Doble jo de Navie (il·lustradora) i Audrey Lainé (escriptora)

Autor/a: Navie (1982, París) i Audrey Lainé (1992, Ruan)

Editorial: Andana

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Francès

Traducció: Llúcia Casanova

Gènere: Novel·la gràfica

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Doble jo és una novel·la gràfica personal, on Navie, la il·lustradora del llibre, ens obre les portes a la seva experiència amb el seu cos i ens planteja com un problema físic pot transformar-se en una qüestió de salut mental. El llibre tracta de manera molt propera sobre el seu trastorn de conducta alimentària (TCA), explicant com aquest es va convertir en un gran problema a la seva vida.

Tot i ser un cas molt personal, la història connecta amb tothom que pugui estar vivint una situació semblant o que vulgui entendre millor què implica un TCA. En una societat com la nostra, on estem constantment sota pressió per complir amb uns estereotips inassolibles, és vital conèixer històries com aquesta, que ens mostren la crua realitat d'aquests trastorns.

Una de les coses que més m'ha agradat és la manera en què Navie ho explica: és informal, però no deixa de colpir-te. Sents el malestar profund que experimenta, però alhora també et fa reflexionar sobre com podem ser més empàtics i comprensius amb les persones que pateixen aquestes situacions.

En resum, és un llibre molt recomanable perquè no és només una història personal; és una crida per crear una societat més oberta i solidària, on totes les persones ens puguem sentir acceptades i compreses, independentment de la nostra relació amb el nostre cos.

ESPAÑOL:

Doble jo es una novela gráfica personal, donde Navie, la ilustradora del libro, nos abre las puertas a su experiencia con su cuerpo y nos plantea cómo un problema físico puede transformarse en una cuestión de salud mental. El libro trata de forma muy cercana sobre su trastorno de conducta alimentaria (TCA), explicando cómo éste se convirtió en un gran problema en su vida.

A pesar de ser un caso muy personal, la historia conecta con todo el mundo que pueda estar viviendo una situación parecida o que quiera entender mejor lo que implica un TCA. En una sociedad como la nuestra, donde estamos constantemente bajo presión para cumplir con unos estereotipos inalcanzables, es vital conocer historias como ésta, que nos muestran la cruda realidad de estos trastornos.

Una de las cosas que más me ha gustado es la forma en que Navie lo explica: es informal, pero no deja de golpearte. Sientes el profundo malestar que experimenta, pero al mismo tiempo también te hace reflexionar sobre cómo podemos ser más empáticos y comprensivos con las personas que sufren estas situaciones.

En resumen, es un libro muy recomendable, porque no es sólo una historia personal; es un llamamiento para crear una sociedad más abierta y solidaria, donde todas las personas podamos sentirnos aceptadas y comprendidas, independientemente de nuestra relación con nuestro cuerpo.

Sinopsi:

Com es pot bastir una identitat identitat sobre 127 quilos de mentides? Fent creure que t'estimes com ets, encara que tinguis un cos «no normatiu». Cridant ben fort que ets feliç, que tot va bé en el millor dels mons possibles i que no tens cap esquerda.

És realment pràctic tenir una doble perquè, un dia, pots decidir girar-te contra ella i carregar-li-ho tot a l'esquena. Però com pots matar-la sense matar-te a tu també? 

Ocàs i fascinació d'Eva Baltasar

Autor/a: Eva Baltasar i Sardà (Barcelona, 1978)

Editorial: Club Editor

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 160

CATALÀ:

Amb aquesta obra, l'Eva Baltasar posa el focus en una de les violències silencioses de la nostra societat: persones amb carrera universitària i feina que, tot i així, en alguns casos no poden permetre’s un lloc per viure i es veuen forçades a compartir pis. És una realitat dura i desconcertant que viu la protagonista de la novel·la, que malgrat tenir una carrera i una feina de mitja jornada, acaba vivint al carrer durant un temps. Tot i que és una situació extrema, mostra com la pèrdua d'un espai segur pot ser real.

El protagonisme de la novel·la recau en les cases, no una en particular, sinó totes. Les llars apareixen com a símbols de refugi i seguretat, però també com a elements fràgils i temporals. Les cases esdevenen una metàfora dels desequilibris socials que vivim. Un dia tens un lloc on sentir-te segur, i l'endemà pots perdre-ho tot.

Com és habitual en les seves obres, els personatges de Baltasar són dones solitàries, però valentes. Tot i el seu aïllament emocional, aconsegueixen crear vincles entre elles. Les protagonistes encaren el món amb força, però també solen recolzar-se les unes en les altres, i aquesta xarxa que creen és essencial per a la seva supervivència emocional, sobretot en aquesta novel·la.

Ocàs i fascinació és una crítica a la societat actual. Posa de manifest problemes com l’habitatge, la precarietat laboral i la manca de suport social, obligant-nos a reflexionar sobre les injustícies i les oportunitats que ofereix el sistema.

La segona part de la novel·la és molt diferent. El to canvia completament i es torna gairebé oníric, amb un estil més místic. Per ser-vos sincera he de dir que no l’he acabat d’entendre, però això no m’ha impedit gaudir-la. Tot i que em va desconcertar en alguns moments, aquest canvi d’estil té una bellesa especial que atrapa.

Crec que la narrativa d’Eva Baltasar és difícil de ressenyar amb justícia. Les seves històries són intenses i profundes, i cadascú les viu d'una manera diferent. Per això crec que el millor és que cadascú les llegeixi i tregui les seves pròpies conclusions. Una cosa és segura: no deixarà ningú indiferent. A mi, personalment, m’ha atrapat des del primer moment.

ESPAÑOL:

Con esta obra, Eva Baltasar pone el foco en una de las violencias silenciosas de nuestra sociedad: personas con carrera universitaria y trabajo que, sin embargo, en algunos casos no pueden permitirse un lugar para vivir y se ven forzadas a compartir piso. Es una realidad dura y desconcertante que vive la protagonista de la novela, que pese a tener una carrera y un trabajo de media jornada, acaba viviendo en la calle durante un tiempo. Aunque es una situación extrema, muestra cómo la pérdida de un espacio seguro puede ser real.

El protagonismo de la novela recae en las casas, no una en particular sino todas. Los hogares aparecen como símbolos de refugio y seguridad pero también como elementos frágiles y temporales. Las casas se convierten en una metáfora de los desequilibrios sociales que vivimos. Un día tienes un sitio donde sentirte seguro, y al día siguiente puedes perderlo todo.

Como viene siendo habitual en sus obras, los personajes de Baltasar son mujeres solitarias, pero valientes. A pesar de su aislamiento emocional, logran crear vínculos entre ellas. Las protagonistas encaran el mundo con fuerza, pero también suelen apoyarse unas a otras, y esta red que crean es esencial para su supervivencia emocional, sobre todo en esta novela.

Ocaso y fascinación es una crítica a la sociedad actual. Pone de manifiesto problemas como la vivienda, la precariedad laboral y la falta de apoyo social, obligándonos a reflexionar sobre las injusticias y oportunidades que ofrece el sistema.

La segunda parte de la novela es muy distinta. El tono cambia por completo y se vuelve casi onírico, con un estilo más místico. Para seros sincera tengo que decir que no he acabado de entenderla, pero eso no me ha impedido disfrutarla. Aunque me desconcertó en algunos momentos, este cambio de estilo tiene una belleza especial que atrapa.

Creo que la narrativa de Eva Baltasar es difícil de reseñar con justicia. Sus historias son intensas y profundas, y cada una las vive de forma diferente. Por eso creo que lo mejor es que cada uno las lea y saque sus propias conclusiones. Una cosa es segura: no dejará a nadie indiferente. A mí, personalmente, me ha atrapado desde el primer momento.

Sinopsi:

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara.

Ara la vida ja no va de creure en les regles. Ara tu fabriques l’engany. Entraràs a les cases dels altres. Creuran que hi ets per netejar-les i fer-los la vida amable. El llop que no havies de trobar si feies bondat ets tu. ¿Oi que no tens res a perdre?

Després del tríptic sobre la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món.

Els aeròstats d'Amélie Nothomb

Autor/a: Fabienne Claire Nothomb (Kobé, Japó, 1967)

Editorial: Anagrama

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Francès

Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Com ja sabeu, vaig quedar completament atrapada per l'estil de Nothomb. Aquesta autora belga, excèntrica i inconfusible, domina com pocs la sàtira, i aconsegueix que cada obra seva estigui carregada de subtilesa i enginy. En aquest llibre, aquesta característica no és una excepció.

Els seus personatges solen ser solitaris, mancats d'amor i plens de complexitats internes. Igual que en altres novel·les de la seva obra, les relacions entre els personatges d'aquest llibre no són simples; més aviat es presenten com a estructures complexes, definides per la pobresa de les connexions emocionals o la incapacitat de mostrar els sentiments.

Amb aquesta obra Nothomb aprofita per fer un homenatge als clàssics de la literatura europea. A través de lectures com La metamorfosi de Kafka o La Ilíada d'Homer, els personatges, especialment en la relació entre un estudiant i la seva professora, evolucionen i es transformen. A mesura que els protagonistes es submergeixen en la literatura, les seves pròpies vides i relacions prenen noves dimensions i canvien.

Amb Els aeròstats, Nothomb ens parla del poder de la lectura en l'educació i el creixement personal, en el seu estil característic, tan irònic com profund. Aquest és un dels aspectes més atractius del llibre: la manera en què la lectura es presenta com una eina de transformació tant individual com col·lectiva.

ESPAÑOL:

Como ya sabéis, quedé completamente atrapada por el estilo de Nothomb. Esta autora belga, excéntrica e inconfundible, domina como pocos la sátira, logrando que cada obra suya esté cargada de sutileza e ingenio. En ese libro, esta característica no es una excepción.

Sus personajes suelen ser solitarios, carentes de amor y llenos de complejidades internas. Al igual que en otras novelas de su obra, las relaciones entre los personajes de este libro no son simples; se presentan más bien como estructuras complejas, definidas por la pobreza de las conexiones emocionales o la incapacidad de mostrar los sentimientos.

En esta obra Nothomb aprovecha para hacer un homenaje a los clásicos de la literatura europea. A través de lecturas como La metamorfosis de Kafka o La Ilíada de Homero, los personajes, especialmente en la relación entre un estudiante y su profesora, evolucionan y se transforman. A medida que los protagonistas se sumergen en la literatura, sus propias vidas y relaciones adquieren nuevas dimensiones y cambian.

Con Los aerostatos, Nothomb nos habla del poder de la lectura en la educación y el crecimiento personal, en su estilo característico, tan irónico como profundo. Éste es uno de los aspectos más atractivos del libro: la forma en que la lectura se presenta como una herramienta de transformación tanto individual como colectiva.

Sinopsi:

Amélie Nothomb en plena forma: un elogi de la lectura gens trivial, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

L’Ange té dinou anys, viu a Brussel·les i és una estudiant de filologia excel·lent. Per fer una mica de diners, es decideix a donar classes particulars de literatura a en Pie, un adolescent de setze anys a qui no li agrada llegir. Segons el criteri del seu pare despòtic, sembla que el noi és dislèctic i té problemes de comprensió lectora. En el fons, però, el problema és molt més simple: odia els llibres amb la mateixa assertivitat amb què odia els seus pares. A ell, el que l’apassiona de veritat són les matemàtiques i els zepelins.

Mentre l’Ange esperona el seu alumne amb algunes lectures, el pare espia les sessions clandestinament. A poc a poc, però, la curiositat d’en Pie va despertant: clàssic rere clàssic, la literatura exerceix la seva força, com el gas que permet que els aeròstats, feixucs, s’elevin lleugers cap al cel. Tanmateix, la relació entre la jove professora i el seu deixeble es va consolidant, fins que el vincle entre tots dos es transforma definitivament.

La nova novel·la d’Amélie Nothomb és un elogi de la lectura que defuig la trivialitat, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

El foc del Cirné d'Enric Kahn

Autor/a: Enric Camats Castellà

Editorial: El punt volat

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 188

CATALÀ:

El Foc del Cirné ens transporta a un paisatge devastat per un incendi forestal, inspirat en l'incendi del 2022 a Baldomar. Aquest terrible esdeveniment serveix de teló de fons per una reflexió profunda sobre la vida i les pors humanes.

L'Enric ens apropa a la seva visió de la natura i de la vida amb una intensitat sorprenent, sobretot per la seva joventut, que és el que més em sorprèn a mi. Tot i ser una obra curta, es llegeix a un ritme pausat, perquè les seves pàgines estan plenes de frases que conviden a la reflexió i que necessitem anar paint a poc a poc.

Una de les grans fortaleses de la novel·la és la capacitat de l'Enric per combinar dues de les seves passions: la natura i la poesia. Tot i que la història que ens explica és dura i commovedora, Kahn aconsegueix transformar-la en bellesa. La seva prosa poètica, plena de simbolisme, ens apropa als elements de la natura, sobretot els animals, que arriben a tenir veu pròpia.

L'incendi al Montsec serveix com a metàfora de la desconnexió humana amb l'entorn i la manca de voluntat per escoltar els senyals que ens envia la natura. El foc no només destrueix el paisatge, sinó que fa aflorar les nostres pors i creences més profundes.

En definitiva, El Foc del Cirné és una lectura profunda i simbòlica que no només reflexiona sobre la relació de l'ésser humà amb la natura, sinó també sobre les emocions que emergeixen en moments de crisi. Enric Kahn demostra amb aquest llibre que té una veu narrativa característica, capaç de connectar amb la sensibilitat del seu públic i d'expressar sentiments complexos amb una maduresa sorprenent. 

Des d'aquí vull animar a l'Enric a continuar endavant amb aqueta passió, que continuï escrivint poemes i, sobretot, recitant-los, perquè és amb el que gaudeixo més.

ESPAÑOL:

El Foc del Cirné nos transporta a un paisaje devastado por un incendio forestal, inspirado en el incendio de año 2022 en Baldomar. Este terrible acontecimiento sirve de telón de fondo para una profunda reflexión sobre la vida y los miedos humanos.

Enric nos acerca a su visión de la naturaleza y de la vida con una intensidad sorprendente, sobre todo por su juventud, que es lo que más me sorprende. Aunque es una obra corta, se lee a un ritmo pausado, porque sus páginas están llenas de frases que invitan a la reflexión y que necesitamos ir digiriendo poco a poco.

Una de las grandes fortalezas de la novela es la capacidad de Enric para combinar dos de sus pasiones: la naturaleza y la poesía. Aunque la historia que nos cuenta es dura y conmovedora, Kahn logra transformarla en belleza. Su prosa poética, llena de simbolismo, nos acerca a los elementos de la naturaleza, sobre todo a los animales, que llegan a tener voz propia.

El incendio en el Montsec sirve como metáfora de la desconexión humana con el entorno y la falta de voluntad para escuchar las señales que nos envía la naturaleza. El fuego no sólo destruye el paisaje, sino que hace que afloren nuestros miedos y creencias más profundas.

En definitiva, El Foc del Cirné es una lectura profunda y simbólica que no sólo reflexiona sobre la relación del ser humano con la naturaleza, sino también sobre las emociones que emergen en momentos de crisis. Enric Kahn demuestra con este libro que tiene una voz narrativa característica, capaz de conectar con la sensibilidad de su público y expresar sentimientos complejos con una madurez sorprendente.

Desde aquí quiero animar a Enric a seguir adelante con esta pasión, que siga escribiendo poemas y, sobre todo, recitándolos, porque es con lo que disfruto más.

Sinopsi:

Qui no s’ha sentit mai enmig d’un incendi? Qui no ha dubtat de si l’incendi realment acabaria algun dia? Qui, a pesar de les cremades, ha continuat caminant? El foc del Cirné és una novel·la breu que, mitjançant una història que podria ser perfectament real, pretén reflexionar sobre la vida quotidiana, les creences i les pors.

La naturalesa i els animals ens volen donar un missatge, però sembla que les persones encara no estem disposades a escoltar. L’incendi forestal del 2022 al Montsec en va ser un exemple, quants senyals més necessitem per a intentar canviar?

Una mort i trenta-tres vides de Noemí Morral

Autor/a: Noemí Morral Palacín (Vic, 1972)

Editorial: Pagès Editors

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 188

CATALÀ:

Una mort i trenta-tres vides és una novel·la que sorprèn per la seva estructura narrativa. L'eix de la història és la mort de l'Àngel, un personatge central que, tot i no tenir una presència activa, es converteix en el punt de trobada de les emocions, pensaments i vivències dels que l'envolten. El que fa especial aquesta obra és la manera en què l'autora tria explicar-nos la vida de l'Àngel: a través dels ulls i sentiments de trenta-tres personatges que el van conèixer. Cada capítol ens descriu un nou personatge, amb la seva pròpia perspectiva, oferint-nos petites peces d'un trencaclosques que, al final, forma la figura completa de l'Àngel.

L'estructura de la novel·la és un dels seus punts forts. Noemí Morral aconsegueix fer que cada personatge sigui rellevant, i qui llegeix descobreix una nova faceta de l'Àngel amb cada nou relat. Aquest format fa que la lectura sigui molt amena i mantingui l'interès.

Un altre aspecte que m'ha agradat és la capacitat de l'autora de jugar amb els registres emocionals. Cada personatge té la seva pròpia veu i experiència, i això fa que la novel·la sigui rica en matisos. La novel·la no ens parla  només de la vida de l'Àngel, sinó també de la complexitat de les relacions humanes i de com la mort pot ser un catalitzador per fer aflorar sentiments profunds i sovint contradictoris.

En resum, Una mort i trenta-tres vides és una novel·la original i amena, que he gaudit molt. L'estructura i la diversitat de personatges fan que la lectura sigui àgil, encara que les emocions que s'hi tracten són profundes.

Aprofito per agrair a la Noemí la confiança i l'enviament d'un exemplar del llibre.

ESPAÑOL:

Una mort i trenta-tres vides es una novela que sorprende por su estructura narrativa. El eje de la historia es la muerte de Àngel, un personaje central que, a pesar de no tener una presencia activa, se convierte en el punto de encuentro de las emociones, pensamientos y vivencias de quienes le rodean. Lo que hace especial esta obra es la forma en que la autora elige explicarnos la vida de Àngel: a través de los ojos y sentimientos de treinta y tres personajes que le conocieron. Cada capítulo nos describe un nuevo personaje, con su propia perspectiva, ofreciéndonos pequeñas piezas de un rompecabezas que, al final, forma la figura completa de Ángel.

La estructura de la novela es uno de sus puntos fuertes. Noemí Morral logra hacer que cada personaje sea relevante, y quien lee descubre una nueva faceta de Ángel con cada nuevo relato. Este formato hace que la lectura sea muy amena y mantenga el interés.

Otro aspecto que me ha gustado es la capacidad de la autora de jugar con los registros emocionales. Cada personaje tiene su propia voz y experiencia, lo que hace que la novela sea rica en matices. La novela no nos habla sólo de la vida del Ángel, sino también de la complejidad de las relaciones humanas y de cómo la muerte puede ser un catalizador para aflorar sentimientos profundos ya menudo contradictorios.

En resumen, Una muerte y treinta y tres vidas es una novela original y amena, que he disfrutado mucho. La estructura y la diversidad de personajes hacen que la lectura sea ágil, aunque las emociones que se tratan son profundas.

Aprovecho para agradecer a Noemí la confianza y el envío de un ejemplar del libro.

Sinopsi:

L’Àngel, home de bé, empresari d’èxit i alcalde d’un poble petit com tants d’altres, mor inesperadament. Aquest fet esquitxa de forma diversa a un ventall de personatges que es veuen, poc o molt, afectats per la pèrdua o per les oportunitats que genera aquest canvi. Amb una prosa directa i eficaç, l’autora ens ofereix una visió calidoscòpica de la varietat de sentiments que les circumstàncies de cadascú fan aflorar: dolor, enyorança, agraïment, desig, anhel, però també enveja, ambició, por, ressentiment. No hi trobarem només els fills, els germans, les amants. També hi ha infants innocents, perdularis patètics, artistes en precari, adolescents plens de vida. Hi ha glamur i hi ha misèria. Hi ha tendresa i hi ha humor. La narració no gira al voltant d’un únic protagonista, sinó que cada capítol explora, amb delicada empatia, una faceta d’aquest personatge complex que som cadascú de nosaltres.

L'home de Praga de Jaume Albert Ollé

Autor/a: Jaume Albert Ollé

Editorial: Voliana Edicions

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 173

CATALÀ:

Aquest és el quart llibre que llegeixo del Jaume i puc dir que li he vist una evolució clara com a escriptor. Fins ara, havia llegit les seves novel·les històriques, que tenien una temàtica molt diferent a la d’aquesta, la seva primera incursió en la novel·la negra. Tot i això, crec que aquest canvi de gènere li ha permès consagrar-se com a escriptor, demostrant que sap moure’s amb habilitat en diferents registres.

Encara que conec el Jaume d’un altre àmbit, i això fa que a vegades em costi veure’l des d’aquesta perspectiva, crec que ja es pot dir, sense cap mena de dubte, que és un escriptor en tota regla. 

Pel que fa a L'home de Praga, m’ha agradat moltíssim tant per com està escrita com per la història en si. El desenvolupament de la trama està molt ben construït i, des de les primeres pàgines, em va enganxar i em va mantenir amb la intriga fins al final. A més, la novel·la barreja diferents escenaris i personatges de diversos àmbits, i aconsegueix quadrar-ho tot d'una manera molt precisa i ben trobada, fet que demostra una gran habilitat narrativa.

He compartit la lectura d'aquest llibre amb a meva mare i les dues ens hem emportat la mateixa impressió. Jaume, ja estem esperant la propera. 😅

ESPAÑOL:

Éste es el cuarto libro que leo de Jaume Albert Oller y puedo decir que le he visto una evolución clara como escritor. Hasta ahora, había leído sus novelas históricas, que tenían una temática muy diferente a la de esta, su primera incursión en la novela negra. Sin embargo, creo que este cambio de género le ha permitido consagrarse como escritor, demostrando que sabe moverse con habilidad en distintos registros. 

Aunque conozco a Jaume de otro ámbito, y esto hace que a veces me cueste verlo desde la perspectiva de escritor, creo que ya se puede decir, sin lugar a dudas, que es un escritor en toda regla. 

En cuanto a ‘L’home de Praga’, me ha gustado muchísimo tanto por cómo está escrita como por la historia en sí. El desarrollo de la trama está muy bien construido y, desde las primeras páginas, me enganchó y mantuvo con la intriga hasta el final. Además, la novela mezcla diferentes escenarios y personajes de diversos ámbitos, logrando cuadrarlo todo de una manera muy precisa y bien encontrada, lo que demuestra una gran habilidad narrativa. 

He compartido la lectura de este libro con mi madre y las dos nos hemos llevado la misma impresión. Jaume, ya estamos esperando la próxima.😅

Sinopsi:

Praga (Txèquia), març de 1990. Un home fuig de nit en mig d’una pluja fina pels carrers humits i foscos de la ciutat. Els que l’empaiten no li perdonen el seu col·laboracionisme. Més de trenta anys després, els fantasmes que el perseguien reapareixen en una tranquil·la urbanització de Premià de Dalt (Maresme). El passat torna, i qui ni oblida ni perdona no vol perdre temps per executar la seva venjança.

Coragre de Nora Ephron

Autor/a: Nora Ephron (Nova York, 1941 – 2012)

Editorial: L'Altra

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Anglès

Traducció: Ariadna Pous

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 244

CATALÀ:

Després d'haver llegit els dos reculls d'articles de Nora Ephron (Tinc un coll que fa pena i No me'n recordo de res), on el seu estil directe i irreverent m'havia captivat, vaig decidir endinsar-me en la seva novel·la Coragre. Aquesta obra té un enfocament més personal, ja que explora la seva separació, un tema que em va cridar l'atenció per veure com Ephron transformaria una experiència dolorosa en una narrativa plena del seu humor habitual.

El llibre no defrauda ja que continua transmetent veritats incòmodes de manera franca, però he de dir que esperava trobar-hi una dosi més gran d'aquest humor cítric que tant m'havia agradat en les seves obres anteriors. Tot i que hi és present, és més contingut, potser perquè la història de la separació es presta a moments més reflexius i vulnerables. Això no fa que la novel·la sigui menys recomanable, però potser sobta una mica si esperes trobar-hi l'humor de les anteriors.

A nivell narratiu, Coragre destaca per la capacitat d'Ephron de captar les contradiccions emocionals que sovint acompanyen la ruptura d'una relació i explicar-les de manera amena i divertida. La seva escriptura és sempre clara i directa, i la manera com barreja humor amb dolor és el que fa que la lectura sigui entretinguda i, alhora, impactant. No és fàcil parlar d'una tragèdia amb aquesta ironia subtil, i Ephron ho fa d'una manera molt natural.

Per tant, tot i que potser no trobareu el mateix nivell de sarcasme que en els seus reculls d'articles, Coragre és una lectura més introspectiva que manté molts dels trets característics de l'autora.

ESPAÑOL:

Después de haber leído las dos recopilaciones de artículos de Nora Ephron (Tinc un coll que fa pena y No me’n recordo de res), donde su estilo directo e irreverente me había cautivado, decidí adentrarme en su novela Coragre. Esta obra tiene un enfoque más personal, puesto que explora su separación, un tema que me llamó la atención para ver cómo Ephron transformaría una experiencia dolorosa en una narrativa llena de su humor habitual.

El libro no defrauda ya que sigue transmitiendo verdades incómodas de manera franca, pero debo decir que esperaba encontrar una mayor dosis de ese humor cítrico que tanto me había gustado en sus obras anteriores. Aunque está presente, es más contenido, quizás porque la historia de la separación se presta a momentos más reflexivos y vulnerables. Esto no hace que la novela sea menos recomendable, pero quizás sorprende un poco si esperas encontrar el humor de las anteriores.

A nivel narrativo, Coragre destaca por la capacidad de Ephron de captar las contradicciones emocionales que a menudo acompañan a la ruptura de una relación y explicarlas de manera amena y divertida. Su escritura es siempre clara y directa, y la forma en que mezcla humor con dolor es lo que hace que la lectura sea entretenida y, al mismo tiempo, impactante. No es fácil hablar de una tragedia con esa ironía sutil, y Ephron lo hace de una forma muy natural.

Por tanto, aunque quizá no encontraréis el mismo nivel de sarcasmo que en sus recopilaciones de artículos, Coragre es una lectura más introspectiva que mantiene muchos de los rasgos característicos de la autora.

Sinopsi:

¿És possible escriure un llibre hilarant sobre la ruptura d’un matrimoni perfecte? Si l’escriptora és Nora Ephron, la resposta és un sí rotund. Una història que lliga l’adulteri, la teràpia de grup i l’estofat de carn, i que ens demostra que una bona comèdia necessita la seva dosi d’angoixa com una bona salsa necessita farina i mantega. La Rachel Samstat, embarassada de set mesos, un dia descobreix que el seu marit, Mark, està enamorat d’una altra dona. La Rachel, que es guanya la vida escrivint llibres de cuina, troba en el menjar un cert bàlsam i consol; així, mentre es debat entre l’intent de recuperar en Mark i el desig de veure’l mort, la Rachel troba temps per oferir-nos algunes de les seves receptes preferides. Coragre és l’única novel·la de Nora Ephron; una història deliciosa explicada amb l’humor àcid propi de l’autora, una muntanya russa d’amor, traïció, pèrdua i, el més satisfactori, venjança.