dimecres, 26 de febrer del 2020

Paraules que tu entendràs de Xavier Bosch


Autor/a: Xavier Bosch i Sancho (Barcelona, 1967)
Any de la primera edició: 2019
Llengua original: Català
Gènere: Ficció contemporània
Número de pàgines: 496

CATALÀ:
Cada vegada que he llegit una novel·la de Xavier Bosch he dit que era la última, però sempre hi torno a caure. Tinc una imatge feta de l’autor, un paio seriós, fort, alt com un Sant Pau i se’m fa difícil imaginar-me’l escrivint aquestes històries d’amor que escriu. Sí, ja sé que són tòpics i que els tios durs també s’enamoren, i ploren, però no puc fer-hi més, ho sento!

Paraules que tu entendràs m’ha agradat (potser perquè m’atanso a l’edat dels protagonistes, encara que la meva vida sigui molt diferent) i també hi he reconegut l’autor, en les localitzacions, les descripcions dels menús i els seus maridatges, quan fa una enumeració d’arquitectes de renom, etc.

Aquest llibre és un homenatge a les parelles estables, que perduren en el temps, però no pas per obligació, sinó per convenciment. Explora les relacions sentimentals de tres parelles de llarga durada on es barregen l’adulteri i les crisis de parella, el matrimoni tradicional i les relacions obertes.

L’arquitectura té un pes important en el llibre, el protagonista principal és un arquitecte de renom i la història secundària té a veure amb el seu projecte més important.

M’ha cridat l’atenció la presència que tenen les cartes en tota la novel·la, potser també és un homenatge de l’autor a l’estil epistolar en un moment on la majoria ens comuniquem per whatsapp.

El punt que m’ha emocionat més ha sigut quan en Xavi parla de la foto que la Mara té amb el seu pare, del perquè li sembla que ha escollit aquella en concret i de quina seria la que escolliríem qualsevol de nosaltres arribat el moment de recordar un ésser estimat. Jo en tinc una de quan era petita, a la tauleta de la meva habitació, amb el meu pare, on ell posa al meu costat ben satisfet. M’encanta!

“És un tema que conec prou bé i que m’interessa. Tal com està la societat actual, els amors llargs són revolucionaris”, afirma Bosch.

Què us sembla? Us animeu?

ESPAÑOL:
Cada vez que he leído una novela de Xavier Bosch he dicho que era la última, pero siempre vuelvo a caer. Tengo una imagen hecha del autor, un tío serio, fuerte, muy alto y se me hace difícil imaginármelo escribiendo estas historias de amor que escribe. Sí, ya sé que son tópicos y que los tíos duros también se enamoran, y lloran, pero no puedo evitarlo, lo siento!

Palabras que tú entenderás me ha gustado (quizás porque me acerco a la edad de los protagonistas, aunque mi vida sea muy diferente) y también he reconocido al autor, en las localizaciones, las descripciones de los menús y sus maridajes, cuando hace una enumeración de arquitectos reconocidos, etc…

Este libro es un homenaje a las parejas estables, que perduran en el tiempo, pero no por obligación, sino por convicción. Explora las relaciones sentimentales de tres parejas de larga durada donde se mezclan el adulterio y las crisis de pareja, el matrimonio tradicional y las relaciones abiertas.

La arquitectura tiene un peso importante en el libro, el protagonista es un arquitecto conocido y la historia secundaria tiene que ver con su proyecto más importante.

Me ha llamado la atención la presencia que tienen las cartas en toda la novela, quizás también es un homenaje del autor al estilo epistolar en un momento donde la mayoría nos comunicamos a través de whatsapp.

El punto que me ha emocionado más ha sido cuando Xavi habla sobre la foto que Mara tiene con su padre, del porqué le parece que ha escogido aquella en concreto y de cuál sería la que escogeríamos cualquiera de nosotros llegado el momento de recordar a un ser querido. Yo tengo una de cuando era pequeña, en la mesilla de mi habitación, con mi padre, donde el posa a mi lado con mucha satisfacción. Me encanta!

“Es un tema que conozco bien y que me interesa. Tal y como está la sociedad actual, los amores largos son revolucionarios”, afirma Bosch.

¿Qué os parece? ¿Os animáis?


Sinopsi:

Aquella tarda no van tenir pressa. No els empaitava ningú i les hores es negaven a avançar. Van tornar a la ciutat sense posar la música del cotxe, van esborrar la boira del camí i van retrobar la pau de saber que ja no els quedaven preguntes urgents per fer-se.

La Mara Lincoln, aventurera incansable, organitza viatges exclusius per als seus clients. El Xavi Vera, arquitecte d’èxit, rep l’encàrrec de dissenyar la casa de la seva vida. La parella es disposa a brindar per l’any nou en un hotel als Alps suïssos, amb els quatre amics de sempre.

Tots sis riuen, juguen i són feliços, però res no és mai el que sembla. L’any que enceten pot canviar-ho tot.

Paraules que tu entendràs és un retrat esmolat de la convivència. Una novel·la que explora les relacions de parella, els secrets de cadascú i l’ús que fem de la veritat. Amb una combinació de tendresa i ironia, de nostàlgia i recerca constant de la bellesa, els personatges es mouen pels replecs de l’ànima, disposats a emocionar-nos.

dimarts, 25 de febrer del 2020

La madre de Frankenstein d’Almudena Grandes


Autor/a: Almudena Grandes (Madrid, 1960)
Editorial: Tusquets Editores
Any de la primera edició: 2019
Llengua original: Espanyol
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 560

CATALÀ:
Per mi, llegir a Almudena Grandes sempre és un encert. M’agrada la seva manera particular de narrar la guerra i la postguerra espanyola.

La madre de Frankenstein és el cinquè dels sis llibres del projecte de l’escriptora anomenat Episodios de una guerra Interminable. Aquestes novel·les narren moments significatius de la resistència antifranquista en un període comprès entre 1939 i 1964 i volen ser un homenatge als Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós.

Aquest llibre ens mostra com el franquisme retallava la llibertat dels vençuts, sobretot de les dones que vivien una penitència constant. I ho fa a través del personatge de Germán que, després de viure el seu exilia a Suïssa torna a Espanya, i ho analitza tot des de la perspectiva que li donen aquests anys que ha passat fora. D’esquitllada també toca altres temes importants, com per exemple, la homosexualitat en aquella època, el nazisme i la persecució als jueus, el tractament que es donava als malalts mentals, el poder que tenia de l’Església, etc.

Aquesta lectura m’ha fet conèixer la interessant història d’Aurora Rodríguez Carballeira, una de les protagonistes, que juntament amb en Germán i la Maria coincideixen al manicomi de dones de Ciempozuelos sobre l’any 1953. Aquests tres personatges són els que posen veu a la narració de la novel·la.

M’ha agradat la barreja de personatges i històries reals i fictícies i el bon tractament que en fa l’autora deixant un final ben tancat de totes.

És un llibre que us recomano sense cap mena de dubte. Sou seguidors d’Almudena Grandes? Us interessen les novel·les que fan referència a la guerra i a la postguerra?

«He escrito este libro en memoria de todas esas mujeres que no pudieron atreverse a tomar sus propias decisiones sin que las llamaran putas, que pasaron directamente de la tutela de sus padres a la de sus maridos, que perdieron la libertad en la que habían vivido sus madres para llegar tarde a la libertad en la que hemos vivido sus hijas»

ESPAÑOL:
Para mi, leer a Almudena Grandes siempre es un acierto. Me gusta su manera de narrar la guerra y la posguerra española.

La madre de Frankenstein es el quinto de los seis libros del proyecto de la escritora llamado Episodios de una guerra interminable. Estas novelas narran momentos significativos de la resistencia antifanquista en un periodo comprendido entre 1939 y 1964 y quieren ser un homenaje a los Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós.

Este libro nos muestra como el franquismo recortaba la libertad de los vencidos, sobretodo de las mujeres que vivían en una penitencia constante. Y lo hace a través del personaje de Germán que, después de vivir su exilio en Suiza vuelve a España, y lo analiza todo desde la perspectiva que le dan estos años que ha pasado fuera. De refilón también toca otros temas importantes, por ejemplo, la homosexualidad en aquella época, el nacismo y la persecución a los judíos, el tratamiento que se les daba a los enfermos mentales, el poder que tenía la Iglesia, etc…

Esta lectura me ha hecho conocer la interesante historia de Aurora Rodríguez Carballeira, una de las protagonistas, que junto a Germán y María coinciden en el manicomio de mujeres de Cienpozuelos sobre el año 1953. Estos tres personajes son los que ponen voz a la narración de la novela.

Me ha gustado la mezcla de personajes y de historias reales y ficticias y el buen trato que les da la autora dejando un final bien cerrado de todas ellas.

Es un libro que sin duda os recomiendo. Sois seguidores de Almudena Grandes? Os interesan las novelas que hablan de la guerra y la posguerra?

«He escrito este libro en memoria de todas esas mujeres que no pudieron atreverse a tomar sus propias decisiones sin que las llamaran putas, que pasaron directamente de la tutela de sus padres a la de sus maridos, que perdieron la libertad en la que habían vivido sus madres para llegar tarde a la libertad en la que hemos vivido sus hijas»


Sinopsis:

En 1954, el joven psiquiatra Germán Velázquez vuelve a España para trabajar en el manicomio de mujeres de Ciempozuelos, al sur de Madrid. Tras salir al exilio en 1939, ha vivido quince años en Suiza, acogido por la familia del doctor Goldstein. En Ciempozuelos, Germán se reencuentra con Aurora Rodríguez Carballeira, una parricida paranoica, inteligentísima, que le fascinó a los trece años, y conoce a una auxiliar de enfermería, María Castejón, a la que doña Aurora enseñó a leer y a escribir cuando era una niña. Germán, atraído por María, no entiende el rechazo de ésta, y sospecha que su vida esconde muchos secretos. El lector descubrirá su origen modesto como nieta del jardinero del manicomio, sus años de criada en Madrid, su desdichada historia de amor, a la par que los motivos por los que Germán ha regresado a España. Almas gemelas que quieren huir de sus respectivos pasados, Germán y María quieren darse una oportunidad, pero viven en un país humillado, donde los pecados se convierten en delitos, y el puritanismo, la moral oficial, encubre todo tipo de abusos y atropellos.

dijous, 20 de febrer del 2020

Reina Roja de Juan Gómez-Jurado


Autor/a: Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977)
Editorial: Ediciones B
Any de la primera edició: 2018
Llengua original: Espanyol
Gènere: Thriller
Número de pàgines: 568

CATALÀ:
Vull fer una ressenya d’aquest llibre de manera que us el vulgueu llegir, però sense explicar-vos res de la trama. Em venen al cap uns quants punts per comentar-vos perquè desperti el vostre interès.

És un llibre amb una protagonista molt especial, Antonia Scott, una dona amb altes capacitats que forma part d’un projecte secret del CNI.

La trama està formada per personatges ficticis però que el lector immediatament identifica amb personatges reals.

El ritme de lectura és trepidant i amb un final a l’alçada. És una novel·la ben escrita.

Us he convençut? Els que l’heu llegit què n’opineu?

ESPAÑOL:
Quiero hacer una reseña de este libro de manera que os lo queráis leer, pero sin explicaros nada de la trama. Me vienen a la cabeza unos cuantos puntos que comentaros para despertar vuestro interés.

Es un libro con una protagonista muy especial, Antonia Scott, una mujer con altas capacidades que forma parte de un proyecto secreto del CNI.

La trama está formada por personajes ficticios pero que el lector inmediatamente identifica con personajes reales.

El ritmo de lectura es trepidante y con un final a la altura. Es una novela bien escrita.

¿Os he convencido? Los que la habéis leído, ¿qué opináis?


Sinopsis:

Antonia Scott es especial. Muy especial.

No es policía ni criminalista. Nunca ha empuñado un arma ni llevado una placa, y, sin embargo, ha resuelto decenas de crímenes.

Pero hace un tiempo que Antonia no sale de su ático de Lavapiés. Las cosas que ha perdido le importan mucho más que las que esperan ahí fuera.

Tampoco recibe visitas. Por eso no le gusta nada, nada, cuando escucha unos pasos desconocidos subiendo las escaleras hasta el último piso.

Sea quien sea, Antonia está segura de que viene a buscarla.

Y eso le gusta aún menos.


dilluns, 17 de febrer del 2020

La ridícula idea de no volver a verte de Rosa Montero


Autor/a: Rosa Montero Gayo (Madrid, 1951)
Editorial: Seix Barral
Any de la primera edició: 2013
Llengua original: Espanyol
Gènere: Novel·la contemporània
Número de pàgines: 240

CATALÀ:
Hi ha llibres que no entren, a mi em passa a vegades. Començo un llibre i no hi ha manera de passar d’un cert punt. Amb aquest em va passar això. Me’l van recomanar vàries persones diferents i les crítiques que havia llegit eren bones, així doncs, em vaig decidir a llegir-lo. Vaig començar però em costava avançar, no hi havia manera d’entrar-hi i el vaig deixar de banda.
A finals de l’any 2019 vaig descobrir Storytel i vaig decidir donar-li una nova oportunitat al llibre però enlloc de llegir-lo el vaig escoltar.... I he de dir que no descarto llegir-lo en un futur.
L’argument del llibre ve marcat per la mort, per una banda la de Pierre Curie i de la vida de Marie amb ell, i per una altra la de Pablo, el marit de Rosa Montero. La part que m’ha agradat més és la que parla de la vida de Marie Curie, una dona molt intel·ligent, molt treballadora i dels esforços que va haver de fer per sobreviure en un entorn masculí. És un cant a la vida, a l’esforç i a la tenacitat. Al no decaure i a l’aprendre a viure amb les pèrdues.
Em va agradar, he de donar la raó a les persones que me l’havien recomanat. I us el recomano també a vosaltres.
Coneixeu la vida de Marie Curie? Us sembla una dona interessant?

ESPAÑOL:
Hay libros que no entran, me pasa a veces. Empiezo un libro y no hay manera de pasar de un cierto punto. Con este me pasó esto. Me lo recomendaron  varias personas diferentes y la críticas que había leído eran buenas, entonces me decidí a leerlo. Empecé pero me costaba avanzar, no había manera de entrar en él y lo dejé.

A finales del año 2019 descubrí Storytel y decidí darle una nueva oportunidad al libro pero en lugar de leerlo lo escuché… Y debo decir que no descarto leerlo en un futuro.

El argumento del libo viene marcado por la muerte, por un lado la de Pierre Curie y de la visa de Marie con él, y por otro lado la de Pablo, el marido de Rosa Montero. La parte que me ha gustado más es la que habla de la vida de Marie Curie, una mujer muy inteligente, muy trabajadora y de los esfuerzos que tuvo que hacer para sobrevivir en un entorno masculino. Es un canto a la vida, al esfuerzo, a la tenacidad. Al no decaer y al aprender a vivir con la pérdidas.

Me gustó, tengo que dar la razón a las personas que me lo habían recomendado. Y os lo recomiendo a vosotr@s también.

¿Conocéis la vida de Marie Curie? ¿Os parece una mujer interesante?



Sinopsis:

La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero, autora de otros libros como Te trataré como a una reina o Temblor, es una obra con la fuerza de la mejor narrativa de esta autora. Alegre, apasionado y original, incluye fotografías, recuerdos, reflexiones sobre la superación del duelo o sobre el modo de afrontar la literatura. Un abierto homenaje a las mujeres que como Marie Curie se han enfrentado a su entorno por llevar adelante aquello en lo que creían en una sociedad que las ignoraba por su condición femenina. Rosa Montero es una de las autoras más importantes de la narrativa española actual. Lágrimas en la lluvia, su última novela, fue un gran éxito de ventas. «Éste es un libro sobre la vida... apasionado y alegre, sentimental y burlón.» Rosa Montero.

Cuando Rosa Montero leyó el maravilloso diario que Marie Curie comenzó tras la muerte de su esposo, y que se incluye al final de este libro, sintió que la historia de esa mujer fascinante que se enfrentó a su época le llenaba la cabeza de ideas y emociones. La ridícula idea de no volver a verte nació de ese incendio de palabras, de ese vertiginoso torbellino. Al hilo de la extraordinaria trayectoria de Curie, Rosa Montero construye una narración a medio camino entre el recuerdo personal y la memoria de todos, entre el análisis de nuestra época y la evocación íntima. Son páginas que hablan de la superación del dolor, de las relaciones entre hombres y mujeres, del esplendor del sexo, de la buena muerte y de la bella vida, de la ciencia y de la ignorancia, de la fuerza salvadora de la literatura y de la sabiduría de quienes aprenden a disfrutar de la existencia con plenitud y con ligereza. Vivo, libérrimo y original, este libro inclasificable incluye fotos, remembranzas, amistades y anécdotas que transmiten el primitivo placer de escuchar buenas historias. Un texto auténtico, emocionante y cómplice que te atrapará desde sus primeras páginas. Sentirás que ha sido escrito sólo para ti.

divendres, 14 de febrer del 2020

Orgullo y prejuicio de Jane Austen


Autor/a: Jane Austen (Steventon, 1775)
Editorial: RBA Coleccionables
Any de la primera edició: 2019
Llengua original: Anglès
Traducció: Alejandro Pareja Rodríguez
Gènere: Novel·la romàntica
Número de pàgines: 319


CATALÀ:
Intento pensar, mentre vaig llegint el llibre, l’època en que va ser escrit, l’any 1813. Vull ser conscient que eren uns altres temps i que les coses eren molt diferents. Em costa molt imaginar el que devien passar les dones que es casaven sense amor, per aconseguir un cert estatus econòmic i/o social, o perquè es pactaven matrimonis de conveniència. No puc imaginar-m’ho, no m’entra al cap, per això m’agrada el personatge de l’Elizabeth que sí que actua guiada pel cor i trenca estereotips.

Podríem dir que el llibre ens explica les històries d’amor (per dir-ho d’alguna manera) de les filles d’una família de classe mitjana de l’època (més o menys). Parla d’amor, prejudicis, amistat i, sobretot, de l’ambició de les noies de l’època (i les seves famílies) per casar-se amb algú que els pugui assegurar un cert estatuts social.

La temàtica no m’acaba de convèncer però trobo els personatges interessants, estan ben descrits i plens de matisos.

És un clàssic que sembla que s’hauria de llegir sí o sí, però pel meu gust, us el podeu estalviar.

L’heu llegit? Us ha agradat?

Això sí, he de dir que l’edició de la col·lecció Novelas Eternas de RBA és preciosa

ESPAÑOL:
Intento pensar, mientras voy leyendo el libro, la época en que se escribió, el año 1913. Quiero ser consciente que eran otros tiempos y que las cosas eran muy distintas. Me cuesta mucho imaginar lo que tenían que aguantar las mujeres que se casaban sin amor, para conseguir un cierto estatus económico y/o social, o porque se pactaban matrimonios de conveniencia. No puedo imaginármelo, no me entra en la cabeza, por eso me gusta el personaje de Elizabeth que sí que actúa guiada por sus sentimientos y rompe estereotipos.

Podríamos decir que el libro nos cuenta historias de amor (por decirlo de alguna manera) de las hijas de una familia de clase media de la época (más o menos). Habla de amor, prejuicios, amistad y, sobretodo, de la ambición de las chicas de la época (y de sus famílias) por casarse con alguien que les pueda asegurar un cierto estatus.

La temática no me acaba de convencer pero los personajes los he encontrado interesantes, bien descritos y llenos de matices.

Es un clásico que parece que se tenga que leer sí o sí, pero si queréis hacerme caso, os lo podéis ahorrar.

¿Lo habéis leído? ¿Os ha gustado?

Lo que sí tengo que decir que la colección Novelas Eternas de RBA es preciosa.


Sinopsis:

Con la llegada del rico y apuesto Mr. Darcy a su región, las vidas de los Bennet y sus cinco hijas se vuelven del revés. El orgullo y la distancia social, la astucia y la hipocresía, los malentendidos y los juicios apresurados abocan a sus personajes al escándalo y al dolor, pero también a la comprensión, el conocimiento y el amor verdadero. Esta edición presenta al lector una nueva traducción al castellano que devuelve todo su esplendor al ingenio y la finísima ironía de la prosa de Austen. Satírica, antirromántica, profunda y mordaz a un tiempo, la obra de Jane Austen nace de la observación de la vida doméstica y de un profundo conocimiento de la condición humana.

divendres, 7 de febrer del 2020

Antes mueren los que no aman de Inés Plana Giné

Autor/a: Inés Plana Giné (Barbastro)
Editorial: Espasa
Any de la primera edició: 2019
Llengua original: Español
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 512

CATALÀ:
Fa temps em vaig llegir el primer llibre de l’autora, Morir no es lo que más duele, i aquell ja no em va agradar massa. Li he donat una altra oportunitat, però tampoc puc dir gran cosa més.

És una novel·la negra, com l’anterior, sense intriga. Hi ha moltes morts però totes són casuals, no hi ha misteri ni girs inesperats. Molts personatges, alguns prescindibles, i, tot i que hi ha una trama principal ben resolta, hi ha moltes històries secundàries barrejades.

Com a positiu puc dir que els personatges principals estan ben definits i que la lectura és amena i àgil.

No sé, potser no acabo d’entendre a l’autora perquè en general llegeixo que els seus llibres agraden molt, però no és el meu cas. No us el puc recomanar :(

Vosaltres l’heu llegit? Quina opinió en teniu?

ESPAÑOL:
Hace tiempo leí el primer libro de la autora, Morir no es lo que más duele, y ese ya no me gustó demasiado. Le he dado otra oportunidad, pero tampoco puedo decir gran cosa más.

Es una novela negra, como la anterior, sin intriga. Se producen muchas muertes pero todas son casuales, no hay misterio ni giros inesperados. Muchos personajes, algunos prescindibles, y, aunque hay una trama principal bien resuelta, hay muchas historias secundarias mezcladas.

Como parte positiva puedo decir que los personajes principales están bien definidos y que la lectura es amena y ágil.

No sé, quizás no acabo de entender a la autora, porque en general leo que sus libros gustan mucho, pero no es mi caso. No os lo puedo recomendar :(

¿Vosotr@s lo habéis leído? ¿Qué opinión os merece?


Sinopsis:

En las Navidades de 2009, con un país aplastado por la crisis, una funcionaria de la Seguridad Social muere al ser empujada violentamente contra una cristalera. Quien lo hace es una joven que huye del lugar sin dejar rastro. Este es el caso que investiga Julián Tresser, teniente de la Policía Judicial de la Guardia Civil, cuando surge la primera pista fiable sobre el paradero de Luba, una chiquilla de doce años que desapareció misteriosamente dos años atrás.

Desde entonces, Tresser ha buscado desesperadamente a esa niña que no es su hija pero que debería serlo. No imagina que la pequeña ha escapado del sórdido mundo de la prostitución en la que la habían confinado. El azar la lleva a esconderse en una casa en un pueblo perdido donde dos mujeres parecen ocultar un secreto inconfesable que podría arruinarles la vida. Luba debería pedirles ayuda, puesto llega herida hasta allí, pero los abusos que ha sufrido le impiden confiar en nadie. Esas circunstancias, caprichosas y crueles, no se lo van a poner fácil al teniente, pues, a la vez que busca a la niña, deberá elegir entre la responsabilidad que conlleva su oficio y la fuerza de los vínculos de sangre.

Tras el éxito de Morir no es lo que más duele, Inés Plana sumerge al lector en una trama vertiginosa por la que transitan personajes atormentados y complejos y en donde el teniente Tresser se someterá a un dilema moral que pondrá a prueba sus convicciones

dijous, 6 de febrer del 2020

La vaca del bric de llet de Sophie Adriansen i Mayana Itoïz

Autor/a: Sophie Adriansen (Orleans, 1982)
Il·lustrador/a: Mayana Itoïz
Editorial: Birabiro
Any de la primera edició: 2018
Llengua original: Francès
Traducció: Mireia Guerola Carbó
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 28

CATALÀ:
La lògica infantil és brutal: “A la llauna de pèsols hi ha dibuixats pèsols, a la llauna de sardines hi ha dibuixades sardines, al paquet de cereals hi ha dibuixat cereals. Per tant, si hi ha una vaca dibuixada al bric de llet, és que a dins n’hi ha una”. Així és com comença el conte, que té forma d’un bric de llet.

El conte dona respostes divertides a la curiositat del nen protagonista. Les il·lustracions acompanyen els pensaments de l’infant.

M’ha agradat la picada d’ull (garxina) que es fa al reciclatge i al “bioconsum”. D’una manera subtil, a través de la pròpia història o de les il·lustracions es fomenten aquests aspectes.

El que no m’ha agradat gens és el final. Hi ha mil maneres diferents d’acabar-lo abans de fer-ho com ho fa. De fet, la última pàgina es podria estalviar.

L’heu llegit? Què us sembla? Com l’hauríeu acabat vosaltres?

ESPAÑOL:
La lógica infantil es brutal: “En la lata de guisantes hay dibujados guisantes, en la lata de sardinas hay dibujadas sardinas, en el paquete de cereales hay dibujados cereales. Por lo tanto, si hay una vaca dibujada en el brick de leche, es porque tiene que haber una dentro”. Así es como empieza el cuento, que tiene forma de un brick de leche.

El cuento da respuestas divertidas a la curiosidad del niño protagonista. Las ilustraciones acompañan los pensamientos del niño.

Me ha gustado el guiño que se hace al reciclaje y al “bioconsumo”. De una manera sutil, a través de la propia historia o de las ilustraciones se fomentan estos aspectos.

Lo que no me ha gustado nada es el final. Hay mil maneras diferentes de acabarlo antes de hacerlo como lo hace. De hecho, la última página se la podrían haber ahorrado.

¿Lo habéis leído? ¿Qué os ha parecido? ¿Cómo lo acabaríais vosotr@s?


Sinopsi:

«Hi ha una vaca dins del bric de llet.» L’afirmació és rotunda i respon a una lògica infal·lible: si en el pot de pèsols hi ha pèsols dibuixats, en el bric de llet hi ha d’haver una vaca perquè hi està dibuixada.

Un nen inquiet i amb molta curiositat es fa aquesta pregunta i no para fins a resoldre-la, perquè ja se sap que «les vaques no deixaran mai de sorprendre’ns».

La visió de la realitat des de la perspectiva dels infants planteja qüestions, gairebé metafísiques, que només la imaginació pot explicar. El resultat és una història divertida, amb certa dosi d’humor absurd, que ens proposa una altra manera de veure les coses.

dimarts, 4 de febrer del 2020

Anatomia de les distàncies curtes de Marta Orriols


Autor/a: Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975)
Editorial: Periscopi
Any de la primera edició: 2016
Llengua original: Català
Gènere: Relats
Número de pàgines: 184

CATALÀ:
Amb aquest llibre m’ha passat el mateix que quan escolto les cançons de Joan Dausà, m’ha connectat emocionalment. Tot i que en alguns dels relats aquesta connexió costa una mica, en general he gaudit molt de la lectura.

Són històries de relacions personals, quotidianes, que d’entrada ens poden ser conegudes, explicades amb una prosa elegant, senzilla. Aquesta frase és un exemple del que us intento explicar: “Els rastres blancs de dos avions dibuixen una X flonja sobre el cel atzurat d’hivern i tracen, així, una coincidència extraordinària”. No em digueu que no és bonic? Doncs així, tot ;)

I aquest un altre exemple: “Hi ha diàlegs dels actors que se li claven a l’ànima de tan transcendents que els troba. Els voldria retenir i emportar-se’ls a casa, però sap que només els pot confiscar ara i aquí, en l’embriaguesa d’una sala de cinema”.

De la Marta Orriols ja havia llegit Aprendre a parlar amb les plantes (que si no heu llegit us recomano molt, molt!) i tenia moltes ganes de llegir aquest, i quan ho he fet no m’ha decebut.

No puc dir res més perquè el millor és que el llegiu vosaltres mateixos. Ja ho heu fet? Què us ha semblat?

ESPAÑOL:
Con este libro me ha pasado lo mismo que cuando escucho las canciones de Joan Dausà, me ha conectado emocionalmente. Aunque en algunos relatos esta conexión cueste un poco, en general he disfrutado mucho de la lectura.

Son historias de relaciones personales, cuotidianas, que de entrada puede que conozcamos, explicadas en una prosa elegante, sencilla. Esta frase es un ejemplo de lo que intento explicaros: “Los rastros blancos de dos aviones dibujan una X espumosa sobre el cielo azurado de invierno y trazan así, una coincidencia extraordinaria”. ¿No me digáis que no es bonito? Pues así, todo ;)

I este es otro ejemplo: “Hay diálogos de los actores que se le clavan en el alma de tan trascendentes que los encuentra. Los querría retener y llevárselos a casa, pero sabe que sólo los puede confiscar ahora y aquí, en la embriaguez de una sala de cine”.

De Marta Orriols ya había leído Aprender a hablar con las plantas (que si no habéis leído os recomiendo mucho, mucho!) y tenía muchas ganas de leer este, y cuando lo he hecho no me ha defraudado.

No puedo decir nada más porque lo mejor es que lo leáis vosotros mismos. ¿Lo habéis hecho? ¿Os ha gustado?


Sinopsi:

La Paula té quaranta anys, és neonatòloga i està viva. Quan una revelació i una pèrdua sobtada la porten a submergir-se en ella mateixa, emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i despertarà el seu instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per reorganitzar una geografia emocional que sent extingida. Aprendre a parlar amb les plantes és una novel•la delicada escrita des del punt de vista d’una dona que haurà de reconciliar-se amb un món que ja no reconeix. La narrativa de Marta Orriols, emotiva, intensa i reflexiva, ens convida a quedar-nos amb allò que és essencial. Un llibre íntim que teixeix un relat proper, capaç d’enfrontar el dolor més punyent amb una maduresa estilística molt poc habitual.