisés em recomana un llibre, i a més a més me'l deixa, me l'he de llegir segur. He tardat més temps del que havia previst, però aquest estiu l'he pogut acabar.

Què us puc dir de la novel·la? Doncs que deixant de banda alguns punts que es fan una mica lents, la resta m'ha agradat força. Els sentiments, els pensaments dels personatges, sobretot de l'Ann i la Jenny, m'han impactat.

L'Emily ens explica els efectes que una tragèdia familiar té en les persones. D'entrada em va cridar l'atenció aquesta tragèdia, volia saber-ne més i més (ja coneixeu el meu interès per la novel·la negra 😎), però arriba un moment que el fet en sí passa a ser secundari i el que realment marca la lectura és la part emocional.

Hi ha alguns aspectes que queden oberts, no sé si és bo o dolent, personalment hauria preferit que quedessin tancats però tot és qüestió de gustos.

Aquest és un altre llibre que us recomano però crec que no és per llegir-lo en qualsevol moment. De fet, jo el vaig començar i el vaig deixar aparcat una temporada perquè és una lectura que necessita concentració, hi ha molts salts en el temps i molts contrastos de sentiments.

Llegint el llibre m'han entrat ganes de moure'm per Idaho, aquell indret bonic i salvatge. Hi heu estat?

ESPAÑOL:

Si Moisés me recomienda un libro, y encima me lo deja, me lo leo seguro. He tardado más tiempo del previsto pero este verano lo he podido acabar.

Qué puedo contaros de la novela? Pues que dejando de lado algunos puntos que se hacen un poco lentos, el resto me ha gustado. Los sentimientos, los pensamientos de los personajes, sobre todo de Ann y Jenny, me han impactado.

Emily nos explica los efectos que una tragedia familiar tiene en las personas. De entrada me llamó la atención esta tragedia, quería saber todos los detalles (ya conocéis mi interés por la novela negra 😎), pero llega un momento que el hecho en sí pasa a ser secundario y lo que realmente marca la lectura es la parte emocional.

Hay algunos aspectos que quedan abiertos, no sé si es bueno o malo, personalmente preferiría que se hubieran cerrado pero todo es cuestión de gustos.

Este es otro libro que os recomiendo pero creo que no puede leerse en cualquier momento. Yo lo empecé y lo aparqué una temporada porque es una lectura que necesita concentración, hay muchos saltos en el tiempo y muchos contrastes de sentimientos.

Leyendo el libro me han entrado ganas de moverme por Idaho, ese lugar bonito y salvaje. ¿Habéis estado?

Sinopsi:

Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb un destraló. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant, totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.

Una història explicada des de múltiples perspectives en la qual el dolor, l’amor i la memòria acompanyen tots els personatges. Una reflexió poderosa sobre la importància del perdó i la capacitat de viure amb mitges veritats.

4 3 2 1 de Paul Auster

Autor/a: Paul Auster (Nueva Jersey, 1947)

Editorial: Seix Barral

Any de la primera edició: 2017

Llengua original: Anglès

Traducció: Benito Gómez Ibáñez

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 960

CATALÀ:

Feia temps que volia tornar a llegir alguna cosa de Paul Auster i, tot i que no m'agraden els llibres molt llargs, em vaig decidir per 4 3 2 1 😅

Els llibres que havia llegit anteriorment (La trilogia de Nova York, Bogeries de Brooklyn, Un home a les fosques, Invisible o Diari d'hivern) m'havien agradat molt, fins al punt que era un dels meus autors de referència, per això vaig animar-me amb aquest "totxo", però aquest cop no ha estat així.

Tot i que el llibre té una crítica molt bona a mi se m'ha fet pesat i no he aconseguit entrar-hi del tot. Partint d'una mateixa data ens presenta les quatre vides diferents que hauria pogut viure l'Archie, des de la infància fins a la joventut per explicar-nos com l'atzar o la genètica poden afectar la vida de cada persona. 

La idea em sembla bona, però el mateix explicat sense tants detalls m'hauria agradat més, pel meu gust és massa descriptiu, en excés. No cal que s'enumerin totes les assignatures d'una carrera (totes!), per exemple.

Com a resum, és un llibre amb l'empremta de l'autor però, pel meu gust massa dens i no l'aconsello a qui no hagi llegit res seu amb anterioritat.

Coneixeu l'obra de Paul Auster? Què en penseu?

ESPAÑOL:

Hacía tiempo que quería leer de nuevo alguna cosa de Paul Auster y, aunque no me suelen gustar los libros muy grandes, me decidí por 4 3 2 1 😅

Los libros que había leído con anterioridad (Trilogía de Nueva York, The Brooklyn Follies, Un hombre en la oscuridad, Invisible o Diario de invierno) me habían gustado mucho, hasta el punto que se convirtió en uno de mis autores de referencia, por so me animé con este "tocho", pero esta vez no ha sido así.

Aunque el libro tiene una crítica muy buena a mi se me ha hecho pesado y no he conseguido entrar en él del todo. Partiendo de una misma fecha, Auster nos presenta las cuatro vidas diferentes que habría podido vivir Archie, desde la infancia hasta su juventud para explicar-nos como el azar o la genética pueden afectar en la vida de cada persona.

La idea me parece buena, pero lo mismo explicado sin tantos detalles me habría gustado más, para mi gusto es demasiado descriptivo, excesivamente descriptivo. No es necesario enumerar todas las asignaturas de una carrera (todas!), por ejemplo.

Resumiendo, os diría que es un libro con la huella del autor, pero para mi gusto muy denso, y no lo recomiendo a quién no haya leído nada suyo con anterioridad.

¿Conocéis la obra de Paul Auster? ¿Qué opinión os merece?

Sinopsis:

El único hecho inmutable en la vida de Ferguson es que nació el 3 de marzo de 1947 en Newark, Nueva Jersey. A partir de ese momento, varios caminos se abrirán ante él y le llevarán a vivir cuatro vidas completamente distintas, a crecer y a explorar de formas diferentes el amor, la amistad, la familia, el arte, la política e incluso la muerte, con algunos de los acontecimientos que han marcado la segunda mitad del siglo XX americano como telón de fondo.

¿Y si hubieras tomado un camino diferente en un momento crucial de tu vida? En 4 3 2 1, su primera novela después de siete años, Paul Auster explora de forma magistral los límites del azar y las consecuencias de nuestras decisiones. Porque todo suceso, por mínimo que parezca, abre unos caminos y cierra otros.

«Siento que he estado preparándome toda la vida para escribir este libro», reconocía el autor de La trilogía de Nueva York en una entrevista con el director de cine Wim Wenders. Acogida por los medios como «la mejor novela de Auster» (Harper?s Magazine), estamos ante una obra maestra de la precisión narrativa y la imaginación, llamada a coronar la carrera literaria de uno de los grandes escritores de nuestra época.