Les calces al sol de Regina Rodríguez Sirvent

Autor/a: Regina Rodríguez Sirvent (Puigcerdà, 1983)

Editorial: La Campana

Any de la primera edició: 2022

Llengua original: Català

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 464

CATALÀ:

No sé com començar aquesta ressenya sense ser una mica impopular. Vull ser sincera des del començament, aquest llibre a mi no ha aconseguit conquistar-me de la manera que ho ha fet amb moltes altres persones. Tot i reconèixer el mèrit de ser la primera obra d'aquest estil que s'escriu en català, no l'he gaudit tant com em pensava.

És cert que l'autora ha aconseguit una fita important amb aquest llibre, i això no es pot passar per alt. És la primera vegada que, pel que jo sé, es presenta una obra d'aquest estil en català, i això ja és un èxit en si mateix. Tot i això no vaig trobar la trama tan divertida ni el caràcter esbojarrat que moltes altres semblen haver gaudit.

Potser les meves expectatives eren massa altes, especialment fent la comparació amb "Gente que viene y bah" de Laura Norton, que va aconseguir fer-me partir de riure. El tipus d'humor utilitzat per l'autora no ha aconseguit connectar amb el meu sentit de l'humor de la manera que esperava.

En conclusió, "Les calces al sol" pot ser una lectura que captivi a aquelles persones que busquen una proposta refrescant i amb un humor característic.

Què us ha semblat a vosaltres?

ESPAÑOL:

No sé cómo empezar esta reseña sin ser un poco impopular. Quiero ser sincera desde el principio, este libro a mí no ha conseguido conquistarme de la forma que lo ha hecho con otras muchas personas. Pese a reconocer el mérito de ser la primera obra de este estilo que se escribe en catalán, no lo he disfrutado tanto como creía.

Es cierto que la autora ha conseguido un hito importante con este libro, y esto no puede pasarse por alto. Es la primera vez que, por lo que yo sé, se presenta una obra de este estilo en catalán, y esto es ya un éxito en sí mismo. Sin embargo no encontré la trama tan divertida ni el carácter alocado que otras muchas parecen haber disfrutado.

Quizás mis expectativas eran demasiado altas, especialmente haciendo la comparación con "Gente que viene y bah" de Laura Norton, que logró hacerme tronchar de risa. El tipo de humor utilizado por la autora no ha logrado conectar con mi sentido del humor de la forma que esperaba.

En conclusión, "Les calces al sol" puede ser una lectura que cautive a aquellas personas que buscan una propuesta refrescante y con un humor característico.

¿Qué os ha parecido a vosotr@s?

Sinopsi:

La Rita Racons se'n va als Estats Units a fer d'au-pair sense saber-ho del tot. Un bon dia es troba a l'aeroport de Barcelona preparada per agafar un avió que, teòricament, l'ha de dur a Nova York, on aprendrà anglès durant l'estiu. Però el seu ínfim coneixement de la llengua anglesa la porta, per carambola, fins a Atlanta, a casa dels Bookland, on tindrà cura dels tres fills de la família durant un any sencer.

Els Bookland són l'antítesi del clixé clàssic d'una família americana. Intel·lectuals rematats, esperen que la nova au-pair estigui a l'altura del que exigeixen les ments privilegiades dels nens de la casa. I tot i que ben bé no ho estarà, la Rita i el seu caos constant portaran els petits Bookland a viure la vida més enllà dels llibres. La Rita serà capaç d'atrevir-se a tot, d'expandir la ment i un dia, de cop, trobarà el que hi havia anat a buscar: la seva vocació.

Les calces al sol és una novel·la alegre i vital, amb una arrencada a tot gas i un desenvolupament al mateix ritme, que parla sobre els canvis vitals que ens fan créixer.

Cartes a un jove escriptor de Colum McCann

Autor/a: Colum McCann (Dublin, 1965)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Marta Pera Cucurell

Gènere: Assaig

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Descobrir a Colum McCann amb "Apeirògon" va ser tot un plaer, i després de recomanar-lo moltes vegades, vaig trobar-me amb la seva obra "Cartes a un jove escriptor" a la Biblioteca d’Artesa, i no vaig poder resistir-me a agafar-lo en préstec. Encara que no tingui cap intenció de començar a escriure, la curiositat va forçar la meva decisió 😅

Aquest llibre, compost per assajos en forma de carta, ofereix una mirada particular sobre l'ofici d'escriure. McCann comparteix consells i recomanacions per a aquelles persones que aspiren a escriure les seves històries. La seva prosa, senzilla i directa, és també contundent i no deixa lloc a excuses. És una crida a la acció, encoratja a passar les paraules al paper sense por.

El llibre té la capacitat de motivar. Les pàgines transmeten un esperit encoratjador que, sense dubte, pot servir com a combustible per a aquelles persones que es vulguin endinsar en l'escriptura. McCann no només ofereix bons consells, sinó que també dona ànims, que també són importants en aquells moments de dubte de l'inici de qualsevol projecte.

Personalment, tot i que el llibre em va fer passar unes bones estones, no va despertar en mi la inquietud per escriure, prefereixo seguir llegint 😄.

I vosaltres, sou més de llegir o d'escriure?

ESPAÑOL:

Descubrir a Colum McCann con "Apeirògon" fue todo un placer, y después de recomendarlo muchas veces, me encontré con su obra "Cartas a un joven escritor" en la Biblioteca d'Artesa, y no pude resistirme a cogerlo en préstamo. Aunque no tenga intención de empezar a escribir, la curiosidad forzó mi decisión 😅

Este libro, compuesto por ensayos en forma de carta, ofrece una mirada particular sobre el oficio de escribir. McCann comparte consejos y recomendaciones para aquellas personas que aspiran a escribir sus historias. Su prosa, sencilla y directa, es también contundente y no deja sitio a excusas. Es una llamada a la acción, anima a pasar las palabras al papel sin miedo.

El libro tiene la capacidad de motivar. Las páginas transmiten un espíritu alentador que, sin duda, puede servir como combustible para aquellas personas que quieran adentrarse en la escritura. McCann no sólo ofrece buenos consejos, sino que también da ánimos, que también son importantes en esos momentos de duda del inicio de cualquier proyecto.

Personalmente, aunque el libro me hizo pasar unos buenos ratos, no despertó en mí la inquietud por escribir, prefiero seguir leyendo 😄.

Y vosotr@s, ¿sois más de leer o de escribir?

Sinopsi:

“Pren-t’ho seriosament. Compromete’t. Subverteix la comoditat. Llegeix en veu alta. Arrisca’t. No tinguis por del sentiment encara que els altres en diguin sentimentalisme. Prepara’t perquè t’arrenquin la pell a tires: sol passar. Permete’t la ràbia. Fracassa. Fes una pausa. Accepta el rebuig. Meravella’t.”

Colum McCann, guanyador de diversos premis literaris i escriptor reconegut arreu del món, ha exercit durant vint anys de professor d’escriptura creativa a Nova York. A partir de la seva experiència en el terreny literari, i també en el docent, ens brinda cinquanta-dos assajos curts, cinquanta-dues cartes a joves escriptors —seguint les passes de Rainer Maria Rilke— sobre l’ofici d’escriure; des del lloc on escriure, com encarar la pàgina en blanc, la dedicació i la constància o la importància de la primera frase fins a com triar un agent literari, què demanar de la relació amb un editor i com gestionar els crítics literaris. Cartes a un jove escriptor és un recull il·luminador i elegant, clar, útil i precís, un homenatge al poder del llenguatge i una crida al compromís ineludible amb l’ofici.

A casa teníem un himne de Maria Climent

Autor/a: Maria Climent (Amposta, 1985)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 208

CATALÀ:

Llegir aquest llibre és com fer una exploració de les complexitats de les relacions familiars, centrada en dues germanes i la seva mare, que donen veu a la història de manera intercalada. La narració revela una vida familiar marcada per la raresa de la mare i un problema de comunicació i de gestió dels sentiments, situacions que es donen en moltes famílies. Però aquestes tres dones, cadascuna amb aspiracions i experiències diferents, es veuran obligades a aprendre a comunicar-se i, sobretot, a entendre's i a perdonar-se.

L'autora rendeix un homenatge a les mares que consagren les seves vides a criar els fills, sense que aquests realment arribin a conèixer-les. També ens fa plantejar la qüestió de fins a quina edat cal sacrificar-se per ells.

Maria Climent teixeix escenaris que exploren els lligams familiars, les expectatives no satisfetes i els moments de reconciliació. També ens planteja preguntes profundes sobre les relacions humanes, el model de família triat i com les etiquetes externes poden influir en la nostra percepció de nosaltres mateixos i en la manera de viure les nostres vides.

El llibre aborda temes socials i laborals com la precarietat, oferint una reflexió sobre la realitat que molts enfronten avui dia. 

Cal destacar la capacitat de l'autora per barrejar elements de drama i comèdia, fent avançar la història amb habilitat i sensibilitat. Normalment tria històries tristes i les explica amb un toc molt encertat i respectuós d'humor. M'agrada també la utilització de dialectes, en aquest cas, entre altres, de l'ebrenc.

Crec que no cal dir res més, que el llegiu, que el gaudiu i que hi reflexioneu. A la meva família també ens costa comunicar-nos i parlar de sentiments, però això no fa que no ens estimem. Com ho porteu vosaltres?

ESPAÑOL:

Leer este libro es cómo hacer una exploración de las complejidades de las relaciones familiares, centrada en dos hermanas y su madre, que dan voz a la historia de forma intercalada. La narración revela una vida familiar marcada por la rareza de la madre y un problema de comunicación y gestión de los sentimientos, situaciones que se dan en muchas familias. Pero estas tres mujeres, cada una con aspiraciones y experiencias distintas, se verán obligadas a aprender a comunicarse y, sobre todo, a entenderse y perdonarse.

La autora rinde un homenaje a las madres que consagran sus vidas a criar a sus hijos, sin que éstos realmente lleguen a conocerlas. También nos hace plantear la cuestión de hasta qué edad es necesario sacrificarse por ellos.

Maria Climent teje escenarios que exploran los lazos familiares, las expectativas no satisfechas y los momentos de reconciliación. También nos plantea preguntas profundas sobre las relaciones humanas, el modelo de familia elegido y cómo las etiquetas externas pueden influir en nuestra percepción de nosotros mismos y en la forma de vivir nuestras vidas.

El libro aborda temas sociales y laborales como la precariedad, ofreciendo una reflexión sobre la realidad que muchos enfrentan hoy en día.

Cabe destacar la capacidad de la autora para mezclar elementos de drama y comedia, haciendo avanzar la historia con habilidad y sensibilidad. Normalmente elige historias tristes y las cuenta con un toque muy acertado y respetuoso de humor. Me gusta también la utilización de dialectos, en este caso, entre otros, del ebrense.

Creo que no hace falta decir nada más, que lo leáis, que lo disfrutéis y que reflexionéis sobre él. En mi familia también nos cuesta comunicarnos y hablar de sentimientos, pero esto no hace que no nos queramos. ¿Cómo lo lleváis vosot@s?

Sinopsi:

“Té una veu pròpia, aquesta autora: tendra, divertida, atrevida, contundent”, Eva Piquer

La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues filles, que no l’hi perdonen. Però quan la Remei arrossega la Marga fins al cor de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres. Amb la delicadesa narrativa i el sentit de l’humor agredolç de Gina, que va seduir milers de lectors, A casa teníem un himne explora els secrets familiars, les tries vitals i les oportunitats perdudes. 

“Una veu absolutament fresca”, Sílvia Soler

”Maria Climent enganxa més que Telegram”, Natza Farré‬‬‬

“Climent sap que cada frase s’ha d’alliberar de les paraules de més, li agrada escriure perquè en sap i, evidentment, al lector li agrada que li agradi”, Ponç Puigdevall, El País.

Si una tarda de juliol un borinot de Pep Puig

Autor/a: Pep Puig (Terrassa, 1969)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 112

CATALÀ:

"Si una tarda de juliol un borinot" és una obra que captura l'essència de la brevetat amb una habilitat notable. Amb només unes quantes pàgines, aconsegueix impactar per la seva intensitat i senzillesa. La novel·la breu es destaca per un fort esperit antibel·licista, oferint una experiència emotiva, nostàlgica i sorprenent.

El protagonista i narrador, el Ferran, un adolescent que està de vacances al pobles de l'àvia, ens porta a un viatge emotiu que comença una tarda de juliol amb una pregunta aparentment senzilla, "i si…?", plantejada quan un senyor entra a la sabateria de la seva àvia per comprar unes sabates. A partir d'aquest moment, la narrativa gira entorn d'explorar els camins que podrien haver estat i les possibilitats que s'obren a partir d'aquella pregunta aparentment innocent.

La força de la història rau en la capacitat del protagonista d'imaginar una vida amb aquest foraster, desencadenant una sèrie d'exploracions i reflexions sobre la vida, l'amor i les conseqüències de les guerres. El Ferran té tanta esperança i tantes ganes que aquest estrany visitant sigui realment el seu avi, que encomana aquest desig a qui llegeix el llibre.

La simplicitat de la trama és un element que m'agradaria destacar. L'autor descriu escenes en aparença banals, però que revelen capes més profundes.

La novel·la també presenta una crida contundent a la deserció i denúncia l'absurditat de la guerra. La frase "Aquell que hi ha a l'altre bàndol de la guerra és algú igual que tu, amb les mateixes pors i esperances" ressona posant de manifest la futilitat de la violència i la necessitat d'abandonar els conflictes.

En resum, és una obra que destaca per la seva brevetat, la seva profunditat emocional i la seva intensitat. Una lectura que, malgrat la seva brevetat, deixa una empremta duradora i amb un títol que crida l'atenció des del primer moment.

La recomano molt!

ESPAÑOL:

"Si una tarda de juliol un borinot" es una obra que captura la esencia de la brevedad con una habilidad notable. Con sólo unas pocas páginas, consigue impactar por su intensidad y sencillez. La novela breve se destaca por un fuerte espíritu antibelicista, ofreciendo una experiencia emotiva, nostálgica y sorprendente.

El protagonista y narrador, Ferran, un adolescente que está de vacaciones en el pueblo de la abuela, nos lleva a un viaje emotivo que comienza una tarde de julio con una pregunta aparentemente sencilla, "¿y si…?", planteada cuando un señor entra en la zapatería de su abuela para comprar unos zapatos. A partir de ese momento, la narrativa gira en torno a explorar los caminos que podrían haber sido y las posibilidades que se abren a partir de esa pregunta aparentemente inocente.

La fuerza de la historia se encuentra en la capacidad del protagonista de imaginar una vida con este forastero, desencadenando una serie de exploraciones y reflexiones sobre la vida, el amor y las consecuencias de las guerras. Ferran tiene tanta esperanza y tantas ganas de que este extraño visitante sea realmente su abuelo, que contagia este deseo a quien lee el libro.

La simplicidad de la trama es un elemento que me gustaría destacar. El autor describe escenas en apariencia banales, pero que revelan capas más profundas.

La novela también presenta un llamamiento a la deserción y denuncia la absurdidad de la guerra. La frase "Aquel que hay en el otro bando de la guerra es alguien igual que tú, con los mismos miedos y esperanzas" resuena poniendo de manifiesto la futilidad de la violencia y la necesidad de abandonar los conflictos.

En resumen, es una obra que destaca por su brevedad, su profundidad emocional y su intensidad. Una lectura que, pese a su brevedad, deja una huella duradera y cuyo título llama la atención desde el primer momento.

La recomiendo mucho!

Sinopsi:

Una obra rotundament antibel·licista i, per tant, rotundament romàntica

Tarda de juliol. Sabateria de poble. De cop entra a la botiga un foraster, un home gran, d’aparença misteriosa. La mestressa en aquests moments no hi és i surt a rebre’l un noi de catorze anys. Es miren. «Necessito unes sabates noves», li diu l’home, «aquestes ja han caminat prou». L’adolescent abaixa els ulls i quan els torna a aixecar pensa que qui ja ha caminat prou és ell. «La meva àvia és a comprar», li contesta, «si vol la pot esperar». Mentre el foraster s’asseu, el noi se’n torna al menjador, i novament agafa el retrat d’aquell jove que van matar a la guerra i que no va tenir temps de fer-li d’avi. Construïda com un fals relat detectivesc, íntimament antibel·licista i narrada amb la destresa, l’humor i la profunditat que ja són marca de la casa de l’autor, Si una tarda de juliol un borinot és una novel.la delicada i vibrant que ens proposa el joc d’una sospita insensata que de mica en mica es va transformant en la il·lusió que potser no és impossible retornar del passat.

“Pep Puig és el novel·lista de l’amor extrem, és un escriptor delicat, que sap conduir una trama sense ensurts ni sorolls, un gran lliscador de prosa, un bon constructor de diàlegs accidentals, un competent afinador de caràcters literaris”, Julià Guillamon

“Puig narra amb l’economia d’una prosa d’una notable temperatura verbal: una prosa tan clara i precisa que la majoria de vegades no sembla escrita, sinó dita” – Ponç Puigdevall

“Pocs autors catalans són capaços d’enlairar un relat com fa Pep Puig. Aconsegueix que cada nova novel·la esdevingui sempre una obra nova, original i llegidora. Un dels secrets és una prosa natural i desimbolta, un to confident que de seguida es fa pròxim als lectors” – Artur Garcia, La lectora

Caure al buit de Mercè Mascaró

Autor/a: Mercè Mascaró (Barcelona, 1981)

Editorial: La Magrana

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 256

CATALÀ:

"Caure al Buit" és una obra que ens endinsa en les complexitats de la maternitat, explorant les mancances d'una relació mare-filla marcada per la incomunicació. L'autora ens presenta una història realista, allunyada de les idealitzacions freqüents, posant de manifest els reptes i les decisions difícils que les mares han de prendre, sovint enfrontant-se a la contraposició entre la seva feina i la maternitat.

Aquesta obra pot ser un petit homenatge a les mares que han hagut de buscar l'equilibri entre la seva vida professional i la responsabilitat de ser mares, rebutjant el fet que aquestes dues facetes han de ser forçosament oposades.

Vull destacar la senzillesa de l'escriptura, utilitzant capítols curts que mantenen la narrativa fluida i captivadora. A través d'aquest estil narratiu, l'autora ens condueix per les múltiples dimensions de la feminitat i la maternitat.

La relació entre mare i filla, tot i la seva aparent fredor, és profunda i intensa. A mesura que l'Alma, la protagonista de la història, i la seva mare revelen les seves històries i emocions, descobrim que tenen més en comú del que podríem imaginar. L'autora ens recorda que les diferents generacions tenen moltes coses en comú i que sovint es perden per una mala comunicació.

El llibre m'ha agradat força perquè explora temes poc tractats i desafia les convencions establertes al voltant de la maternitat. Aquesta obra serveix per recordar-nos que, sovint, allò que callen les mares per protegir les seves filles només perpetua la distància.

Des d'aquí vull agrair a la Mercè que m'hagi donat l'oportunitat de llegir la seva novel·la de debut, i l'encoratjo a continuar escrivint històries tan boniques.

ESPAÑOL:

"Caure al buit" es una obra que nos adentra en las complejidades de la maternidad, explorando las carencias de una relación madre-hija marcada por la incomunicación. La autora nos presenta una historia realista, alejada de las idealizaciones frecuentes, poniendo de manifiesto los retos y decisiones difíciles que las madres deben tomar, a menudo enfrentándose a la contraposición entre su trabajo y la maternidad.

Esta obra puede ser un pequeño homenaje a las madres que han tenido que buscar el equilibrio entre su vida profesional y la responsabilidad de ser madres, rechazando que estas dos facetas deben ser forzosamente opuestas.

Quiero destacar la sencillez de la escritura, utilizando capítulos cortos que mantienen la narrativa fluida y cautivadora. A través de este estilo narrativo, la autora nos conduce por las múltiples dimensiones de la feminidad y la maternidad.

La relación entre madre e hija, a pesar de su aparente frialdad, es profunda e intensa. A medida que Alma, la protagonista de la historia, y su madre revelan sus historias y emociones, descubrimos que tienen más en común de lo que podríamos imaginar. La autora nos recuerda que las distintas generaciones tienen muchas cosas en común y que a menudo se pierden por una mala comunicación.

El libro me ha gustado bastante porque explora temas poco tratados y desafía las convenciones establecidas en torno a la maternidad. Esta obra sirve para recordarnos que, a menudo, lo que callan las madres para proteger a sus hijas sólo perpetúa la distancia.

Sinopsi:

L'Alma va perdre el seu pare als 8 anys, però es va inventar un d'imaginari que l'acompanya des de llavors. L'Alma no és la persona més sociable del món, i la seva vida és una lluita continua contra la seva mare, el seu matrimoni, si mateixa i, d'una manera més dolorosa, també contra els seus fills (i la seva pròpia maternitat). Un dimarts rep una trucada des de l'hospital per comunicar-li la imminent mort de la seva mare. A partir d'aquest moment la precària estabilitat que havia aconseguit en la seva vida acaba d'enfonsar-se.

Massa deutes amb les flors de Iolanda Batallé

Autor/a: Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971)

Editorial: Columna

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 256

CATALÀ:

Aquest és un llibre que em va captivar des del primer moment que el vaig començar a llegir. La seva prosa ha fet que cada vegada que m'he posat a llegir-lo, he hagut de tenir un llapis a la vora per subratllar frases que m'han impactat.

A través de converses profundes i empàtiques, els personatges es van ajudant mútuament a reconstruir les seves vides i a superar les seves pròpies crisis personals. Aquesta tendresa que es mostra en el llibre revela la força de les relacions humanes i la manera en què podem sanar i créixer a través del suport mutu.

Els personatges solitaris que ens trobem en aquesta història, que viuen en la tranquil·litat de la muntanya, ens mostren la importància de la introspecció i de retrobar-nos amb nosaltres mateixes.

La muntanya es converteix en una protagonista més del llibre. Les descripcions ens hi transporten i ens fan reflexionar sobre la relació entre l'ésser humà i la natura.

És un llibre que ens insta a prendre un temps per a nosaltres, com els seus personatges, i a escoltar les nostres pròpies veus.

Vosaltres sou persones reflexives, vull dir, pareu de tant en tant, i reflexioneu sobre la vostra vida?

Agraeixo enormement a @grup62 l'oportunitat que m'ha donat de llegir-lo.

ESPAÑOL:

Éste es un libro que me cautivó desde el primer momento que empecé a leerlo. Su prosa ha hecho que cada vez que me he puesto a leerlo, he tenido que tener un lápiz cerca para subrayar frases que me han impactado.

A través de conversaciones profundas y empáticas, los personajes se van ayudando mutuamente a reconstruir sus vidas y a superar sus propias crisis personales. Esta ternura que se muestra en el libro revela la fuerza de las relaciones humanas y la forma en que podemos sanar y crecer a través del apoyo mutuo.

Los personajes solitarios que nos encontramos en esta historia, que viven en la tranquilidad de la montaña, nos muestran la importancia de la introspección y de reencontrarnos con nosotras mismas.

La montaña se convierte en una protagonista más del libro. Las descripciones nos transportan y nos hacen reflexionar sobre la relación entre el ser humano y la naturaleza.

Es un libro que nos anima a tomar un tiempo para nosotras, como sus personajes, y a escuchar nuestras propias voces de vez en cuando.

Vosotr@s sois personas reflexivas, quiero decir, que paráis de vez en cuando, y reflexionáis sobre vuestra vida?

Agradezco enormemente a @grup62 la oportunidad que me ha dado de leerlo.

Sinopsi:

Un relat sincer que mostra que quan necessites escoltar-te, una bona manera és escoltar els altres.

Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden, i és així com serà acollida per una família després d’una vivència colpidora.

La importància de dir les coses, la necessitat d’escoltar i d’explicar, l’empatia, la tendresa i el dol compartit faran que, conversa rere conversa, l’escriptora reconstrueixi una història familiar que és un cant d’amor a la vida en les valls altes del Pirineu.

«Iolanda Batallé treu a la llum els jardins més recòndits que habiten l’ésser humà. Amb tot el plaer, el dolor i la poesia que comporten l’acceptació d’una herència, la fidelitat a un paisatge». Antònia Vicens

«Ella puja a les valls, escolta, les vides se li desgranen i les escriu en frases curtes, petits còdols polits que fan ganes de subratllar. És literatura, la Iolanda Batallé». Núria Cadenes

«La Batallé no només té una manera de veure el món tremendament important i especial, sinó que té la capacitat d’explicar-te allò que ha vist com si t’abracés». Juliana Canet

Els fills adormits d'Anthony Passeron

Autor/a: Anthony Passeron (Niça, 1983)

Editorial: L'Altra Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Francès

Traducció: Lluís-Anton Baulenas

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 224

CATALÀ:

Aquest llibre és una obra impactant que relata la tragèdia que la família de l'autor va experimentar amb la pèrdua de l'oncle a causa de la SIDA. Aquesta situació no només va afectar profundament el dia a dia de la família, sinó que també els va generar un impacte emocional durador.

La força d'aquest llibre radica en la seva estructura narrativa, que intercala el relat de la família amb el de la investigació científica que es desenvolupa als hospitals francesos i americans. A través d'aquesta dualitat, l'autor ofereix una visió completa de la malaltia, explorant les experiències personals dels familiars i exposant els esforços científics per comprendre i lluitar contra la SIDA.

Vull destacar la part del llibre que parla sobre la investigació i la competència entre els investigadors francesos i els americans per trobar una cura. EN aquell moment jo no tenia massa consciència i llegir el llibre m'ha permès conèixer més profundament els esdeveniments i la lluita per trobar solucions.

La història té el potencial d'agradar a un ampli públic, ja que ofereix la visió de la malaltia des de dues perspectives: la vivència íntima dels familiars, amb la vergonya i la necessitat d'amagar-la, i el vessant més científic de la recerca.

Deixeu-me agrair a L'Altra Editorial l'oportunitat de col·laborar amb aquesta lectura que m'ha resultat realment interessant i que m'ha semblat un gran homenatge a totes aquelles persones que van patir, i les que ho continuen fent, per culpa de la malaltia.

ESPAÑOL:

Este libro es una obra impactante que relata la tragedia que la familia del autor experimentó con la pérdida del tío a causa del SIDA. Esta situación no sólo afectó profundamente el día a día de la familia, sino que también les generó un impacto emocional duradero.

La fuerza de este libro radica en su estructura narrativa, que intercala el relato de la familia con el de la investigación científica que se desarrolló en los hospitales franceses y americanos. A través de esta dualidad, el autor ofrece una visión completa de la enfermedad, explorando las experiencias personales de los familiares y exponiendo los esfuerzos científicos para comprender y luchar contra el SIDA.

Quiero destacar la parte del libro que habla sobre la investigación y la competencia entre los investigadores franceses y los americanos para encontrar un remedio. En ese momento yo no tenía demasiada conciencia y leer el libro me ha permitido conocer más profundamente los acontecimientos y la lucha por encontrar soluciones.

La historia tiene el potencial de gustara un público variado, ya que ofrece la visión de la enfermedad desde dos perspectivas: la vivencia íntima de los familiares, con la vergüenza y la necesidad de esconderla, y la vertiente más científica de la búsqueda de una cura.

Dejadme agradecer a L'Altra Editorial la oportunidad de colaborar con esta lectura que me ha resultado realmente interesante y que me ha parecido un gran homenaje a todas esas personas que sufrieron, y las que lo continúan haciendo, por culpa de la enfermedad.

Sinopsi:

Quaranta anys després de la mort del seu oncle Désiré, Anthony Passeron decideix indagar en la història familiar, des de l'ascens social dels seus avis, que van obrir una carnisseria durant els anys trenta, fins a l'esquerda que s’obre entre ells i la generació dels seus fills, en concret amb aquest oncle que Passeron pràcticament no va conèixer, un jove hedonista i poc compromès que va contraure la sida als anys vuitanta. Estirant del fil personal, i de la crisi psicològica i emocional que va arrossegar tota la família, l’autor incorpora també, en format de crònica trepidant, el relat de la cursa contrarellotge als hospitals francesos i americans per aturar la pandèmia i trobar una cura per la malaltia. Guanyadora de diversos premis a França, profundament commovedora i escrita en un estil sobri i addictiu, Els fills adormits retrata la solitud de les famílies, el silenci, la vergonya i la negació davant d’una malaltia nova, desconeguda i terriblement estigmatitzada.

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano

Autor/a: Paolo Giordano (Torí, 1982)

Editorial: Edicions 62

Any de la primera edició: 2009

Llengua original: Italià

Traducció: Anna Casassas

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 312

CATALÀ:

En primer lloc, vull agrair a la Joana la recomanació del llibre i que me l'hagi deixat per llegir 😊

Aquesta és una novel·la que es pot definir com una obra d'amor, d'amistat i, sobretot, de solitud i d'incomprensió. 

La trama gira al voltant de les vides dels dos protagonistes, l'Alice i el Mattia. Una noia i un noi que han experimentat esdeveniments dramàtics, durant la seva infantesa i adolescència, que els han marcat profundament i els han conduït a una profunda solitud. En Mattia s'infligeix autolesions de manera constant, mentre que l'Alice lluita contra l'anorèxia. En un moment donat es troben i connecten de manera especial, com si fossin nombres primers bessons, que tenen moltes semblances però sempre es veuen separats per un nombre parell. Aquesta metàfora matemàtica defineix la seva relació única, marcada per la seva pròpia diferència respecte als altres.

No és una lectura fàcil ni agradable, ja que aborda temes punyents com l'anorèxia de l'Alice, la culpabilitat d'en Mattia, la seva solitud compartida, l'assetjament a l'escola. No obstant això, està narrada de manera respectuosa i amb una simplicitat commovedora. Giordano utilitza metàfores per expressar les emocions i els conflictes interns dels personatges. L'obra conclou amb un final que convida a la reflexió.

Després d'haver llegit "La solitud dels nombres primers," tinc curiositat per llegir altres obres de l'autor, me'n podeu recomanar alguna?

ESPAÑOL:

En primer lugar, quiero agradecer a Joana la recomendación del libro y que me lo haya dejado para leer 😊

Ésta es una novela que puede definirse como una obra de amor, de amistad y, sobre todo, de soledad y de incomprensión.

La trama gira en torno a las vidas de los dos protagonistas, Alice y Mattia. Una chica y un chico que han experimentado sucesos dramáticos, durante su infancia y adolescencia, que les han marcado profundamente y les han conducido a una profunda soledad. Mattia se inflige autolesiones de manera constante, mientras que Alice lucha contra la anorexia. En un momento dado se encuentran y conectan de forma especial, como si fueran números primos gemelos, que tienen muchas semejanzas pero siempre se ven separados por un número par. Esta metáfora matemática define su relación única, marcada por su propia diferencia con respecto a los demás.

No es una lectura fácil ni agradable, ya que aborda temas desgarradores como la anorexia de Alice, la culpabilidad de Mattia, su soledad compartida, el acoso en la escuela. Sin embargo, está narrada de forma respetuosa y con una simplicidad conmovedora. Giordano utiliza metáforas para expresar las emociones y conflictos internos de los personajes. La obra concluye con un final que invita a la reflexión.

Después de haber leído "La soledad de los números primos," tengo curiosidad por leer otras obras del autor, ¿me recomendàis alguna?

Sinopsi:

En Mattia havia après que entre els nombres primers n'hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. En Mattia pensava que ell i l'Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l'hi havia dit mai.

"La solitud dels nombres primers es llegeix d'una sentada. És una de les novel·les més originals i brillants que hem tingut mai a les mans. Paolo Giordano va néixer a Torí el 1982, és doncs jove de debò. I es dóna a conèixer amb un llibre perfecte, construït amb la saviesa d'un narrador experimentat. No hi ha res de forçat, res d'estudiat. És com si les paraules fluïssin de manera natural en l'ànima d'aquest noi." Caterina Soffici, Il Giornale 

Todo va a mejorar d'Almudena Grandes

Autor/a: Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021)

Editorial: Tusquets

Any de la primera edició: 2022

Llengua original: Espanyol

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 512

CATALÀ:

"Todo va a mejorar" d'Almudena Grandes és una obra que podem dir que és una barreja entre la distòpia i l'ucronia, dos gèneres literaris que exploren canvis en la societat i els seus resultats. 

La història es desenvolupa en un futur pròxim, oferint una visió inquietant i provocadora d'una societat en transformació. La novel·la es caracteritza per ser profundament política, ja que narra la creació d'un sistema de govern totalment nou. En aquest sistema, el país es gestiona com si fos una empresa, amb absència d'atur i immigració. Tot i això, aquesta prosperitat aparent té un preu: la ciutadania es veu atrapada dins del país, sense possibilitat de sortir-ne ni d'actuar pel seu propi compte. Tot està dirigit pel "Gran Capitán".

Una de les característiques més destacables de la novel·la és com el govern manipula de manera sistemàtica la societat. A través de la creació de pandèmies i apagades, i el control total de la informació, manté la població sotmesa i ignorant dels seus veritables plans i intencions.

Cal tenir en compte que aquesta obra és una obra pòstuma de l'autora, completada pel seu marit. Això pot ser una de les raons per les quals el final de la novel·la és abrupte i manca de claredat, no deixant clara la postura de l’autora al respecte.

En comparació amb les altres novel·les que he llegit d’Almudena Grandes, aquesta és diferent en molts aspectes. No és tan didàctica com les seves altres obres i pot resultar més difícil d'assimilar. La trama i els temes polítics poden ser pesats per a alguns lectors, i la falta de respostes concretes al final pot deixar un regust negatiu.

Coneixíeu l’existència del gènere literari anomenat ucronia? Jo no. Segons la Viquipèdia la ucronia és un gènere literari al qual es desenvolupa un fet històric de manera alternativa com si hagués tingut lloc realment.

ESPAÑOL:

"Todo va a mejorar" de Almudena Grandes es una obra que podemos decir que es una mezcla entre la distopía y la ucronía, dos géneros literarios que exploran cambios en la sociedad y sus resultados.

La historia se desarrolla en un futuro cercano, ofreciendo una visión inquietante y provocadora de una sociedad en transformación. La novela se caracteriza por ser profundamente política, puesto que narra la creación de un sistema de gobierno totalmente nuevo. En este sistema, el país se gestiona como una empresa, con ausencia de paro e inmigración. Sin embargo, esta aparente prosperidad tiene un precio: la ciudadanía se ve atrapada dentro del país, sin posibilidad de salir de ella ni obrar por su propia cuenta. Todo está dirigido por el "Gran Capitán".

Una de las características más destacables de la novela es cómo el gobierno manipula de forma sistemática a la sociedad. A través de la creación de pandemias y apagones, y el control total de la información, mantiene a la población sometida e ignorante de sus verdaderos planes e intenciones.

Hay que tener en cuenta que esta obra es una obra póstuma de la autora, completada por su marido. Esta puede ser una de las razones por las que el final de la novela es abrupto y carece de claridad, no dejando clara la postura de la autora al respecto.

En comparación con las otras novelas que he leído de Almudena Grandes, ésta es diferente en muchos aspectos. No es tan didáctica como sus otras obras y puede resultar más difícil de asimilar. La trama y temas políticos pueden ser pesados para algunos lectores, y la falta de respuestas concretas al final puede dejar un regusto negativo.

¿Conocíais la existencia del género literario llamado ucronía? Yo no. Según Wikipedia la ucronía es un género literario al que se desarrolla un hecho histórico de manera alternativa como si hubiera tenido lugar realmente.

Sinopsi:

España en un futuro próximo. Un nuevo partido político llamado Movimiento Ciudadano ¡Soluciones Ya! ha arrasado en las elecciones. Quien lo dirige en la sombra es un empresario de éxito que propugna que el Consejo de Ministros funcione como un consejo de administración, y que tiene proyectos ambiciosos para arreglar el país. Tras la alarma de una ola de vandalismo, formará un nuevo cuerpo de Vigilantes, tras un Gran Apagón creará un acceso limitado a internet, y, ante las dificultades, estimulará la libertad de compras y consumo. Todas ellas serán medidas extraordinarias porque el país se enfrenta a nuevas formas de pandemia que exigen velar ante todo por la seguridad. «La seguridad es salud. La salud es vida. La vida es seguridad.» 

Sólo un grupo de mujeres y hombres corrientes se atreverán a desmontar las mentiras del nuevo régimen en el que todo aparenta mejorar, cuando en realidad se vive bajo los abusos de poderosos sin escrúpulos.

Novela coral de anticipación política que tiene lo mejor de Los besos en el pan y la intriga de los resistentes de los "Episodios de una Guerra Interminable", la última novela de Almudena Grandes es sobre todo una galería inolvidable de personajes, que van contando su experiencia de adaptación a un país que ha sufrido fuertes sacudidas y en el que no quieren resignarse. El legado de una gran narradora que logra de nuevo emocionarnos y despertar conciencias.

La possibilitat de dir-ne casa de Marta Orriols

Autor/a: Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975)

Editorial: Proa

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 320

CATALÀ:

Les novel·les anteriors de Marta Orriols em van arribar a l’ànima. Amb "La possibilitat de dir-ne casa", però, he de confessar que no he experimentat la mateixa sensació. Això no significa que no m'hagi agradat el llibre però no ha aconseguit remoure'm de la mateixa manera.

La novel·la ens parla d'un retorn, un tema que ens porta a reflexionar sobre com ens podem sentir estranys a la nostra pròpia casa. Ens fa adonar que, malgrat la nostra absència, la vida continua, mentre que els nostres records queden congelats en el temps. L'obra explora la desubicació i el sentiment de no encaixar.

-Entens el que et vull dir Valentina? Tornar a casa és com travessar un pont entre la que era la teva vida aquí abans de marxar i la persona que ets ara, després de tots aquests anys.

Potser la raó per la qual no he connectat amb la novel·la de la mateixa manera que amb les anteriors és perquè sempre he tingut una clara sensació d'on és el meu lloc i què sento que és casa meva. Per a mi, aquest lloc és Alentorn, i malgrat les meves estades fora, sempre he mantingut aquesta referència. Per això, els meus sentiments no coincideixen del tot amb els de la Valentina, la protagonista.

Tot i això, Orriols segueix excel·lentment amb la seva capacitat de parlar de sentiments, de la solitud i de les relacions humanes, temes que sempre ha tractat amb destresa. Estic segura que moltes persones gaudiran de la lectura d'aquesta novel·la i podran connectar amb les reflexions que planteja.

"La possibilitat de dir-ne casa" és una obra que convida a pensar en què significa realment sentir-nos com a casa i com les nostres arrels amb els llocs i les persones poden influir en aquest sentiment. 

Teniu clar on és casa vostra? 

ESPAÑOL:

Las novelas anteriores de Marta Orriols me llegaron al alma. Con "La possibilitat de dir-ne casa" sin embargo, debo confesar que no he experimentado la misma sensación. Esto no significa que no me haya gustado el libro pero no ha logrado removerme de la misma forma.

La novela nos habla de un regreso, un tema que nos lleva a reflexionar sobre cómo podemos sentirnos extraños en nuestra propia casa. Nos hace dar cuenta de que, a pesar de nuestra ausencia, la vida sigue, mientras que nuestros recuerdos quedan congelados en el tiempo. La obra explora la desubicación y el sentimiento de no encajar.

- ¿Entiendes lo que quiero decirte Valentina? Volver a casa es como atravesar un puente entre la que era tu vida aquí antes de marcharte y la persona que eres ahora, después de todos estos años.

Quizás la razón por la que no he conectado con la novela de la misma manera que lo había hecho con las anteriores es porque siempre he tenido una clara sensación de dónde está mi lugar y qué siento que es mi casa. Para mí, este sitio es Alentorn, y a pesar de mis estancias fuera, siempre he mantenido esta referencia. Por eso, mis sentimientos no coinciden del todo con los de Valentina, la protagonista.

Sin embargo, Orriols sigue excelentemente con su capacidad de hablar de sentimientos, de la soledad y de las relaciones humanas, temas que siempre ha tratado con destreza. Estoy segura de que muchas personas gozarán de la lectura de esta novela y podrán conectar con las reflexiones que plantea.

"La possibilitat de dir-ne casa" es una obra que invita a pensar en qué significa realmente sentirnos como en casa y cómo nuestras raíces con los lugares y las personas pueden influir en este sentimiento.

¿Tenéis claro dónde está vuestra casa?

Sinopsi:

Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d'una regió de món que l'apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.

Marta Orriols és una de les veus literàries més interessants i amb més projecció internacional.

Padrines de Mariona Visa

Autor/a: Mariona Visa Barbosa (Lleida, 1979)

Editorial: Pagès Editors

Any de la primera edició: 2022

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la gràfica

Número de pàgines: 186

CATALÀ:

Em vaig embarcar en la lectura de "Padrines" motivada pel #reptereducte2023, que ens desafia a llegir un còmic en català. Així, vaig entrar a la Biblioteca d’Artesa de Segre buscant una novel·la d'aquest tipus i vaig sortir amb aquesta súper recomanació. 

"Padrines" és una novel·la gràfica que ens presenta les històries de sis padrines, que és com anomenem a les àvies a les terres de Ponent. A través de les seves veus i les seves experiències, ens endinsem en un viatge al passat, a l'època de la postguerra, en la qual la maternitat i la criança eren temes tabús i hi havia una gran manca d'informació.

L'obra és fruit d'entrevistes i d'un guió ben treballat a càrrec de la Mariona Visa, que aconsegueix transmetre de manera autèntica les vivències i les emocions d'aquestes padrines valentes i sovint silenciades. Ens revelen els seus pensaments, pors i anhels en un context històric complex, i ho fan amb una sinceritat i una naturalitat que commou.

El que realment destaca d'aquesta novel·la gràfica són les il·lustracions realitzades per Lorena Rivega, Alba Feito, Isabel Vila, Laia Arqueros, Tinta Fina i Clara-Tanit. Cada una aporta el seu propi estil, que, en conjunt, converteix la història en una experiència visual molt emotiva. Les il·lustracions aconsegueixen transmetre les emocions i els detalls de les històries de les padrines.

"Padrines" és un exemple destacable d'una història gràfica en català que no només entreté sinó que també ens fa reflexionar sobre la força de les dones i les seves lluites en un passat no tan llunyà. Una obra que m'ha sorprès i m'ha emocionat, i que us recomano fervorosament, tant si us agrada la novel·la gràfica com si no.

Vosaltres anomeneu a les vostres padrines?

ESPAÑOL:

Me embarqué en la lectura de "Padrines" motivada por el #reptereducte2023, que nos desafía a leer un cómic en catalán. Así, entré en la Biblioteca de Artesa de Segre buscando una novela de este tipo y salí con esta súper recomendación.

"Padrines" es una novela gráfica que nos presenta las historias de seis "padrines", que es como llamamos a las abuelas en las tierras de Ponent. A través de sus voces y experiencias, nos adentramos en un viaje al pasado, en la época de la posguerra, en la que la maternidad y la crianza eran temas tabúes y había una gran falta de información.

La obra es fruto de entrevistas y de un guión bien trabajado a cargo de Mariona Visa, que consigue transmitir de forma auténtica las vivencias y emociones de estas "padrines" valientes y, a menudo, silenciadas. Nos revelan sus pensamientos, miedos y anhelos en un contexto histórico complejo, y lo hacen con una sinceridad y naturalidad que conmueve.

Lo que realmente destaca de esta novela gráfica son las ilustraciones realizadas por Lorena Rivega, Alba Feito, Isabel Vila, Laia Arqueros, Tinta Fina y Clara-Tanit. Cada una aporta su propio estilo, que, en su conjunto, convierte la historia en una experiencia visual muy emotiva. Las ilustraciones logran transmitir las emociones y los detalles de las historias de las "padrines".

"Padrines" es un ejemplo destacable de una historia gráfica en catalán que no sólo entretiene sino que también nos hace reflexionar sobre la fuerza de las mujeres y sus luchas en un pasado no tan lejano. Una obra que me ha sorprendido y me ha emocionado, y que le recomiendo fervorosamente, tanto si os gusta la novela gráfica como si no.

¿Vosotr@s cómo llamáis a vuestras abuelas?

Sinopsi:

La meva àvia es deia Teresina i la meva iaia, Matilde. Elles són dues de les dones que més admiro. La Teresina va parir dues vegades i va tirar endavant una família de manera silenciosa i a l’estil formiga. La Matilde va tenir sis parts, i va tirar endavant cinc fills, amb fortalesa i humor contagiosos, a l’estil toro. Les seves dues històries contenen la de la meva mare, la meva, la de la meva filla i les de totes les dones del món. Perquè com unes nines russes ens hem anat parint les unes a les altres. 

Aquest llibre m’ha colpit. M’ha fet mirar endins i m’ha fet mirar enfora. M’ha connectat amb les meves arrels i m’ha fet pensar en la meva filla. I ara, després de llegir-lo, de gaudir i de plorar, travessada per totes aquestes pàgines, penso que n’hem de parlar, de tot això. Que ens les hem de dibuixar, aquestes històries. Passar el testimoni. Hem de parlar-los de les padrines, a les nostres filles. Perquè totes portem a dins l’herència de la sang, dels albats, de les ombres i de les llums que han envoltat sempre la maternitat. Clàudia Cedó Castillo, dramaturga.

Trencar el cercle de Colleen Hoover

Autor/a: Colleen Hoover (Texas, Estats Units, 1979)

Editorial: Columna

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Mar Vidal Aparicio

Gènere: Novel·la romàntica

Número de pàgines: 432

CATALÀ:

Deixeu-me, d'entrada, agrair a Grup 62 l'enviament de l'exemplar del llibre "Trencar el cercle" de Collen Hoover, segons podem llegir a la portada, el gran fenomen internacional.

El tema de la violència de gènere és, sense cap mena de dubte, un tema que atreu l'atenció i genera interès en la literatura. En aquest cas, però, la manera com es tracta, des del meu punt de vista, resulta superficial i, en alguns moments, fins i tot sembla que es banalitzi. Vull aclarir que aquesta percepció no és deguda a una manca d'atenció a la gravetat del tema, sinó més aviat a la gran quantitat de tòpics que l'envolten i que semblen reduir-lo a un element més de la trama.

La narració es desenvolupa de manera fluida i es llegeix amb facilitat, això la fa accessible a persones molt diverses. No obstant això, per aquelles que no estem habituades a llegir novel·les romàntiques (en el meu cas, perquè no són del meu gust), aquesta no aporta gran cosa. La trama segueix una fórmula previsible, plena de tòpics, i això, personalment, no m’agrada.

De cap manera vull menystenir l'obra, ja que tinc clar que els gustos literaris són molt personals i que hi ha persones que gaudeixen d'aquest estil. En el meu cas, però, no l’he gaudit. Els tòpics, les vides perfectes i les històries previsibles no són del meu gust i aquest llibre està carregat d'aquests elements.

Quin és l'últim llibre amb el que no heu connectat?

ESPAÑOL:

Dejadme, de entrada, agradecer a Grup 62 el envío del ejemplar del libro "Trencar el cercle" de Collen Hoover, según podemos leer en la portada, el gran fenómeno internacional.

El tema de la violencia de género es, sin lugar a dudas, un tema que atrae la atención y genera interés en la literatura. Sin embargo, en este caso la forma en que se trata, desde mi punto de vista, resulta superficial y, en algunos momentos, incluso parece que se banalice. Quiero aclarar que esta percepción no se debe a una falta de atención a la gravedad del tema, sino más bien a la gran cantidad de tópicos que lo rodean y que parecen reducirlo a un elemento más de la trama.

La narración se desarrolla de forma fluida y se lee con facilidad, esto la hace accesible a personas muy diversas. Sin embargo, para aquellas que no estamos habituadas a leer novelas románticas (en mi caso, porque no me gustan), ésta no aporta gran cosa. La trama sigue una fórmula previsible, llena de tópicos, y eso personalmente no me gusta.

No quiero menospreciar la obra, ya que tengo claro que los gustos literarios son muy personales y que hay personas que disfrutan de este estilo. Pero en mi caso no lo he disfrutado. Los tópicos, las vidas perfectas y las historias previsibles no son de mi agrado y este libro está cargado de estos elementos.

¿Cuál es el último libro con el que no habéis conectado?

Sinopsi:

La Lily no sempre ho ha tingut fàcil. Per això la seva idíl·lica relació amb en Ryle Kincaid, un neurocirurgià brillant, li sembla fins i tot massa bonica per ser real. I potser no acaba d’anar desencaminada, ja que quan l’Atlas, el seu primer amor, reapareix inesperadament i en Ryle comença a mostrar la seva veritable cara, tot canvia i la relació ideal que la Lily ha construït amb ell es veu completament amenaçada.

Una novel·la profunda i molt personal que parla d’una història d’amor inoblidable que arriba fins a les últimes conseqüències.

«Ningú escriu sobre sentiments com ho fa Colleen Hoover». Anna Todd

Els crims de Chopin i L'última melodia de Chopin de Blue Jeans

Autor/a: Francisco de Paula Fernández (Sevilla, 1978)

Editorial: Columna

Any de la primera edició: 2022/2023

Llengua original: Espanyol

Traducció: Núria Parés Sellarès

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 488/544

CATALÀ:

He de dir que aquests dos llibres m'han sorprès gratament. Tot i que inicialment vaig pensar que estaven destinats a un públic més jove, de seguida vaig descobrir que eren una lectura molt entretinguda.

Els personatges encaixen amb els estàndards típics de la literatura juvenil, amb la majoria sent joves i una atenció destacada en les seves relacions i sentiments. Això m'ha ofert una visió interessant per a la meva lectura com a adulta.

La trama, no obstant això, té elements de novel·la negra, amb robatoris, assassinats i corrupció que mantenen l'interès al màxim. Vull destacar com l'autor ha aconseguit barrejar aquestes dues tonalitats de manera tan eficaç. I, a més, l'existència d'un final tancat a la segona novel·la satisfà els lectors que busquen respostes i finals tancats.

Jo vaig llegir els llibres en ordre invers i vaig trobar que, tot i haver-hi moments en què em va faltar informació, podia seguir la trama amb relativa facilitat. És un punt a favor que les dues novel·les puguin ser llegides per separat, ja que ofereixen una major flexibilitat.

Un dels aspectes més encoratjadors de la meva experiència amb aquests llibres va ser que, gràcies a Grup 62 , vaig tenir la possibilitat de compartir-los amb la Rut, la meva neboda, ja que ella tenia el primer llibre i vam intercanviar-los.

I vosaltres, compartiu lectures amb altres membres de la família? Jo amb la meva mare moltes.

ESPAÑOL:

Debo decir que estos dos libros me han sorprendido gratamente. Aunque inicialmente pensé que estaban destinados a un público más joven, enseguida descubrí que eran una lectura muy entretenida.

Los personajes encajan con los estándares típicos de la literatura juvenil, con la mayoría siendo jóvenes y una atención destacada en sus relaciones y sentimientos. Esto me ha ofrecido una visión interesante para mi lectura como adulta.

La trama, sin embargo, tiene elementos de novela negra, con robos, asesinatos y corrupción que mantienen el interés al máximo. Quiero destacar cómo el autor ha logrado mezclar estas dos tonalidades de forma tan eficaz. Y, además, la existencia de un final cerrado en la segunda novela satisface a los lectores que buscan respuestas y finales cerrados.

Yo leí los libros en orden inverso y encontré que, a pesar de haber momentos en los que me faltó información, podía seguir la trama con relativa facilidad. Es un punto a favor de que ambas novelas puedan ser leídas por separado, puesto que ofrecen una mayor flexibilidad.

Uno de los aspectos más alentadores de mi experiencia con estos libros fue que, gracias a Grup 62 , tuve la posibilidad de compartirlos con Rut, mi sobrina, ya que ella tenía el primer libro e intercambiamos.

Y vosotros, ¿compartís lecturas con otros miembros de la familia? Yo con mi madre muchas.

Sinopsi:

Els crims de Chopin:

En diverses cases de Sevilla s’han produït una sèrie de robatoris que preocupen tota la ciutat. El lladre, a qui anomenen «Chopin» perquè sempre deixa una partitura del famós compositor per signar el robatori, s’emporta diners, joies i altres articles de valor. Una nit apareix un cadàver en una d’aquestes cases i la tensió augmenta.

En Nikolai Olejnik és un jove polonès que va arribar a Espanya amb el seu avi fa uns anys i que viu a base de delinquir. La seva passió més gran és tocar el piano. De cop tot es complica i es converteix en el principal sospitós d’un assassinat. En Niko va al despatx de la Celia Mayo, detectiu privada, per demanar-li ajuda i allà coneix la Triana, la filla de la Celia. La jove de seguida li crida l’atenció, tot i que no és el millor moment per enamorar-se.

La Blanca Sanz tot just fa cinc mesos que treballa al diari El Guadalquivir quan li filtren dades sobre el cas Chopin que ningú més coneix. Des d’aquell moment s’obsessiona amb la investigació i intenta descobrir qui hi ha darrere d’aquests robatoris.

Intriga, misteri, amor i crims són la base d’aquesta novel·la ambientada als enigmàtics carrers de Sevilla, en què el lector formarà part de la investigació. Aconseguiràs endevinar qui és el culpable?

L'última melodia de Chopin:

La detectiu privada Celia Mayo ha desaparegut. La Triana i en Niko encara tenen l’esperança de trobar-la, tot i que saben que les possibilitats cada cop són més baixes. Un dia, els dos joves reben una trucada anònima que els assegura que és viva. És veritat, aquesta vegada, o es tracta d’una broma de mal gust?

Mentrestant, la Blanca es recupera de les lesions que va patir en l’accident d’helicòpter. La seva companya periodista Luna González està investigant i no s’aturarà fins a descobrir el que va passar, malgrat que això la posi en risc.

Sevilla s’ha convertit en una ciutat perillosa on sembla que ningú està segur. Els misteris i les morts sospitoses es van produint i la policia no aconsegueix trobar-ne els culpables. Aconseguiran descobrir la veritat d’aquests successos?

A L’última melodia de Chopin Blue Jeans torna a superar-se amb un thriller trepidant i ple de girs que atraparan el lector.