dilluns, 31 d’agost de 2020

Marina de Carlos Ruiz Zafón

Autor/a: Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964 – Los Àngeles, 2020)

Editorial: Booket/ Columna

Any de la primera edició: 2012/2016

Llengua original: Espanyol

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 304


CATALÀ:

Amb Marina (i gràcies a @lecturasconjuntas  de @dimeunlibro), torno a l’univers Zafón que tantes bones estones m’ha fet passar. Amb aquest món que recrea mig real, mig imaginari, mig oníric, amb personatges que no saps si són ben bé reals o no...

Aquest llibre, tot i que a algú li pugui semblar de terror o sinistre, a mi m’ha semblat una història de personatges solitaris que per casualitat es troben i comparteixen una aventura. Sí que és una mica fosc però crec que ja és una mica l’estil de l’autor.

M’agrada la manera d’escriure de Zafón, m’agrada l’ambientació de les seves novel·les i m’agraden els personatges que crea (normalment persones solitàries), el que no m’agrada tant és que tots els llibres que he llegit són molt semblants. No em refereixo a els històries, però sí a l’estil.

També és un dels autors dels que m’apunto més frases mentre estic llegint. Us deixo uns exemples perquè veieu de què parlo:

“A veces, las cosas más reales solo suceden en la imaginación, Óscar – dijo ella -. Sólo recordamos lo que nunca sucedió.”

“El tiempo hace con el cuerpo lo que la estupidez hace con el alma – dijo señalándose a sí mismo -. Lo pudre”.

“La verdad no se encuentra, hijo. Ella lo encuentra a uno”:

“El que no sabe adónde va no llega a ninguna parte”.

“La mezquindad de los Hombres – decía siempre – es una mecha en busca de llama”.

I podria continuar i ensenyar-vos moltes de les frases del llibre però és millor que, si us ve de gust, el llegiu i trieu vosaltres les que més us agradin.

Hi ha algun fan de Zafón per aquí? Jo no me’n considero, però sí que m’agrada llegir-lo de tant en tant.

ESPAÑOL:

Con Marina (y gracias a @lecturasconjuntas de @dimeunlibro) vuelvo al universo Zafón que tan buenos ratos me ha dado. Con este mundo que recrea medio real, medio imaginario, medio onírico, con personajes que no sabes del cierto si son reales o no…

Este libro, aunque a alguien le pueda parecer de terror o siniestro, a mi me ha parecido una historia de personajes solitarios que se encuentran por casualidad y comparten una aventura. Sí que es un poco oscuro, pero este es el estilo del autor.

Me gusta la manera de escribir de Zafón, la ambientación de sus novelas, los personajes que crea (normalmente personas solitarias), lo que no me gusta tanto es que todos los libros que he leído son muy parecidos. No me refiero a la historia, si no al estilo.

También es uno de los autores de los que me apunto más frases mientras leo. Os dejo unos ejemplos para que veáis de que hablo:

“A veces, las cosas más reales solo suceden en la imaginación, Óscar – dijo ella -. Sólo recordamos lo que nunca sucedió.”

“El tiempo hace con el cuerpo lo que la estupidez hace con el alma – dijo señalándose a sí mismo -. Lo pudre”.

“La verdad no se encuentra, hijo. Ella lo encuentra a uno”:

“El que no sabe adónde va no llega a ninguna parte”.

“La mezquindad de los Hombres – decía siempre – es una mecha en busca de llama”.

Y podría seguir y enseñaros muchas de las frases del libro, pero es mejor que , si os apetece, lo leáis y las escojáis vosotr@s mism@s.

¿Algún fan de Zafón por aquí? Yo no lo soy per si me gusta leerlo de vez en cuando.





Sinopsis:

En la Barcelona de 1980 Óscar Drai sueña despierto, deslumbrado por los palacetes modernistas cercanos al internado en el que estudia. En una de sus escapadas conoce a Marina, que comparte con Óscar la aventura de adentrarse en un enigma doloroso del pasado de la ciudad. Un misterioso personaje de la posguerra se propuso el mayor desafío imaginable, pero su ambición lo arrastró por sendas siniestras cuyas consecuencias debe pagar alguien todavía hoy.

«Quince años más tarde, la memoria de aquel día ha vuelto a mí. He visto a aquel muchacho vagando entre las brumas de la estación de Francia y el nombre de Marina se ha encendido de nuevo como una herida fresca. Todos tenemos un secreto encerrado bajo llave en el ático del alma. Éste es el mío.»

divendres, 28 d’agost de 2020

Ho faré igualment de Jeroni Muñoz

 

Autor/a: Jeroni Muñoz Soler (Manresa, 1973)

Editorial: Vincle

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 264

Premis: Teodor Llorente de Novel·la Negra

 

CATALÀ:

Assassinats, drogues, prostitució i una investigació policial trepidant és el que li ha merescut a Jeroni Muñoz el premi Teodor Llorente de Novel·la Negra 2020 de La Pobla de Vallbona.

És una novel·la que parla sobre la relació entre el poder i la corrupció en una ciutat mitjana, i està escrita de manera que l’intriga es manté fins al final, tot i que hi hagi coses previsibles.

El llibre vol ser una denúncia d’una manera de fer, cada vegada minoritària (vull creure), d’un poder majoritàriament patriarcal i ple d’estereotips. Vol fer visible que el poder, en el grau que s’ostenti, pot comportar situacions que caldria denunciar i no permetre. No hem de tenir por al poder perquè, sovint, governar és més senzill del que ens volen fer creure, i això és el que en Jeroni ens explica al seu llibre.

Estaré atenta a la seva evolució com a escriptor perquè segur que ens sorprendrà amb més estones interessants. Moltes gràcies per descobrir-me el teu llibre i molta sort!

Què en penseu vosaltres de la relació entre el poder i la corrupció? Creieu que tots els poderosos són corruptes? Jo crec que no, els corruptes solen ser els mediocres. Qui arriba al poder a base d’esforç i coneixements no té cap necessitat de corrompre’s.

ESPAÑOL:

Asesinatos, drogas, prostitución y una investigación policial trepidante es lo que ha hecho que Jerni Muñoz gane el premio Teodor Llorente de Novela Negra 2020 de la Pobla de Vallbona.

Es una novela que habla sobre la relación entre el poder y la corrupción en una ciudad mediana, y está escrita de manera que la intriga se mantiene hasta el final, aunque haya cosas previsibles.

El libro pretende se una denuncia de una manera de hacer, cada día en menor grado (o es lo que quiero creer), de un poder mayoritariamente patriarca y lleno de estereotipos. Quiere visibilizar que el poder, según el grado en el que se ostenta, puede comportar situaciones que se deben denunciar en lugar de permitir. No debemos tenerle miedo porque, generalmente, gobernar es más sencillo de lo que nos quieren hacer creer, y esto es lo que Jeroni nos explica en su libro.

Estaré atenta a su evolución como escritor porque seguro que nos sorprenderá con más ratos interesantes. Muchas gracias por descubrirme tu libro y mucha suerte!

¿Qué pensáis vosotr@s sobre la relación entre el poder y la corrupción? ¿Creéis que todos los poderosos son corruptos? Yo creo que no, los corruptos suelen ser los mediocres. Los que llegan al poder a base de esfuerzo y conocimientos no tienen ninguna necesidad de corromperse.





Sinopsi:

I si el poder és més senzill i proper del que imagines? Et fan creure que les regnes són llunyanes i elevades quan, en realitat, potser són embolicades pels carrers que trepitges cada dia. En una ciutat fins aleshores somnolent, uns assassinats portaran a dos policies uns dies que no oblidaran mai. Els barris on han viscut sempre, nous. Les amistats de tota la vida, de sobte desconegudes per a la sergent que dirigirà la investigació en què es troba involucrada una noia prostituïda des dels setze anys per aquells que l’havien de protegir. La corrupció que tan sols havien vist a la televisió, resulta ser ben a prop.

Tant, que els farà qüestionar fins i tot els actes propis i els de persones estimades. Sense voler-ho, comprovaran que la pau i la bondat no era res més que pols sobre la superfície de la realitat. Però, superat el terror de palpar la proximitat de la putrefacció, s’adonaran que han de mirar-la als ulls sense por per desemmascarar-la i extirpar personatges capaços d’amenaçar a una menor de qui abusen escridassant-li que “això és una puta democràcia i manem molt, nosaltres. Ho entens?”. Et voldran espantar però planta cara. És més simple del que sembla.

dijous, 27 d’agost de 2020

Ca la Wenling de Gemma Ruiz

 

Autor/a: Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975)

Editorial: Proa/Destino

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 328

 

CATALÀ:

Vaig començar a llegir el llibre amb el record d’Argelagues molt viu, però des del primer moment em va quedar clar que no tenien res a veure. D’entrada em va sorprendre (i em va costar agafar el ritme) per la barreja de frases en tres idiomes, català i castellà bàsicament, però algunes frases també en anglès.

Una vegada superat això, vaig viure una història de dones fortes, treballadores incansables, d’una amistat que es va forjant a poc a poc i en base al respecte que mostren els uns pels altres, de lluita per fer-se un lloc en un país nou.

Tot això, i més, és Ca laWenling. També trobem unes bones recomanacions literàries amb els llibres que va llegint la protagonista mentre espera el seu torn, ara mateix em venen al cap Claus i Lucas i l’Analfabeta d’Agota Kristof.

Segons la mateixa Gemma Ruiz, l’objectiu de la novel·la és donar visibilitat al racisme que sovint pateix la comunitat xinesa al nostre país.

Si us interessen les històries de sororitat i d’integració cultural us el recomano molt. Si no sou racistes també, i si en sou, encara més.

ESPAÑOL:

Empecé a leer el libro con el recuerdo de Argelagues muy vivo, pero desde el primer momento me quedó claro que no tenían nada que ver. De entrada me sorprendió (y me costó coger el ritmo) por la mezcla de frases en tres idiomas, catalán y castellano básicamente, pero algunas frases también en inglés.

Una vez superado esto, viví una historia de mujeres fuertes, trabajadoras incansables, de una amistad que se va forjando despacio y en base al respeto que muestran los unos por los otros, de lucha por hacerse un lugar en un nuevo país.

Todo esto y mucha más es Donde Wenling. También encontramos unas buenas recomendaciones literarias con los libros que va leyendo la protagonista mientras espera su turno, ahora mismo recuerdo Claus y Lucas u la Analfabeta de Agota Kristof.

Según la misma Gemma Ruiz, el objetivo de la novela es dar visibilidad al racismo que muchas veces sufre la comunidad china en nuestro país.

Si os interesan las historias de sororidad y de integración cultural os lo recomiendo mucho. Si no sois racistas también, y si lo sois, aún más.


Sinopsis:

Que algú de l’altra punta de la terra faci el cop de cap de venir a viure al teu país. Que et triï a tu per veí. Que faci créixer els seus fills en la teva llengua perquè estimin el que tu estimes. I que aquest algú que treballa en una perruqueria dotze hores al dia, sis dies a la setmana, amorrada als teus peus, a les teves mans i als teus cabells, tingui la generositat d’explicar-te el seu món.

Hi ha un bon pessic de la Xina de la Wenling, aquí dins. Un bon pessic de la província de Zhejiang, d’on va venir un dia de fa deu anys. Però hi ha més perfums d’arreu, en aquesta casa de manicures, esquilades i permanents. Hi ha jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat.

Per això n’hi diuen ca la Wenling: perquè la modèstia de fora amaga una autèntica reserva d’humanitat, un catalitzador que arrenca confidències, desenterra tragèdies i fa esclatar riallades. Un centre d’intercanvi d’afectes que fa tant servei al barri com l’ambulatori, l’escola o el mercat.

I tibant tot el llibre de dalt a baix, el regal d’una amistat. Perquè aquesta novel·la també celebra el trencar el gel, el mirar als ulls, el començar una conversa. Perquè és possible transformar el lost in translation en unes ganes boges de fer-se entendre.

dimarts, 25 d’agost de 2020

La quinta víctima de J. D. Barker

 

Autor/a: J. D. Barker (Illinois, 1971)

Editorial: Destino

Any de la primera edició: 2019

Llengua original: Anglès

Traducció: Julio Hermoso Oliveras

Gènere: Thriller

Número de pàgines: 608

 

CATALÀ:

Aquest és el segon llibre de la saga del Cuarto Mono que he llegit gràcies a la lectura compartida de @flower_s_read i, igual que en el primer, la història és explicada des del punt de vista de diferents personatges. Està escrit amb capítols curts i que t’obliguen a llegir i llegir, perquè en acabar-ne un salta de personatge i et deixa amb les ganes de saber més de l’anterior.

La trama és una mica més complexa que l’anterior, el Cuarto Mono segueix apareixent però barreja dues històries aparentment independents, i la investigació del protagonista es centra en les dues. El ritme és trepidant i els girs que dona són completament inesperats (potser en algun cas massa i tot).

M’ha agradat l’evolució que l’autor ha sabut fer dels personatges, sobretot del protagonista, Sam Porter.

No vull explicar gaire casa més per no fer cap “spoiler”, però sí que vull mostrar el meu disgust pel final sec i obert que t’obliga, sí o sí, a llegir el tercer llibre. En diuen trilogia però en realitat podríem parlar de dos llibres dividits en tres parts.

Doncs res, si heu llegit el Cuarto Mono segur que us heu llegit o llegireu aquest i el següent, i si no ho heu fet i us agraden les històries addictives, feu-ho perquè la història val molt la pena.

Sou de sagues o preferiu els llibres autoconclusius? Jo prefereixo els autoconclusius ;)

ESPAÑOL:

Este es el segundo libro de la saga del Cuarto Mono que he leído gracias a la lectura compartida de @flower_s_read e, igual que en el primero, la historia se explica desde el punto de vista de diferentes personajes. Está escrito en capítulos cortos y que te obligan a leer y leer porque al final de cada uno salta de personaje y te deja con las ganas de conocer más del anterior.

La trama es un poco más compleja que la anterior, el Cuarto Mono sigue apareciendo pero se mezclan dos historias aparentemente independientes, y la investigación del protagonista se centra en las dos. El ritmo es trepidante y los giros que da son completamente inesperados (en algún caso demasiado).

Me ha gustado la evolución que el autor ha sabido crear de los personajes, sobretodo del protagonista, Sam Porter.

No quiero explicar mucho más para no hacer ningún “spoiler”, pero sí quiero mostrar mi decepción por el final seco y abierto que te obliga, sí o sí, a leer el tercer libro. Lo llaman trilogía pero en realidad son dos libros divididos en tres.

Pues nada, si habéis leído el Cuarto Mono seguro que os habéis leído o leeréis este y el siguiente, y si no lo habéis hecho y os gustan las historia adictivas, hacedlo porque la historia vale mucho la pena.

Vosotr@s sois más de sagas o de libros autoconclusivos? Yo prefiero los autoconclusivos ;)



Sinopsis:

El FBI ha retirado del caso Anson Bishop (el asesino de El Cuarto Mono) a Porter y su equipo, que pronto se enfrentan a una nueva serie de asesinatos: tras estar desaparecida durante tres semanas, el cuerpo de Ella Reynolds aparece en un estanque del Parque Jackson, aunque el agua hace meses que se heló. Además, lleva la ropa de otra joven desaparecida hace tan sólo dos días. Porter y su equipo empiezan a reconstruir las pistas de este nuevo caso y, al mismo tiempo, en secreto, Porter sigue el rastro de Anson. Cuando sus superiores lo descubren, Porter queda suspendido de sus funciones mientras Clair y Nash buscan al asesino del lago. La pista de Anson llevará a Porter desde Chicago hasta Nueva Orleans y a Carolina del Sur. A cada paso que da, Anson parece estar manipulando los acontecimientos, siempre un paso por delante y Porter se da cuenta de que el único lugar más oscuro que la mente de un asesino en serie es la de la madre que le dio la vida.

dilluns, 24 d’agost de 2020

Lletjos i lletges de Gusti i Lola Casas

Autor/a: Gusti i Lola Casas

Editorial: El cep i la nansa

Any de la primera edició: 2019

Llengua original: Català

Gènere: Infantil

Número de pàgines: 60

 

CATALÀ:

Ens hi hem passat hores i hores... Hores de debat, de reflexió i de descobriments.

Us heu fixat mai com té el nas el vostre millor amic? I de quin color té els ulls la nena de la casa del costat? I les orelles del cosí, són de papallona o de ratolí? Doncs amb aquest tipus de preguntes i convidant a la reflexió vosaltres també us ho podreu passar d’allò més bé.

“Ja pots tenir un nas increïble, la boca torta, una gran papada o dents de conill, si tens pensaments bonics et brillaran a la cara com els raigs del sol i seràs una persona encantadora”. A partir d’aquest fragment de Roald Dahl de Els culdolla (1980), i amb dibuixos de Gusti i un poema de Lola Casas, el @cepinansa ha editat un llibre preciós. Lletjos i lletges, o bonics i boniques? 🥰🥰

ESPAÑOL

Hemos pasado horas y horas entretenidos.... horas de debate, de reflexión y de descubrimientos.

¿Os habéis fijado alguna vez cómo tiene la nariz vuestro mejor amigo? ¿Y de qué color tiene los ojos la niña de la casa de al lado? ¿Y las orejas de vuestro primo son de mariposa o de ratón? Este tipo de preguntas e invitando a la reflexión vosotros también os lo podréis pasar muy bien.

“Ya puedes tener una nariz increíble, la boca torcida, una gran papada o dientes de conejo, si tienes pensamientos bonitos te brillarán en la cara como los rayos de sol y serás una persona encantadora”. A partir de este fragmento de Roald Dahl de Los Cretinos (1980), y con dibujos de Gusti y un poema de Lola Casas, @carambucoediciones editado un libro precioso. Feos y feas, o bonitos y bonitas? 🥰🥰


Sinopsis:

De la mà (i el bolígraf) d’en Gusti arriben 45 cares il·lustrades estrambòtiques, divertides i ben suggerents. Venen acompanyades d’un text rimat de Lola Casas i, com a punt i final, d’una cita d’en Roald Dahl que ens convida a la reflexió: són lletjos i lletges o ben naturals i, fins i tot, bonics i boniques?

Amb aquest catàleg de cares el debat és ben obert, però, sobretot, els lectors i les lectores gaudiran de valent.