La llei de l'hivern de Gemma Ventura

Autor/a: Gemma Ventura (El Vendrell, 1990)

Editorial: Destino

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la intimista

Número de pàgines: 176

CATALÀ:

La llei de l'hivern és el primer llibre de la Gemma Ventura i està escrit amb un llenguatge poètic que es manté tota la novel·la. L'ús de la simbologia de la natura és recurrent, especialment els arbres i les seves arrels, que esdevenen protagonistes indirectes i metafòrics de la història.

La novel·la narra la vetlla d'un padrí, el Ricard, la veu de la saviesa, i els pensaments i sentiments de la protagonista mentre s’acomiada d’ell. Aquesta és una història profundament introspectiva, carregada de reflexions i emocions. Ventura ens endinsa en un viatge pels records i la renovació, amb frases que ressonen durant dies, com: "Saps que deixar anar és la condició perquè arribin coses noves".

Amb un aire intimista i màgic, cada pàgina està plena d'intensitat emocional. Els sentiments i la connexió amb l’essència de la vida s’expressen amb una bellesa que fa del llibre bell recull de frases. L'autora ha descrit aquesta obra com un homenatge a la riquesa interior, i és fàcil veure-ho en cadascuna de les paraules curosament escollides.

Com a resum us diré que és una obra que convida a la reflexió i a deixar-se endur pel ritme pausat però profund dels pensaments més íntims. Que m'ha agradat moltíssim descobrir i poder llegir i que us recomano de manera fervorosa si us agraden aquest tipus de lectures.

Us deixo algunes de les frases que a mi m'han cridat l'atenció:

"Tot el que mirava ho feia trist: el cel, la lluna, la nit, perquè la tristesa, sabeu?, la podem escampar amb la mirada".

"Ricard, com és que només ens atrevim a ser sincers quan l’altre no ens pot contestar? Per què ens fan por les respostes dels vius? Per què deixem que se’ns acumulin tantes preguntes a dins? Amb quantes moriràs?".

"Quan ens imaginem el futur no tornem a ser nens? Tan fàcils d'enganyar com d'il·lusionar".

"Tothom ara mateix està pensant en algú. Seria ben bonic que hi hagués un avís - jo què sé: un pessic petit, un color intermitent a la ment - per cada cop que dues persones s'invoquen alhora".

"Eres dins del meu cos, guiant els meus pensaments, i quan no m’atrevia a fer un pas, la teva veu, rere l’orella, m’empenyia: No tinguis por. I quan Ell em consumia, eres el primer a avisar-me: Allunya-te’n. Des de la teva solitud guiaves la meva solitud, i és per això que tot i estar sola no em sentia sola. És tan poderós poder comptar amb qui no tens al costat. Quan ja no hi sigui passarà el mateix, oi? Continuaràs sent el meu aliat?".

ESPAÑOL:

La llei de l'hivern es el primer libro de Gemma Ventura y está escrito con un lenguaje poético que se mantiene toda la novela. El uso de la simbología de la naturaleza es recurrente, especialmente los árboles y sus raíces, que se convierten en protagonistas indirectos y metafóricos de la historia.

La novela narra el velatorio de un abuelo, Ricard, la voz de la sabiduría, y los pensamientos y sentimientos de la protagonista mientras se despide de él. Ésta es una historia profundamente introspectiva, cargada de reflexiones y emociones. Ventura nos adentra en un viaje por los recuerdos y la renovación, con frases que resuenan durante días, como: "Sabes que soltar es la condición para que lleguen cosas nuevas".

Con un aire intimista y mágico, cada página está llena de intensidad emocional. Los sentimientos y la conexión con la esencia de la vida se expresan con una belleza que hace del libro una bella recopilación de frases. La autora ha descrito esta obra como un homenaje a la riqueza interior, y es fácil verlo en cada una de las palabras cuidadosamente escogidas.

Como resumen diré que es una obra que invita a la reflexión y a dejarse llevar por el ritmo pausado pero profundo de los pensamientos más íntimos. Que me ha gustado mucho descubrir y poder leer y que os recomiendo de manera fervorosa si os gustan este tipo de lecturas.

Sinopsi:

Una noia vetlla el seu avi, i en la solitud absoluta té dues grans companyies: la de la memòria i la de la imaginació. Mentre els cirerers es despullen, la llei de l’hivern s’imposa recordant-nos que per renéixer cal deixar anar.

Amb un aire intimista i màgic, aquesta novel·la fa visible l’invisible: les persones que no hi són però que ens guien a cau d’orella, l’amor que fem existir quan necessitem que existeixi i la forma com suplim cada absència.

«I a les nits glaçades, sota un pam de neu, la primera flor començava a empènyer, ensenyant a la gent d’aquest poble el que costa tant de creure».