La noia del vestit blau de Laia Vilaseca

Va ser una de les meves adquisicions de Sant Jordi i, entre unes coses i unes altres, el tenia pendent.

És una novel·la d’intriga ambientada en un ambient rural, amb uns habitants entranyables i peculiars. De lectura fàcil i ràpida.

M’ha enganxat des del primer moment per la història i per l’estil directe. El relat dels esdeveniments fa que no puguis parar de llegir perquè es manté l’intriga durant tota la lectura.

Les descripcions del poble i de l’entorn estan molt aconseguides. Vas llegint el llibre i, amb l’ajut d’un plànol del poble que hi ha dibuixat a la primera pàgina, saps en tot moment on ets.

Misteri, secrets, morts.... us la recomano si teniu poc temps per llegir.

Sinopsi:

Treviu és un petit poble de muntanya on hi regna la tranquil·litat. Per a la Martina és, a més, un lloc segur, ple de records d’infantesa i gent amb en la que pot confiar: l’únic lloc, de fet, on pot fugir després del que li ha succeït a la ciutat. Però Treviu no sempre ha estat així: l’any 1977 un accident a les seves mines va commocionar la comarca i va causar més de trenta morts. Poc després una noia d’identitat desconeguda es va suïcidar al Pont del Malpàs. Quan la Martina decideix investigar la identitat i vida d’aquesta noia després que algú n’hagi exhumat els ossos al cementiri vell, posa en marxa, sense saber-ho, una cadena d’esdeveniments que la faran dubtar de gairebé tothom del seu entorn i la submergiran en una perillosa aventura en la que haurà d’enfrontar-se a algú disposat a fer tot el que sigui necessari per evitar que els secrets del passat no surtin a la llum...

Mitjançant un estil proper, natural i directe, la Laia Vilaseca convida al lector a submergir-se en la vida d’aquest petit poble, ple de gent entranyable, però també ple de secrets i perills, per a gaudir d’una novel·la rural noir completament absorbent, i sens dubte la seva obra més personal fins ara.

Capvespre de Kent Haruf

En acabar de llegir el llibre les paraules que em venen al cap són: emoció, compassió, tendresa, amistat, amor, gratitud, bondat, esperança... i és que el llibre va d’això.

Igual que a la primera novel·la de la trilogia de la plana, Cançó de la plana, l’autor ens parla de vides quotidianes amb transfons emocionals durs. Ho fa de manera planera, sense recrear-se en les desgràcies personals, i destacant la part positiva de la condició humana.

Els temes que toca en aquesta segona part són més durs que en la primera i hi ha aprofundit més. En el meu cas, les emocions han sigut més intenses (empatitzo molt amb les desgràcies dels altres).

M’agrada mot que mantingui personatges de la primera novel·la i que els faci conviure amb els nous protagonistes.

Aquesta segona novel·la també m’ha agradat molt i us la recomano, però potser no me les hauria d’haver llegit seguides. He quedat una mica saturada de bones persones...

...crec que la propera lectura haurà de ser alguna de novel·la negra! ;)

Quina impressió us ha fet a vosaltres?

Sinopsi:

Dos anys després del naixement de la seva filla Katie, la Victoria Roubideaux aconsegueix anar a la universitat, i els germans McPheron es troben amb un hivern llarg i fred al davant. A Holt la vida segueix el seu curs, plena de noves històries: un nen que neteja el jardí de la veïna i es fa càrrec del seu avi, una treballadora social, una mare soltera i una parella amb dificultats econòmiques que ha de protegir els seus fills d’un tiet alcohòlic es veuen obligats a lluitar per la supervivència emocional en un entorn advers. Mentre els nous personatges conviuen amb els antics, un succés inesperat sacseja la casa dels grangers i posa a prova la petita i nova família, que haurà d’aprendre a reinventar-se. Capvespre és una meravellosa nova mostra de la prosa de Kent Haruf, que és capaç de crear paisatges literaris commovedors a través de personatges genuïns que s’enfronten a situacions doloroses i quotidianes. Una novel·la coral on el poder i la força de les persones senzilles s’uneixen a la bellesa natural per narrar una història entranyable sobre l’amor familiar.

La elegancia del erizo de Muriel Barbery

En mayo de 2010 cayó en mis manos, por primera vez éste maravilloso libro. Me dejó un buen recuerdo, de un libro profundo y elegante.

Ahora, gracias al Amigo Visible de Dime un Libro, ha vuelto a caer y me lo he releído, esta vez en español.

Me ha vuelto a parecer un libro profundo y elegante. Con interesantes reflexiones filosóficas sobre cosas cotidianas, la sociedad, las clases sociales... Reflexiones de los personajes transmitidas con un humor muy propio (hay mucha ironía).

Es una narración un poco lenta, esto permite (o en mi caso me ha permitido) ir leyendo el libro entre otros. No es un libro que hubiera disfrutado tanto leyéndolo de un tirón.

Si os apetece un poco de reflexión a través de unos personajes un tanto peculiares creo que no os dejará indiferentes. Si lo empezáis a leer y no podéis con él, no os desaniméis, creo que es un libro de los que tienen que leerse en el momento oportuno.

Si queréis, decidme que os ha parecido!

Sinopsis:

En el número 7 de la calle Grenelle, un inmueble burgués de París, nada es lo que parece. Dos de sus habitantes esconden un secreto. Renée, la portera, lleva mucho tiempo fingiendo ser una mujer común. Paloma tiene doce años y oculta una inteligencia extraordinaria. Ambas llevan una vida solitaria, mientras se esfuerzan por sobrevivir y vencer la desesperanza. La llegada de un hombre misterioso al edificio propiciará el encuentro de estas dos almas gemelas. 

Juntas, Renée y Paloma descubrirán la belleza de las pequeñas cosas. Invocarán la magia de los placeres efímeros e inventarán un mundo mejor. La elegancia del erizo es un pequeño tesoro que nos revela cómo alcanzar la felicidad gracias a la amistad, el amor y el arte. Mientras pasamos las páginas con una sonrisa, las voces de Renée y Paloma tejen, con un lenguaje melodioso, un cautivador himno a la vida. 

Cançó de la plana de Kent Haruf

“Les vides de vuit personatges en una petita ciutat de Colorado canvien radicalment en el curs d’un any. Una magistral història de soledat i de separacions”.

Aquest és un resum que he llegit a internet sobre la novel·la i del que jo canviaria la última frase per: Una magistral història d’amor i gratitud.

Sí que és cert que hi ha personatges solitaris i separacions, i també hi ha conflictes, però jo em quedo amb la part més positiva de la història. Aquest personatges coincideixen, durant aquest any, amb persones que fan que la seva vida faci un canvi radical convertint el llibre en una oda a l’amor i a les bones persones.

És una obra escrita amb molta senzillesa, agradable de llegir, emotiva (m’he passat tota la lectura amb un nus a l’estómac). Està estructurada en capítols curts i cada un parla del que està vivint cada personatge i al final conflueixen en els temps.

M’ha agradat molt perquè trobo, que per la situació personal dels personatges, podria ser una novel·la molt trista i no és així, l’autor ha sabut exprimir la part positiva de les relacions humanes i això, en un moment en que la societat cada vegada és més egoista, és d’agrair.

 Us el recomano fervorosament. Ja em direu!

Si l’heu llegit, què ens penseu vosaltres?

Sinopsi:

Al petit poble de Holt, Colorado, un professor s’ha de fer càrrec dels seus dos fills, que s’inicien en l’aventura de viure, després de la desaparició de la seva dona; una adolescent embarassada és rebutjada per la seva mare i es veu obligada a buscar refugi, i dos germans solitaris d’edat avançada que viuen en una granja dels afores veuen com el seu dia a dia s’altera sense remei quan decideixen acollir un hoste inesperat.

Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la cadència lenta d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Kent Haruf ens mostra un paisatge humà commovedor on l’amor i l’esperança esdevenen el motor de tota vida humana.

Amigos hasta la muerte de Nele Neuhaus

He llegit aquesta novel·la després d’haver llegit Blancanieves debe morir, de la mateixa autora. La primera em va agradar molt i tenia clar que tornaria a llegir algun altre llibre seu.

Aquesta segona segueix el mateix estil, és una novel·la ben escrita, amb unes descripcions molt bones i donant girs a l’historia que mantenen la tensió, però he trobat que,  durant el desenvolupament, apareixen massa personatges (diferents famílies) que si no estàs molt pendent poden conduir-te a error. En el meu cas, el fet que els noms siguin alemanys no ajuda ;)

La trama gira entorn de temes actuals com són l’ecologia, la corrupció, el món digital, etc., i sobre aquests van sortint els diferents sospitosos de l’assassinat d’un activista mediambiental. Potser es barregen massa temes però això ajuda a crear tensió.

El final és previsible, però es pot perdonar perquè la novel·la és entretinguda.

Sinopsi:

Un hallazgo macabro saca a Oliver von Bodenstein de la cama: se ha encontrado una mano humana en el zoo de Kronberg. Alguien ha envenenado y asesinado al profesor de instituto y líder del partido ecologista Ulrich Pauly. Este ferviente activista medioambiental era tan admirado por sus alumnos como odiado por sus detractores, los magnates de la zona con intereses radicalmente opuestos a los suyos, a quienes han concedido el contrato de una nueva carretera de circunvalación en la zona. ¿Pero es eso suficiente para querer verlo muerto? Oliver y su colega Pia se enfrentan de nuevo a un caso muy engañoso en la pequeña región del Taunus, donde siempre se calla más de lo que se dice.

La pequeña librería de los corazones solitarios d’Annie Darling

Aquesta és una novel·la còmica amb un toc de romanticisme, el que s’anomena una novel·la feelgood. Amb aquests tipus de llibres el que s’intenta és que el lector empatitzi amb els personatges i fer-lo sentir bé, es transmeten sentiments positius encara que s’hagin de superar dificultats.

La pequeña librería de los corazones solitarios ho aconsegueix, amb els seus peculiars personatges, amb l’entorn on es desenvolupa la història..., crea un ambient de bon rotllo que, tot i que, aviat t’adones que la història ha de tenir un FINAL FELIÇ, tens ganes de continuar llegint.

És un bon homenatge a la novel·la romàntica, sobretot per les moltes referències a autors/es del gènere.

A mi no m’agraden massa, però he de dir que aquesta és bonica perquè no és excessivament ensucrada. Hi ha molts jocs de paraules, frases fetes i un humor molt fi, molt anglès, i la relació entre els dos protagonistes és molt divertida.

Està bé per passar una bona estona.

L'heu llegit? Què us ha semblat?

Sinopsi:

Un libro para amantes de las pequeñas librerías, tan encantadoras, románticas y llenas de magia como la de esta novela. Un homenaje a Jane Austen y al género romántico en general que te hará soñar con los finales felices para siempre. Había una vez, en una pequeña librería de Londres, una joven soñadora llamada Posy Morland, quien vivía rodeada de libros y se escondía tras las páginas de sus novelas románticas favoritas. Un día, cuando la excéntrica y anciana dueña de Marcapáginas murió, Posy se vio obligada a hacerse cargo de la librería, que se encontraba en una situación lamentable, y salir así de su cómodo refugio de romances de ficción. Sin embargo, Posy no solo debía enfrentarse al ruinoso negocio que había heredado y hacerlo próspero, sino también a las presiones del nieto de la anciana, Sebastian, más conocido como El hombre más maleducado de todo Londres, empeñado en fastidiar a Posy y desviarla de su plan por transformar Marcapáginas en la librería de sus sueños. ¿Logrará Posy su final Felices para siempre como las protagonistas de las novelas que tanto admira?

El laberinto de la libélula de L. J. Pruneda

Con este libro hago mi primera colaboración con Ediciones Áltera y desde aquí quiero transmitirles mi agradecimiento.

El laberinto de la libélula es un libro duro de leer, pero a la vez nos cuenta una historia bonita  y llena de emociones. La trama principal trata sobre la violencia de género, una lacra en nuestra sociedad y un tema de máxima actualidad, y detalla a la perfección las diferentes maneras de ejercerla.

Explica las sensaciones y las vivencies des de los puntos de vista de los diferentes personajes, la mujer agredida, el agresor, el entorno de ambos, la policía, etc…

El primer capítulo es impactante por la dureza de la escena, el resto del libro es una lectura instructiva y necesaria para sensibilizar y hacer pedagogía sobre este problema social. Es una lectura para personas adultas, pero también para adolescentes, por lo qué cuenta y cómo lo cuenta, de manera muy sencilla.

Es una novela realista que visibiliza un problema que, aunque creamos que no o no sepamos que lo tenemos cerca, seguro que lo hay en alguna de sus variantes.

Cómo último apunte, pero que no afecta a mi valoración de la historia, tengo que decir que, sobre todo al principio, la lectura se me hizo un poco pesada por la utilización excesiva de adjetivos y descripciones, a lo largo de la novela va cambiando

Sinopsis:

La joven Laura, sentada en el malecón de La Habana, tiene un sueño y una meta: conocer España y vivir en Asturias. El destino le concede su deseo y encuentra, a orillas del mar Cantábrico, la familia, el instituto, el pueblo y el trabajo perfecto. Incluso, sin buscarlo, a un hombre que marca su vida y... algo más. Pero, como la vida ideal no existe, y menos si naces pobre, Laura se ve arrastrada dentro de una espiral donde la traición, la violencia, la ilusión, el sufrimiento, el amor y la soledad, van tejiendo una tela de araña que atrapa su corazón de libélula en un laberinto que no le permite encontrar la salida. La historia, a veces bella y poética, en ocasiones dura y hasta cruel, nos introduce en el mundo de las relaciones de pareja, explicando con notable minuciosidad cómo la convivencia amorosa puede derivar en un infierno. La novela es amena, fácil de leer e instructiva, no solo para adultos, sino también para jóvenes a modo de prevención.