Les calces al sol de Regina Rodríguez Sirvent

Autor/a: Regina Rodríguez Sirvent (Puigcerdà, 1983)

Editorial: La Campana

Any de la primera edició: 2022

Llengua original: Català

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 464

CATALÀ:

No sé com començar aquesta ressenya sense ser una mica impopular. Vull ser sincera des del començament, aquest llibre a mi no ha aconseguit conquistar-me de la manera que ho ha fet amb moltes altres persones. Tot i reconèixer el mèrit de ser la primera obra d'aquest estil que s'escriu en català, no l'he gaudit tant com em pensava.

És cert que l'autora ha aconseguit una fita important amb aquest llibre, i això no es pot passar per alt. És la primera vegada que, pel que jo sé, es presenta una obra d'aquest estil en català, i això ja és un èxit en si mateix. Tot i això no vaig trobar la trama tan divertida ni el caràcter esbojarrat que moltes altres semblen haver gaudit.

Potser les meves expectatives eren massa altes, especialment fent la comparació amb "Gente que viene y bah" de Laura Norton, que va aconseguir fer-me partir de riure. El tipus d'humor utilitzat per l'autora no ha aconseguit connectar amb el meu sentit de l'humor de la manera que esperava.

En conclusió, "Les calces al sol" pot ser una lectura que captivi a aquelles persones que busquen una proposta refrescant i amb un humor característic.

Què us ha semblat a vosaltres?

ESPAÑOL:

No sé cómo empezar esta reseña sin ser un poco impopular. Quiero ser sincera desde el principio, este libro a mí no ha conseguido conquistarme de la forma que lo ha hecho con otras muchas personas. Pese a reconocer el mérito de ser la primera obra de este estilo que se escribe en catalán, no lo he disfrutado tanto como creía.

Es cierto que la autora ha conseguido un hito importante con este libro, y esto no puede pasarse por alto. Es la primera vez que, por lo que yo sé, se presenta una obra de este estilo en catalán, y esto es ya un éxito en sí mismo. Sin embargo no encontré la trama tan divertida ni el carácter alocado que otras muchas parecen haber disfrutado.

Quizás mis expectativas eran demasiado altas, especialmente haciendo la comparación con "Gente que viene y bah" de Laura Norton, que logró hacerme tronchar de risa. El tipo de humor utilizado por la autora no ha logrado conectar con mi sentido del humor de la forma que esperaba.

En conclusión, "Les calces al sol" puede ser una lectura que cautive a aquellas personas que buscan una propuesta refrescante y con un humor característico.

¿Qué os ha parecido a vosotr@s?

Sinopsi:

La Rita Racons se'n va als Estats Units a fer d'au-pair sense saber-ho del tot. Un bon dia es troba a l'aeroport de Barcelona preparada per agafar un avió que, teòricament, l'ha de dur a Nova York, on aprendrà anglès durant l'estiu. Però el seu ínfim coneixement de la llengua anglesa la porta, per carambola, fins a Atlanta, a casa dels Bookland, on tindrà cura dels tres fills de la família durant un any sencer.

Els Bookland són l'antítesi del clixé clàssic d'una família americana. Intel·lectuals rematats, esperen que la nova au-pair estigui a l'altura del que exigeixen les ments privilegiades dels nens de la casa. I tot i que ben bé no ho estarà, la Rita i el seu caos constant portaran els petits Bookland a viure la vida més enllà dels llibres. La Rita serà capaç d'atrevir-se a tot, d'expandir la ment i un dia, de cop, trobarà el que hi havia anat a buscar: la seva vocació.

Les calces al sol és una novel·la alegre i vital, amb una arrencada a tot gas i un desenvolupament al mateix ritme, que parla sobre els canvis vitals que ens fan créixer.

Cartes a un jove escriptor de Colum McCann

Autor/a: Colum McCann (Dublin, 1965)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Marta Pera Cucurell

Gènere: Assaig

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Descobrir a Colum McCann amb "Apeirògon" va ser tot un plaer, i després de recomanar-lo moltes vegades, vaig trobar-me amb la seva obra "Cartes a un jove escriptor" a la Biblioteca d’Artesa, i no vaig poder resistir-me a agafar-lo en préstec. Encara que no tingui cap intenció de començar a escriure, la curiositat va forçar la meva decisió 😅

Aquest llibre, compost per assajos en forma de carta, ofereix una mirada particular sobre l'ofici d'escriure. McCann comparteix consells i recomanacions per a aquelles persones que aspiren a escriure les seves històries. La seva prosa, senzilla i directa, és també contundent i no deixa lloc a excuses. És una crida a la acció, encoratja a passar les paraules al paper sense por.

El llibre té la capacitat de motivar. Les pàgines transmeten un esperit encoratjador que, sense dubte, pot servir com a combustible per a aquelles persones que es vulguin endinsar en l'escriptura. McCann no només ofereix bons consells, sinó que també dona ànims, que també són importants en aquells moments de dubte de l'inici de qualsevol projecte.

Personalment, tot i que el llibre em va fer passar unes bones estones, no va despertar en mi la inquietud per escriure, prefereixo seguir llegint 😄.

I vosaltres, sou més de llegir o d'escriure?

ESPAÑOL:

Descubrir a Colum McCann con "Apeirògon" fue todo un placer, y después de recomendarlo muchas veces, me encontré con su obra "Cartas a un joven escritor" en la Biblioteca d'Artesa, y no pude resistirme a cogerlo en préstamo. Aunque no tenga intención de empezar a escribir, la curiosidad forzó mi decisión 😅

Este libro, compuesto por ensayos en forma de carta, ofrece una mirada particular sobre el oficio de escribir. McCann comparte consejos y recomendaciones para aquellas personas que aspiran a escribir sus historias. Su prosa, sencilla y directa, es también contundente y no deja sitio a excusas. Es una llamada a la acción, anima a pasar las palabras al papel sin miedo.

El libro tiene la capacidad de motivar. Las páginas transmiten un espíritu alentador que, sin duda, puede servir como combustible para aquellas personas que quieran adentrarse en la escritura. McCann no sólo ofrece buenos consejos, sino que también da ánimos, que también son importantes en esos momentos de duda del inicio de cualquier proyecto.

Personalmente, aunque el libro me hizo pasar unos buenos ratos, no despertó en mí la inquietud por escribir, prefiero seguir leyendo 😄.

Y vosotr@s, ¿sois más de leer o de escribir?

Sinopsi:

“Pren-t’ho seriosament. Compromete’t. Subverteix la comoditat. Llegeix en veu alta. Arrisca’t. No tinguis por del sentiment encara que els altres en diguin sentimentalisme. Prepara’t perquè t’arrenquin la pell a tires: sol passar. Permete’t la ràbia. Fracassa. Fes una pausa. Accepta el rebuig. Meravella’t.”

Colum McCann, guanyador de diversos premis literaris i escriptor reconegut arreu del món, ha exercit durant vint anys de professor d’escriptura creativa a Nova York. A partir de la seva experiència en el terreny literari, i també en el docent, ens brinda cinquanta-dos assajos curts, cinquanta-dues cartes a joves escriptors —seguint les passes de Rainer Maria Rilke— sobre l’ofici d’escriure; des del lloc on escriure, com encarar la pàgina en blanc, la dedicació i la constància o la importància de la primera frase fins a com triar un agent literari, què demanar de la relació amb un editor i com gestionar els crítics literaris. Cartes a un jove escriptor és un recull il·luminador i elegant, clar, útil i precís, un homenatge al poder del llenguatge i una crida al compromís ineludible amb l’ofici.

A casa teníem un himne de Maria Climent

Autor/a: Maria Climent (Amposta, 1985)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 208

CATALÀ:

Llegir aquest llibre és com fer una exploració de les complexitats de les relacions familiars, centrada en dues germanes i la seva mare, que donen veu a la història de manera intercalada. La narració revela una vida familiar marcada per la raresa de la mare i un problema de comunicació i de gestió dels sentiments, situacions que es donen en moltes famílies. Però aquestes tres dones, cadascuna amb aspiracions i experiències diferents, es veuran obligades a aprendre a comunicar-se i, sobretot, a entendre's i a perdonar-se.

L'autora rendeix un homenatge a les mares que consagren les seves vides a criar els fills, sense que aquests realment arribin a conèixer-les. També ens fa plantejar la qüestió de fins a quina edat cal sacrificar-se per ells.

Maria Climent teixeix escenaris que exploren els lligams familiars, les expectatives no satisfetes i els moments de reconciliació. També ens planteja preguntes profundes sobre les relacions humanes, el model de família triat i com les etiquetes externes poden influir en la nostra percepció de nosaltres mateixos i en la manera de viure les nostres vides.

El llibre aborda temes socials i laborals com la precarietat, oferint una reflexió sobre la realitat que molts enfronten avui dia. 

Cal destacar la capacitat de l'autora per barrejar elements de drama i comèdia, fent avançar la història amb habilitat i sensibilitat. Normalment tria històries tristes i les explica amb un toc molt encertat i respectuós d'humor. M'agrada també la utilització de dialectes, en aquest cas, entre altres, de l'ebrenc.

Crec que no cal dir res més, que el llegiu, que el gaudiu i que hi reflexioneu. A la meva família també ens costa comunicar-nos i parlar de sentiments, però això no fa que no ens estimem. Com ho porteu vosaltres?

ESPAÑOL:

Leer este libro es cómo hacer una exploración de las complejidades de las relaciones familiares, centrada en dos hermanas y su madre, que dan voz a la historia de forma intercalada. La narración revela una vida familiar marcada por la rareza de la madre y un problema de comunicación y gestión de los sentimientos, situaciones que se dan en muchas familias. Pero estas tres mujeres, cada una con aspiraciones y experiencias distintas, se verán obligadas a aprender a comunicarse y, sobre todo, a entenderse y perdonarse.

La autora rinde un homenaje a las madres que consagran sus vidas a criar a sus hijos, sin que éstos realmente lleguen a conocerlas. También nos hace plantear la cuestión de hasta qué edad es necesario sacrificarse por ellos.

Maria Climent teje escenarios que exploran los lazos familiares, las expectativas no satisfechas y los momentos de reconciliación. También nos plantea preguntas profundas sobre las relaciones humanas, el modelo de familia elegido y cómo las etiquetas externas pueden influir en nuestra percepción de nosotros mismos y en la forma de vivir nuestras vidas.

El libro aborda temas sociales y laborales como la precariedad, ofreciendo una reflexión sobre la realidad que muchos enfrentan hoy en día.

Cabe destacar la capacidad de la autora para mezclar elementos de drama y comedia, haciendo avanzar la historia con habilidad y sensibilidad. Normalmente elige historias tristes y las cuenta con un toque muy acertado y respetuoso de humor. Me gusta también la utilización de dialectos, en este caso, entre otros, del ebrense.

Creo que no hace falta decir nada más, que lo leáis, que lo disfrutéis y que reflexionéis sobre él. En mi familia también nos cuesta comunicarnos y hablar de sentimientos, pero esto no hace que no nos queramos. ¿Cómo lo lleváis vosot@s?

Sinopsi:

“Té una veu pròpia, aquesta autora: tendra, divertida, atrevida, contundent”, Eva Piquer

La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues filles, que no l’hi perdonen. Però quan la Remei arrossega la Marga fins al cor de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres. Amb la delicadesa narrativa i el sentit de l’humor agredolç de Gina, que va seduir milers de lectors, A casa teníem un himne explora els secrets familiars, les tries vitals i les oportunitats perdudes. 

“Una veu absolutament fresca”, Sílvia Soler

”Maria Climent enganxa més que Telegram”, Natza Farré‬‬‬

“Climent sap que cada frase s’ha d’alliberar de les paraules de més, li agrada escriure perquè en sap i, evidentment, al lector li agrada que li agradi”, Ponç Puigdevall, El País.

Si una tarda de juliol un borinot de Pep Puig

Autor/a: Pep Puig (Terrassa, 1969)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 112

CATALÀ:

"Si una tarda de juliol un borinot" és una obra que captura l'essència de la brevetat amb una habilitat notable. Amb només unes quantes pàgines, aconsegueix impactar per la seva intensitat i senzillesa. La novel·la breu es destaca per un fort esperit antibel·licista, oferint una experiència emotiva, nostàlgica i sorprenent.

El protagonista i narrador, el Ferran, un adolescent que està de vacances al pobles de l'àvia, ens porta a un viatge emotiu que comença una tarda de juliol amb una pregunta aparentment senzilla, "i si…?", plantejada quan un senyor entra a la sabateria de la seva àvia per comprar unes sabates. A partir d'aquest moment, la narrativa gira entorn d'explorar els camins que podrien haver estat i les possibilitats que s'obren a partir d'aquella pregunta aparentment innocent.

La força de la història rau en la capacitat del protagonista d'imaginar una vida amb aquest foraster, desencadenant una sèrie d'exploracions i reflexions sobre la vida, l'amor i les conseqüències de les guerres. El Ferran té tanta esperança i tantes ganes que aquest estrany visitant sigui realment el seu avi, que encomana aquest desig a qui llegeix el llibre.

La simplicitat de la trama és un element que m'agradaria destacar. L'autor descriu escenes en aparença banals, però que revelen capes més profundes.

La novel·la també presenta una crida contundent a la deserció i denúncia l'absurditat de la guerra. La frase "Aquell que hi ha a l'altre bàndol de la guerra és algú igual que tu, amb les mateixes pors i esperances" ressona posant de manifest la futilitat de la violència i la necessitat d'abandonar els conflictes.

En resum, és una obra que destaca per la seva brevetat, la seva profunditat emocional i la seva intensitat. Una lectura que, malgrat la seva brevetat, deixa una empremta duradora i amb un títol que crida l'atenció des del primer moment.

La recomano molt!

ESPAÑOL:

"Si una tarda de juliol un borinot" es una obra que captura la esencia de la brevedad con una habilidad notable. Con sólo unas pocas páginas, consigue impactar por su intensidad y sencillez. La novela breve se destaca por un fuerte espíritu antibelicista, ofreciendo una experiencia emotiva, nostálgica y sorprendente.

El protagonista y narrador, Ferran, un adolescente que está de vacaciones en el pueblo de la abuela, nos lleva a un viaje emotivo que comienza una tarde de julio con una pregunta aparentemente sencilla, "¿y si…?", planteada cuando un señor entra en la zapatería de su abuela para comprar unos zapatos. A partir de ese momento, la narrativa gira en torno a explorar los caminos que podrían haber sido y las posibilidades que se abren a partir de esa pregunta aparentemente inocente.

La fuerza de la historia se encuentra en la capacidad del protagonista de imaginar una vida con este forastero, desencadenando una serie de exploraciones y reflexiones sobre la vida, el amor y las consecuencias de las guerras. Ferran tiene tanta esperanza y tantas ganas de que este extraño visitante sea realmente su abuelo, que contagia este deseo a quien lee el libro.

La simplicidad de la trama es un elemento que me gustaría destacar. El autor describe escenas en apariencia banales, pero que revelan capas más profundas.

La novela también presenta un llamamiento a la deserción y denuncia la absurdidad de la guerra. La frase "Aquel que hay en el otro bando de la guerra es alguien igual que tú, con los mismos miedos y esperanzas" resuena poniendo de manifiesto la futilidad de la violencia y la necesidad de abandonar los conflictos.

En resumen, es una obra que destaca por su brevedad, su profundidad emocional y su intensidad. Una lectura que, pese a su brevedad, deja una huella duradera y cuyo título llama la atención desde el primer momento.

La recomiendo mucho!

Sinopsi:

Una obra rotundament antibel·licista i, per tant, rotundament romàntica

Tarda de juliol. Sabateria de poble. De cop entra a la botiga un foraster, un home gran, d’aparença misteriosa. La mestressa en aquests moments no hi és i surt a rebre’l un noi de catorze anys. Es miren. «Necessito unes sabates noves», li diu l’home, «aquestes ja han caminat prou». L’adolescent abaixa els ulls i quan els torna a aixecar pensa que qui ja ha caminat prou és ell. «La meva àvia és a comprar», li contesta, «si vol la pot esperar». Mentre el foraster s’asseu, el noi se’n torna al menjador, i novament agafa el retrat d’aquell jove que van matar a la guerra i que no va tenir temps de fer-li d’avi. Construïda com un fals relat detectivesc, íntimament antibel·licista i narrada amb la destresa, l’humor i la profunditat que ja són marca de la casa de l’autor, Si una tarda de juliol un borinot és una novel.la delicada i vibrant que ens proposa el joc d’una sospita insensata que de mica en mica es va transformant en la il·lusió que potser no és impossible retornar del passat.

“Pep Puig és el novel·lista de l’amor extrem, és un escriptor delicat, que sap conduir una trama sense ensurts ni sorolls, un gran lliscador de prosa, un bon constructor de diàlegs accidentals, un competent afinador de caràcters literaris”, Julià Guillamon

“Puig narra amb l’economia d’una prosa d’una notable temperatura verbal: una prosa tan clara i precisa que la majoria de vegades no sembla escrita, sinó dita” – Ponç Puigdevall

“Pocs autors catalans són capaços d’enlairar un relat com fa Pep Puig. Aconsegueix que cada nova novel·la esdevingui sempre una obra nova, original i llegidora. Un dels secrets és una prosa natural i desimbolta, un to confident que de seguida es fa pròxim als lectors” – Artur Garcia, La lectora

Caure al buit de Mercè Mascaró

Autor/a: Mercè Mascaró (Barcelona, 1981)

Editorial: La Magrana

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 256

CATALÀ:

"Caure al Buit" és una obra que ens endinsa en les complexitats de la maternitat, explorant les mancances d'una relació mare-filla marcada per la incomunicació. L'autora ens presenta una història realista, allunyada de les idealitzacions freqüents, posant de manifest els reptes i les decisions difícils que les mares han de prendre, sovint enfrontant-se a la contraposició entre la seva feina i la maternitat.

Aquesta obra pot ser un petit homenatge a les mares que han hagut de buscar l'equilibri entre la seva vida professional i la responsabilitat de ser mares, rebutjant el fet que aquestes dues facetes han de ser forçosament oposades.

Vull destacar la senzillesa de l'escriptura, utilitzant capítols curts que mantenen la narrativa fluida i captivadora. A través d'aquest estil narratiu, l'autora ens condueix per les múltiples dimensions de la feminitat i la maternitat.

La relació entre mare i filla, tot i la seva aparent fredor, és profunda i intensa. A mesura que l'Alma, la protagonista de la història, i la seva mare revelen les seves històries i emocions, descobrim que tenen més en comú del que podríem imaginar. L'autora ens recorda que les diferents generacions tenen moltes coses en comú i que sovint es perden per una mala comunicació.

El llibre m'ha agradat força perquè explora temes poc tractats i desafia les convencions establertes al voltant de la maternitat. Aquesta obra serveix per recordar-nos que, sovint, allò que callen les mares per protegir les seves filles només perpetua la distància.

Des d'aquí vull agrair a la Mercè que m'hagi donat l'oportunitat de llegir la seva novel·la de debut, i l'encoratjo a continuar escrivint històries tan boniques.

ESPAÑOL:

"Caure al buit" es una obra que nos adentra en las complejidades de la maternidad, explorando las carencias de una relación madre-hija marcada por la incomunicación. La autora nos presenta una historia realista, alejada de las idealizaciones frecuentes, poniendo de manifiesto los retos y decisiones difíciles que las madres deben tomar, a menudo enfrentándose a la contraposición entre su trabajo y la maternidad.

Esta obra puede ser un pequeño homenaje a las madres que han tenido que buscar el equilibrio entre su vida profesional y la responsabilidad de ser madres, rechazando que estas dos facetas deben ser forzosamente opuestas.

Quiero destacar la sencillez de la escritura, utilizando capítulos cortos que mantienen la narrativa fluida y cautivadora. A través de este estilo narrativo, la autora nos conduce por las múltiples dimensiones de la feminidad y la maternidad.

La relación entre madre e hija, a pesar de su aparente frialdad, es profunda e intensa. A medida que Alma, la protagonista de la historia, y su madre revelan sus historias y emociones, descubrimos que tienen más en común de lo que podríamos imaginar. La autora nos recuerda que las distintas generaciones tienen muchas cosas en común y que a menudo se pierden por una mala comunicación.

El libro me ha gustado bastante porque explora temas poco tratados y desafía las convenciones establecidas en torno a la maternidad. Esta obra sirve para recordarnos que, a menudo, lo que callan las madres para proteger a sus hijas sólo perpetúa la distancia.

Sinopsi:

L'Alma va perdre el seu pare als 8 anys, però es va inventar un d'imaginari que l'acompanya des de llavors. L'Alma no és la persona més sociable del món, i la seva vida és una lluita continua contra la seva mare, el seu matrimoni, si mateixa i, d'una manera més dolorosa, també contra els seus fills (i la seva pròpia maternitat). Un dimarts rep una trucada des de l'hospital per comunicar-li la imminent mort de la seva mare. A partir d'aquest moment la precària estabilitat que havia aconseguit en la seva vida acaba d'enfonsar-se.

Massa deutes amb les flors de Iolanda Batallé

Autor/a: Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971)

Editorial: Columna

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 256

CATALÀ:

Aquest és un llibre que em va captivar des del primer moment que el vaig començar a llegir. La seva prosa ha fet que cada vegada que m'he posat a llegir-lo, he hagut de tenir un llapis a la vora per subratllar frases que m'han impactat.

A través de converses profundes i empàtiques, els personatges es van ajudant mútuament a reconstruir les seves vides i a superar les seves pròpies crisis personals. Aquesta tendresa que es mostra en el llibre revela la força de les relacions humanes i la manera en què podem sanar i créixer a través del suport mutu.

Els personatges solitaris que ens trobem en aquesta història, que viuen en la tranquil·litat de la muntanya, ens mostren la importància de la introspecció i de retrobar-nos amb nosaltres mateixes.

La muntanya es converteix en una protagonista més del llibre. Les descripcions ens hi transporten i ens fan reflexionar sobre la relació entre l'ésser humà i la natura.

És un llibre que ens insta a prendre un temps per a nosaltres, com els seus personatges, i a escoltar les nostres pròpies veus.

Vosaltres sou persones reflexives, vull dir, pareu de tant en tant, i reflexioneu sobre la vostra vida?

Agraeixo enormement a @grup62 l'oportunitat que m'ha donat de llegir-lo.

ESPAÑOL:

Éste es un libro que me cautivó desde el primer momento que empecé a leerlo. Su prosa ha hecho que cada vez que me he puesto a leerlo, he tenido que tener un lápiz cerca para subrayar frases que me han impactado.

A través de conversaciones profundas y empáticas, los personajes se van ayudando mutuamente a reconstruir sus vidas y a superar sus propias crisis personales. Esta ternura que se muestra en el libro revela la fuerza de las relaciones humanas y la forma en que podemos sanar y crecer a través del apoyo mutuo.

Los personajes solitarios que nos encontramos en esta historia, que viven en la tranquilidad de la montaña, nos muestran la importancia de la introspección y de reencontrarnos con nosotras mismas.

La montaña se convierte en una protagonista más del libro. Las descripciones nos transportan y nos hacen reflexionar sobre la relación entre el ser humano y la naturaleza.

Es un libro que nos anima a tomar un tiempo para nosotras, como sus personajes, y a escuchar nuestras propias voces de vez en cuando.

Vosotr@s sois personas reflexivas, quiero decir, que paráis de vez en cuando, y reflexionáis sobre vuestra vida?

Agradezco enormemente a @grup62 la oportunidad que me ha dado de leerlo.

Sinopsi:

Un relat sincer que mostra que quan necessites escoltar-te, una bona manera és escoltar els altres.

Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden, i és així com serà acollida per una família després d’una vivència colpidora.

La importància de dir les coses, la necessitat d’escoltar i d’explicar, l’empatia, la tendresa i el dol compartit faran que, conversa rere conversa, l’escriptora reconstrueixi una història familiar que és un cant d’amor a la vida en les valls altes del Pirineu.

«Iolanda Batallé treu a la llum els jardins més recòndits que habiten l’ésser humà. Amb tot el plaer, el dolor i la poesia que comporten l’acceptació d’una herència, la fidelitat a un paisatge». Antònia Vicens

«Ella puja a les valls, escolta, les vides se li desgranen i les escriu en frases curtes, petits còdols polits que fan ganes de subratllar. És literatura, la Iolanda Batallé». Núria Cadenes

«La Batallé no només té una manera de veure el món tremendament important i especial, sinó que té la capacitat d’explicar-te allò que ha vist com si t’abracés». Juliana Canet

Els fills adormits d'Anthony Passeron

Autor/a: Anthony Passeron (Niça, 1983)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Francès

Traducció: Lluís-Anton Baulenas

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 224

CATALÀ:

Aquest llibre és una obra impactant que relata la tragèdia que la família de l'autor va experimentar amb la pèrdua de l'oncle a causa de la SIDA. Aquesta situació no només va afectar profundament el dia a dia de la família, sinó que també els va generar un impacte emocional durador.

La força d'aquest llibre radica en la seva estructura narrativa, que intercala el relat de la família amb el de la investigació científica que es desenvolupa als hospitals francesos i americans. A través d'aquesta dualitat, l'autor ofereix una visió completa de la malaltia, explorant les experiències personals dels familiars i exposant els esforços científics per comprendre i lluitar contra la SIDA.

Vull destacar la part del llibre que parla sobre la investigació i la competència entre els investigadors francesos i els americans per trobar una cura. EN aquell moment jo no tenia massa consciència i llegir el llibre m'ha permès conèixer més profundament els esdeveniments i la lluita per trobar solucions.

La història té el potencial d'agradar a un ampli públic, ja que ofereix la visió de la malaltia des de dues perspectives: la vivència íntima dels familiars, amb la vergonya i la necessitat d'amagar-la, i el vessant més científic de la recerca.

Deixeu-me agrair a L'Altra Editorial l'oportunitat de col·laborar amb aquesta lectura que m'ha resultat realment interessant i que m'ha semblat un gran homenatge a totes aquelles persones que van patir, i les que ho continuen fent, per culpa de la malaltia.

ESPAÑOL:

Este libro es una obra impactante que relata la tragedia que la familia del autor experimentó con la pérdida del tío a causa del SIDA. Esta situación no sólo afectó profundamente el día a día de la familia, sino que también les generó un impacto emocional duradero.

La fuerza de este libro radica en su estructura narrativa, que intercala el relato de la familia con el de la investigación científica que se desarrolló en los hospitales franceses y americanos. A través de esta dualidad, el autor ofrece una visión completa de la enfermedad, explorando las experiencias personales de los familiares y exponiendo los esfuerzos científicos para comprender y luchar contra el SIDA.

Quiero destacar la parte del libro que habla sobre la investigación y la competencia entre los investigadores franceses y los americanos para encontrar un remedio. En ese momento yo no tenía demasiada conciencia y leer el libro me ha permitido conocer más profundamente los acontecimientos y la lucha por encontrar soluciones.

La historia tiene el potencial de gustara un público variado, ya que ofrece la visión de la enfermedad desde dos perspectivas: la vivencia íntima de los familiares, con la vergüenza y la necesidad de esconderla, y la vertiente más científica de la búsqueda de una cura.

Dejadme agradecer a L'Altra Editorial la oportunidad de colaborar con esta lectura que me ha resultado realmente interesante y que me ha parecido un gran homenaje a todas esas personas que sufrieron, y las que lo continúan haciendo, por culpa de la enfermedad.

Sinopsi:

Quaranta anys després de la mort del seu oncle Désiré, Anthony Passeron decideix indagar en la història familiar, des de l'ascens social dels seus avis, que van obrir una carnisseria durant els anys trenta, fins a l'esquerda que s’obre entre ells i la generació dels seus fills, en concret amb aquest oncle que Passeron pràcticament no va conèixer, un jove hedonista i poc compromès que va contraure la sida als anys vuitanta. Estirant del fil personal, i de la crisi psicològica i emocional que va arrossegar tota la família, l’autor incorpora també, en format de crònica trepidant, el relat de la cursa contrarellotge als hospitals francesos i americans per aturar la pandèmia i trobar una cura per la malaltia. Guanyadora de diversos premis a França, profundament commovedora i escrita en un estil sobri i addictiu, Els fills adormits retrata la solitud de les famílies, el silenci, la vergonya i la negació davant d’una malaltia nova, desconeguda i terriblement estigmatitzada.