Aquest llibre el vaig començar a llegir per recomanació
del Ruben i, tot i que ell em va dir que era molt bo, no les tenia totes.
Relacionava a l’autora amb novel·les d’amor (no em pregunteu el perquè!) i no
em cridava massa l’atenció.
Ara que l’he acabat he de dir que, a més d’una
història d’amor, també és una història de desamor, de lluites col·lectives,
individuals, de divisió de religions, de guerra...
La lectura et permet fer un viatge per Egipte
entre els anys 1945 i 1994, època de canvis polítics, de confluència entre la
tradició i la modernitat i parla dels conflictes que això crea en una família benestant.
Destaca el paper de la dona en aquesta cultura,
tant la part positiva com la negativa, i descriu amb molta sensibilitat la
complicada situació de les dones musulmanes en aquest país (i en aquella
època).
És una lectura que, si teniu temps (584 pàgines),
us recomano.
Sinopsi:
Han pasado muchos años; Jasmine regresa a su casa
natal en la calle de las Vírgenes del Paraíso, en El Cairo. Ahora es médica, y
ha sabido romper con la dependencia a que está condenada la mujer en su país.
Es prácticamente occidental en sus valores, pero cuando se encuentra frente a
su abuela Amira no puede evitarlo: el pasado irrumpe impetuoso entre las
junturas de su nueva vida.
Las Vírgenes del Paraíso es una rigurosa
panorámica de la historia reciente de Egipto, una sobria crónica de la
condición de la mujer en el mundo musulmán y, sobre todo, la emotiva historia
de una mujer que vivió dicha condición y supo escapar a ella
