dimecres, 30 de setembre del 2020

Les fures de Llorenç Villalonga

Autor/a: Llorenç Villalonga (Palma, 1897 - 1980)

Editorial: Viena Edicions/Ediciones Invisibles

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Català

Gènere: Ficció contemporània

Número de pàgines: 208

 

CATALÀ:

Ara que he llegit Les fures hauré de tornar a intentar llegir Bearn o la sala de les nines, del mateix autor. Per què? Doncs perquè fa anys el vaig començar però no hi va haver manera d’acabar-lo i aquest m’ha encantat. Vull agrair,  de tot cor,  a Viena Edicions l’oportunitat de, un cop més, col·laborar amb ells amb un Petit Plaer. Mil gràcies!

M’agradaria destacar el sentit de l’humor que utilitza Villalonga per explicar la transformació soferta per Bearn els deu anys que el protagonista ha estat fora. També és remarcable la descripció que fa de la vida rural a la Mallorca de l’època.

La novel·la està formada per dues parts clarament diferenciades. La primera és la infantesa del narrador-protagonista i la seva vida a Bearn, i la segona parla del seu retorn als vint anys i els canvis que ha sofert el poble.

Els personatges m’han semblat tots molt entranyables. Dins les peculiaritats de cada un tots tenen alguna cosa que m’ha fet estimar-los, tots, fins i tot “les fures”, però el meu preferit des del primer moment ha estat en Xim.

Durant la lectura he marcat frases i diàlegs, molts, perquè val molt la pena. Us en deixo uns quants perquè us animeu a llegir-lo:

“Això de l’edat per a pegar-se sempre m’ha semblat un misteri. Jo  tenia deu anys i havia de rebre les clatellades dels més forts. ¿Per què, quan els més forts començaven a ésser més fluixos, jo no m’havia de defensar?”.

“La plaça de Bearn no era desagradable perquè hi haguessin fet una vicaria cubista, sinó perquè ja no hi havia un munt de palla on dormir abraçat a na Coloma”.

“El món màgic que havia conegut a nou anys anava desapareixent substituït per una altre món científic, també incomprensible, que, en fer-se familiar, deixava d’ésser meravellós, perquè l’home només pot viure meravellat alguns moments... Concretament, durant la infantesa. Ja més grans continuam ignorant-ho tot, però el costum ens fa creure que sabem algunes coses, que hem progressat. Llavors perdem la il·lusió i ens avorrim”.

ESPAÑOL:

Ahora que he leído Las comadrejas (en breve saldrá la edición en español de la colección Pequeños Placeres de Ediciones Invisibles) tendré que volver a hacer el intento de leer Bearn o la sala de las muñecas, del mismo autor. ¿Por qué? Pues porque hace años lo empecé pero no pude terminarlo de ninguna manera, en cambio este me ha encantado. Quiero agradecer, de todo corazón, a Viena Edicions una nueva oportunidad de colaboración con un Petit Plaer. Mil gracias!

Quiero destacar el sentido del humor que usa Villalonga para explicar la transformación que sufre Bearn los diez años que el protagonista está fuera. También me ha gustado la descripción que hace de la vida rural en la Mallorca de la época.

La novela está formada por dos partes claramente diferenciadas. La primera es la infancia del narrador-protagonista y su vida en Bearn, y la segunda habla de su retorno a los veinte años y de los cambios que ha habido en el pueblo.

Los personajes me han parecido todos muy entrañables. Dentro de las peculiaridades de cada uno todos tienen alguna cosa que me ha hecho quererlos, todos, hasta “la comadrejas”, pero mi preferido desde el primer momento ha sido Xim.

Durante la lectura he marcado frases y diálogos, muchos, porque me ha parecido fantástico. Os dejo unos cuantos para que os animéis a leerlo:

(Lo traduzco literalmente del catalánJ)

“Eso de la edad para pegarse siempre me ha parecido un misterio. Yo tenía diez años y tenía que recibir los sopapos de los más fuertes. ¿Por qué, cuando los más fuertes empezaban a ser más débiles, yo no debía defenderme?”.

“La plaza de Bearn no era desagradable porque hubieran hecho una vicaría cubista, sino porque ya no había un montón de paja donde dormir abrazado a Coloma”.

“El mundo mágico que había conocido a los nueve años iba desapareciendo sustituido por otro mundo científico, también incomprensible, que, en hacerse familiar, dejaba de ser maravilloso, porque el hombre solo puede vivir maravillado algunos momentos… Concretamente, durante la infancia. Ya mayores continuamos ignorándolo todo, pero la costumbre nos hace creer que sabemos algunas cosas, que hemos progresado. Entonces perdemos la ilusión y nos aburrimos”.



Sinopsi:

A Les Fures, els records infantils del protagonista topen amb la realitat que es troba quan torna a Bearn després de deu anys fora de l’illa. Tot ha canviat: ara hi ha instal·lades tot de senyores angleses en hotels de luxe. Però les Fures, aquelles dues ancianes que tanta por li havien provocat a ell de petit, segueixen allí, com si el món atàvic, de bruixes i mites, pogués encara conviure durant un temps amb les motos i els transistors.

dimarts, 29 de setembre del 2020

Boulder d’Eva Baltasar

Autor/a: Eva Baltasar i Sardà (Barcelona, 1978)

Editorial: Club Editor/Random House

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Català

Gènere: Ficció contemporània

Número de pàgines: 160

 

CATALÀ:

Davant la sensibilitat que em va transmetre l’autora amb la seva anterior novel·la, Permagel, no podia deixar passar aquesta de cap manera.

Amb Boulder, Eva Baltasar ens explica l’evolució que pateix la protagonista al passar d’una vida nòmada i solitària a una vida familiar. Amb aquesta manera d’escriure tan poètica que té ens presenta temes com ara el sexe, la soledat, la maternitat, les relacions de parella... Què passa quan durant l’enamorament et deixes portar fins a llocs on, potser, no volies arribar?

He llegit ressenyes on deien que en aquest llibre no passava res, a mi em sembla que sí, l’autora ens presenta dues maneres de viure la mateixa realitat de parella, on una part és la que decideix i l’altra la que es deixa portar. I cada una viu la maternitat amb uns sentiments diferents que aboquen a la gelosia. I tot això ho explica a través dels pensaments, que són els sentiments de la protagonista, Boulder, una roca al mig del mar.

Per mi, Eva Baltasar ho ha tornat a aconseguir, en molt poques pàgines diu molt. I com no pot ser d’una altra manera us recomano el llibre, i també l’anterior, Permagel.


ESPAÑOL:

Ante la sensibilidad que me transmitió la autora con su anterior novela, Permafrost, no podía dejar pasar esta bajo ningún concepto.

Con Boulder, Eva Baltasar nos explica la evolución que sufre la protagonista al pasar de una vida nómada y solitaria a una vida familiar. Con su manera de escribir tan poética nos presenta temas como el sexo, la soledad, la maternidad, las relaciones de pareja… ¿Qué pasa cuando durante el enamoramiento te dejas llevar hasta lugares sonde, quizás, no querías llegar?

He leído reseñas en las que decían que en este libro no pasaba nada, a mi me parece que sí, la autora nos presenta dos maneras de vivir la misma realidad de pareja, donde una parte es la que decide y la otra la que se deja llevar. Y cada una vive la maternidad con unos sentimientos diferentes que desembocan en los celos. Todo esto lo explica a través de los pensamientos, que son los sentimientos de la protagonista, Boulder, una roca en medio del mar.

Para mi, Eva Baltasar lo ha vuelto a hacer, en muy pocas páginas nos cuenta muchas cosas. Y como no puede ser de otra manera os recomiendo el libro, y también el anterior, Permafrost.



Sinopsi:

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc —la situació perfecta: una cabina, l'oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l'emporta entre les quatre parets d'una casa i l'embarca en la gestació assistida d'una criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l'amant coneguda en un bar? ¿I què farà ella a la gàbia?

Dos anys després de Permagel i d'un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l'obra de Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic —el de les roques solitàries— i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.

dimarts, 22 de setembre del 2020

La librería de Penélope Fitzgerald

Autor/a: Penélope Fitzgerald (Lincoln, 1916 – Londres, 2000)

Editorial: Impedimenta

Any de la primera edició: 2017

Llengua original: Anglès

Traducció: Ana Bustelo

Gènere: Ficció contemporània

Número de pàgines: 192

 

CATALÀ:

Hi ha llibres dels que sents parlar com de passada i que aconsegueixen captar la teva atenció. Això em va passar amb aquest. Això i que la portada em va enamorar.

És un llibre per llegir amb calma. Les localitzacions estan molt ben aconseguides. Podríem parlar d’una novel·la costumista perquè ens endinsa en la vida dels habitants del poble, un poble localitzat al sud-est britànic, que volen evitar que Florence Green tiri endavant amb la seva llibreria.

El llibre ens parla, amb una bona dosi de subtilíssim humor anglès, de la lluita de Florence per poder dur a terme el seu somni i dels entrebancs que li posen els seus peculiars veïns. I m’ha agradat, molt, que l’autora no hagi maquillat el final.

Us el recomano molt si us agraden les històries que transcorren ens llocs idíl·lics (encara que només sigui d’aparença). Si necessiteu una lectura relaxada, sense estridències, delicada i molt ben escrita. What else?

Us ve de gust? L’heu llegit?


ESPAÑOL:

Hay libros de los que oyes hablar por encima y que consiguen captar tu atención. Esto me pasó con este. Esto, y la portada que me enamoró.

Es un libro para leer con calma. Las localizaciones están muy bien conseguidas. Podríamos hablar de una novela costumista porque nos adentra en la vida de los habitantes del pueblo, un pueblo localizado en el sureste británico, que quieren evitar que Florence Green sace a flote su librería.

El libro nos habla, con una buena dosis de sutil humor inglés, de la lucha de Florence para poder conseguir su sueño y de los obstáculos que le ponen sus peculiares vecinos. Y me ha gustado, mucho, que la autora no haya maquillado el final.

Os lo recomiendo mucho si os gustan las historias que transcurren en lugares idílicos (aunque sólo sea de apariencia). Si necesitáis una lectura relajada, sin estridencias, delicada y muy bien escrita. What else?

¿Os apetece? ¿Lo habéis leído?

Sinopsis:

Florence decide abrir una pequeña librería, que será la primera del pueblo. Adquiere así un edificio que lleva años abandonado, comido por la humedad y que incluso tiene su propio y caprichoso poltergeist. Pero pronto se topará con la resistencia muda de las fuerzas vivas del pueblo que, de un modo cortés pero implacable, empezarán a acorralarla. Florence se verá obligada entonces a contratar como ayudante a una niña de diez años, de hecho la única que no sueña con sabotear su negocio. Cuando alguien le sugiere que ponga a la venta la polémica edición de Olympia Press de Lolita, de Nabokov, se desencadena en el pueblo un terremoto sutil pero devastador

Infamia de Ledicia Costas

Autor/a: Ledicia Costas (Vigo, 1979)

Editorial: Destino

Any de la primera edició: 2019

Llengua original: Gallec

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 288

 

CATALÀ:

Aquest era un del llibres que tenia a la meva llista de pendents i que he pogut llegir aquest estiu. El vaig apuntar perquè només feia que llegir-ne bones ressenyes, però ara que l’he llegit no ho tinc clar.

M’ha agradat? Pse

La història és bona? Pse

És intrigant? Pse..... i així podria continuar.

És cert que és una novel·la amb una història que fa estremir i que fa empatitzar amb el patiment dels protagonistes. Protagonistes en plural perquè és una història coral on tots tenen els seus secrets. Per tant, sí que cal fer un reconeixement a l’autora, amb la seva narració aconsegueix remoure sentiments.

Però hi ha dos punts que fan que la meva resposta sigui “pse”. El primer és que cap a la meitat del llibre ja saps què va passar i això, a mi, no em va agradar. Va ser una xafada de rotllo! I el segon és que el final queda obert deixant algunes coses a l’aire.

No sé, potser en algun altre cas no us el recomanaria, però en aquest us animo a que ho feu i em comenteu les vostres impressions... Us animeu?

 

ESPAÑOL:

Este era uno de los libros que tenía en mi lista de pendientes y que he podido leer este verano. Lo apunté porqué sólo hacía que leer buenas críticas, pero ahora que lo he leído no tengo nada claro.

¿Me ha gustado? Pse.

¿La historia es buena? Pse.

¿Es intrigante? Pse… y así podría seguir.

Es cierto que es una novela con una historia que estremece y que hace que empatices con el sufrimiento de los protagonistas. Protagonistas en plural porque es una novela coral donde todos tienen sus secretos. Por lo tanto, debo hacer un reconocimiento a la autora, con su narración consigue remover sentimientos.

Pero hay dos puntos que hacen que mi respuesta sea “pse”. El primero es que hacia la mitad del libro ya te descubre qué pasó y esto no me gustó. Me cortó el rollo! Y el segundo es que el final queda abierto, dejando algunas cosas en el aire.

No sé, quizás en otro caso no os lo recomendaría, pero en este os animo a hacerlo y que me hagáis llegar vuestras impresiones. ¿Os animáis?



Sinopsis:

Emma Cruz es abogada y profesora de derecho penal. Se traslada al pequeño pueblo gallego de Merlo para impartir clases en la universidad, sin saber que ese lugar está marcado por la desgracia.

Su llegada coincide con el veinticinco aniversario de la desaparición de las hermanas Giraud, a quien parece que se las haya tragado la tierra. Así, Emma descubrirá que los habitantes de Merlo guardan secretos inconfesables. ¿Qué fue de las hermanas Giraud? ¿Están muertas? Y si es así, ¿quién fue el responsable y por qué nunca encontraron sus cuerpos?

Infamia es un thriller psicológico donde nada es lo que parece. Una novela de un ritmo vibrante que agarra el lector y lo conduce a los límites de la condición humana. Una historia de amor, de odio y de locura.

dimecres, 16 de setembre del 2020

Mujeres que no perdonan de Camilla Läckberg

Autor/a: : Camilla Läckberg (Fjällbacka, 1974)

Editorial: Planeta

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Suec

Traducció: Claudia Conde Fisas

Gènere: Thriller

Número de pàgines: 224

 

CATALÀ:

Amb aquesta ressenya acabo amb les que tenia pendents del mes d’agost i, abans de començar-la, vull fer dues apreciacions:

1.       No sóc fan, ni molt menys, de Camilla Läckberg. De la seva sèrie Fjällbacka només he llegit dos llibres i m’han semblat entretinguts i res més.

2.       Acabo de llegir dos llibres de Mankell que m’han semblat bons, entretinguts i que aporten alguna cosa més que una història de policies.

Què vull dir amb això? Doncs que no penso comparar aquest llibre ni amb els anteriors de l’autora ni amb els de Mankell perquè, en cap cas, tenen res a veure.

D’entrada, el llibre no m’ha desagradat. És un llibre àgil, que parla de la sororitat, de l’agermanament entre dones, i que es llegeix molt ràpid, però en cap cas es tracta d’un bestseller, com l’han volgut vendre.

L’autora ens presenta tres dones, cadascuna amb la seva història i amb marits que les maltracten. Les vides de les tres queden enllaçades a mesura que anem llegint, fins arribar a un final sorprenent. Com a missatge està bé, el de no tolerar el maltractament, però un tema tan potent dona per escriure un llibre més profund i, al meu entendre, aquest es queda curt.

Jo no us el recomanaria. L’heu llegit vosaltres? Què us ha semblat?

ESPAÑOL:

Con esta reseña acabo con las que tenía pendientes del mes de agosto y, antes de empezarla, quiero hacer dos apreciaciones:

1.       No soy, para nada, fan de Canilla Läckberg. De su serie Fjällbacka sólo he leído dos libros y me han parecido entretenidos y nada más.

2.       Acabo de leer dos libros de Mankell que me han parecido buenos, entretenidos y que aportan algo más que una historia policíaca.

¿Por qué digo esto? Porque no pienso comparar este libro con ninguno de ellos ya que no tienen nada que ver.

De entrada el libro no me ha desagradado. Es un libro ágil, que habla de la sororidad, del hermanamiento entre mujeres, y que se lee muy rápido, pero que, para nada, se trata de un bestseller como han querido venderlo).

La autora nos presenta tres mujeres, cada una con su historia y con maridos que las maltratan. Sus vidas van quedando enlazadas a medida que vamos leyendo, hasta llegar a un final sorprendente. Como mensaje está bien, el de no tolerar el maltrato, pero un tema tan potente da para escribir un libro más profundo y creo que este queda corto.

Yo no os lo recomendaría. ¿Lo habéis leído vosotr@s? ¿Qué os ha parecido?



Sinopsis:

Camilla Läckberg, una de las autoras de novela negra más leídas del mundo, con 26 millones de ejemplares vendidos en 60 países, se aleja de sus series de Fjällbacka y Faye y nos regala su novela más negra y adictiva: Mujeres que no perdonan, una historia cargada de tensión, suspense y giros impredecibles.

Ingrid, Victoria y Birgitta son tres mujeres muy distintas. Para el resto del mundo, llevan vidas aparentemente perfectas, pero las tres tienen algo en común: sufren en secreto la tragedia de vivir sometidas a sus maridos. Hasta que un día, llevadas al límite, planean, sin tan siquiera conocerse, el crimen perfecto. (SPOILER)

dimecres, 9 de setembre del 2020

Los perros de Riga de Henning Mankell

Autor/a: : Henning Mankell (Estocolm, 1948 – Göteborg, 2015)

Editorial: Tusquets

Any de la primera edició: 2002

Llengua original: Anglès

Traducció: Dea M. Mansten, Amanda Monjonell

Gènere: Novel·la policíaca

Número de pàgines: 334

 

CATALÀ:

En aquest segon lliurament, Mankell ens endinsa a la situació política de Letònia durant l’època de les revoltes nacionalistes dels anys 90, quan Wallander ha d’investigar la mort de dos ciutadans letons a Suècia.

Aquesta investigació el porta fins a Riga on res és el que ell esperava. Conspiracions, maneres d’actuar dignes de l’època de la guerra freda, i només una persona en la que pot confiar.

Llegint el llibre he estat en tensió constant, sobretot quan Wallander ha d’entrar a Letònia d’amagat, ajudat per la resistència i ha de sobreviure per esclarir el cas. No us faig cap espoiler si us dic que el cas es resol amb la intel·ligència i reflexió d’en Kurt i gràcies a l’equip amb el que col·labora.

M’ha agradat conèixer aquesta part de la història que desconeixia, i la comparació constant que es fa entre els països comunistes i Suècia. També m’ha agradat el creixement de Wallander com a protagonista.

Arribats aquí, i tot i que m’ha agradat molt, no sé si continuar amb la saga perquè em treu temps d’altres lectures, què faríeu vosaltres?

 

ESPAÑOL:

En esta segunda entrega, Mankell nos adentra en la situación política de Letonia durante la época de las revoluciones nacionalistas de los años 90, cuando Wallander debe investigar la muerte de dos ciudadanos letones en Suecia.

Esta investigación lo lleva hasta Riga donde nada es lo que se esperaba. Conspiraciones, maneras de actuar dignas de la época de la guerra fría, y sólo una persona en la que puede confiar.

Leyendo el libro he estado en tensión constantemente, sobre todo cuando Wallander tiene que entrar a Letonia a escondidas, ayudado por la resistencia y tiene que sobrevivir allí para resolver el caso. No os hago ningún spoiler si os digo que se resuelve con la inteligencia y reflexión de Kurt y gracias al equipo de colaboradores.

Me ha gustado conocer esta parte de la historia que desconocía, y la comparativa constante que se hace entre los países comunistas y Suecia. También me ha gustado el crecimiento de Wallander como protagonista.

Llegados a este punto, y con el convencimiento que la saga me gusta, no sé si continuar con ella porque me quita tiempo de otras lecturas, ¿qué haríais vosotr@s?



Sinopsis:

En esta segunda entrega, tras haber familiarizado a sus lectores con la fría región de Suecia donde Wallander es jefe de policía, Mankell traslada al inspector fuera de su jurisdicción, al vecino país de Letonia. En la capital debe investigar la muerte de dos letones, cuyos cadáveres llegaron a la costa sueca, paradójicamente, a bordo de un bote salvavidas. Acosado por sus problemas de salud, sus remordimientos por desatender a su anciano padre o la angustia por la separación de su mujer y la pérdida de contacto con su hija, la vida del inspector dará un vuelco cuando conozca a Baiba Lepa, una mujer que agregará a los conflictos políticos de Letonia las turbulencias propias del amor.

dimarts, 8 de setembre del 2020

Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà

Autor/a: : Irene Solà (Malla, 1990)

Editorial: Anagrama

Any de la primera edició: 2019

Llengua original: Català

Gènere: Ficció contemporània

Número de pàgines: 192

 

CATALÀ:

Tot i tothom pren la paraula en aquesta original novel·la que descriu, com ningú ho ha fet abans, les muntanyes entre Camprodon i Prats de Molló.

Irene Solà ens explica a través de diferents veus, com si fos una llegenda o un conte, una història entrellaçada de vides i de morts. M’ha encantat i m’ha semblat molt i molt original, no la història en sí, però sí aquestes veus de les que us parlo, a més de ser veus de personatges humans, són veus d’elements naturals, el llamp o les trompetes de la mort per posar algun exemple.

Està tan ben relatat que et sents part de la història, de la natura, de les muntanyes, de la llegenda. Fa l’efecte d’estar escrit amb el cor, és una novel·la intimista amb personatges profunds.

Crec que és un bon resum dir que es tracta d’una història senzilla narrada amb uns recursos literaris que la fan molt gran.

I vosaltres, l’heu llegit? Us agrada la muntanya? A mi sí, molt més que la platja ;)


ESPAÑOL:

Todas las cosas y todo el mundo habla en esta original novela que describe, como nadie lo ha hecho antes, las montañas entre Camprodon y Prats de Molló.

Irene Solà nos explica a través de diferentes voces, como si fuera una leyenda o un cuento, una historia entrelazada de vidas y muertes. Me ha encantado y me ha parecido muy, pero que muy, original, no la historia en sí, pero sí estas voces de las que os hablo que, además de ser de personas, son voces de elementos naturales, el rayo o las trompetas de la muerte por poner algún ejemplo.

Está tan bien relatado que hace que te sientas parte de la historia, de la naturaleza, de las montañas, de la leyenda. La sensación es que está escrito con el corazón, es una novela intimista con personajes profundos.

Creo que es un buen resumen decir que es una historia sencilla narrada con unos recursos literarios que la hacen muy grande.

Y vosotr@s, ¿la habéis leído? ¿Os gusta la montaña? A mi sí, mucho más que la playa ;)




Sinopsi:

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

De l’obra d’Irene Solà se n’ha dit: «El que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar» (Ponç Puigdevall, El País); «L’ofici narratiu entès com un esforç de construcció, d’anar-hi anant i tornant, de no deixar res per vàlid a la primera, de jugar amb la fina línia del que és realitat o ficció» (Esteve Plantada, Nació Digital).

El gener de 2020 Canto jo i la muntanya balla va ser guardonada amb el Premio Cálamo en la categoria "Otra Mirada" i el maig del mateix any va rebre un dels tretze European Union Prize for Literature 2020.

divendres, 4 de setembre del 2020

Asesinos sin rostro de Henning Mankell

Autor/a: : Henning Mankell (Estocolm, 1948 – Göteborg, 2015)

Editorial: Tusquets

Any de la primera edició: 2008

Llengua original: Anglès

Traducció: Amanda Monjonell Mansten

Gènere: Novel·la policíaca

Número de pàgines: 312

 

CATALÀ:

Aquest és el primer títol de la sèrie de l’inspector Kurt Wallander que llegeixo gràcies a la recomanació de @g_claverol ;)

El personatge de l’inspector m’ha transportat en el temps, ja que no té res a veure amb la perfecció dels protagonistes actuals, és un senyor solitari, amb problemes personals, abandonat per la dona i la filla, amb un pare amb problemes de salut.

A banda del cas que s’investiga, en aquest primer llibre es fa una introducció als personatges i a les localitzacions, les descripcions son molt acurades (però sense excessos).

Mankell aprofita la novel·la per fer una crítica de la societat nòrdica de la època, o bé aprofita la seva crítica per escriure una novel·la, ja que les dues coses són igual d’importants en el llibre. Una societat tancada, que no està acostumada a conviure amb nouvinguts i que responsabilitza als estrangers dels problemes que tenen.

Us el recomano perquè m’ha semblat, per això que us he explicat, un llibre molt complert.

Què us agrada més, els herois o els antiherois? A mi depèn del context, però en aquest cas el personatge de Wallander, que seria com un antiheroi, està molt ben triat.

ESPAÑOL:

Este es el primer título de la serie del inspector Kurt Wallander que leo gracias a la recomendación de @g_claverol ;)

El personaje del inspector me ha transportado en el tiempo, ya que no tiene nada que ver con la perfección de los protagonistas actuales, es un señor solitario, con muchos problemas personales, abandonado por la mujer y la hija, con un padre con problemas de salud.

A parte del caso que se investiga, en este primer libro se hace una introducción a los personajes y a las localizaciones, las descripciones son muy detalladas (pero sin excesos).

Mankell aprovecha la novela para hacer una crítica de la sociedad nórdica, o quizás aprovecha su crítica para escribir una novela, porque las dos cosas son igual de importantes en el libro. Una sociedad cerrada, que no está acostumbrada a convivir con extranjeros y que los responsabiliza de los problemas que tienen.

Os lo recomiendo porque me ha parecido, por todo esto que os he contado, un libro muy completo.

¿Qué os gusta más, los héroes o los antihéroes? A mi depende del contexto, pero en este caso el personaje de Wallander, que sería un antihéroe, está muy bien escogido.




Sinopsi:

En este histórico primer encuentro con sus lectores, el inspector Wallander debe resolver un caso casi tan complicado como su vida personal. Mientras procura desenmascarar a los despiadados asesinos de una anciana que ha muerto con la palabra "extranjero" en la boca antes de que los prejuicios raciales latentes en la comunidad desaten una ola de violencia vengadora, Wallander debe enfrentar el abandono de su esposa, la hostilidad de su hija, la demencia senil de su padre y hasta su propio deterioro físico a causa del exceso de alcohol y comida barata y la falta de sueño. Wallander terminarán por hallar la inesperada solución del caso, pero sus problemas familiares no acabarán con este libro. Por no hablar de los de su país, arrojado a una nueva era en la que, como cree el inspector, "la inquietud aumentará bajo el cielo".

dijous, 3 de setembre del 2020

La sexta trampa de J. D. Barker

Autor/a: : J. D. Barker (Illinois, 1971)

Editorial: Destino

Any de la primera edició: 2020

Llengua original: Anglès

Traducció: Julio Hermoso Oliveras

Gènere: Thriller

Número de pàgines: 608

 

CATALÀ:

Amb aquest llibre acabo la trilogia del Cuarto Mono que he llegit a la lectura conjunta organitzada per @flower_s_read.

Com ja vaig comentar a la ressenya de la Quinta Víctima els dos últims llibres podrien ser ben bé un, perquè el segon no acaba i el tercer continua on es queda aquest.

La trama continua essent molt addictiva, però la diferència entre aquest llibre i els anteriors és que aquí apareixen més morts, els coprotagonistes agafen més força i hi ha molts girs argumentals que et fan ballar el cap tota l’estona.

Durant la narració es barregen els punts de vista dels diferents personatges i torna a aparèixer el diari de Bishop.

De mica en mica van encaixant els esdeveniments fins que al final es desvela tota la història. Un final que, tot i que en molts moments de la lectura no saps com es pot acabar, queda molt ben tancant.

No explico res de la trama per no fer cap “espoiler” però es toquen temes interessants, com la infecció pel virus SARS (molt adient pel moment actual).

En general m’ha agradat molt i crec que si us agrada el gènere també us agradarà. M’ha semblat una història original i ben tramada, encara que hi ha una peça que no m’acaba d’encaixar totalment i que en algun moment he trobat que hi havia massa girs.

Què us ha semblat a vosaltres? L’heu llegit o bé el voleu llegir?

ESPAÑOL:

Con este libro acabo la trilogía del Cuarto Mono que he leído en la lectura conjunta organizada por @flower_s_read.

Como ya comenté en la reseña de la Quinta Víctima, los dos últimos libros podrían ser uno, porque el segundo no acaba y el tercero continúa donde quedó el segundo.

La trama sigue siendo muy adictiva, pero la diferencia entre este y los anteriores es que aquí aparecen más muertos, los coprotagonistas cogen fuerza y hay muchos giros argumentales que me han vuelto loca.

Durante la narración se mezclan los puntos de vista de diferentes personajes y vuelve a aparecer el diario de Bishop.

Poco a poco encajan los acontecimientos hasta que al final se desvela toda la historia. Un final que, aunque durante la lectura no intuyes como puede acabar, queda bien cerrado.

No explico nada de la trama para no hacer ningún spoiler pero se tocan temas interesantes, como la infección por el virus SARS (muy adecuado en la actualidad).

En general me ha gustado mucho y creo que si os gusta el género también os gustará. Me ha parecido una historia original y bien tramada, aunque hay una pieza que me baila un poco y en algún momento me ha dado la sensación que había excesivos giros.

¿Qué os ha parecido a vosotr@s? ¿Lo habéis leído o queréis leerlo?



Sinopsi:

El libro arranca justo donde termina la anterior entrega: Sam Porter, hasta ahora el detective al cargo del caso, ha sido apartado de él y es cada vez más sospechoso, el mayor hospital de la ciudad está cerrado por cuarentena por riesgo de contagio del virus SARS y entre los enfermos se encuentran los policías Clair y Klozowski, además de Upchurch, el cómplice del Cuarto Mono, que se debate entre la vida y la muerte. Su supervivencia es determinante para que el Cuarto Mono decida no liberar el virus al resto del país.

Cuando empiezan a aparecer cuerpos en distintos puntos de la geografía con el mismo patrón la policía lo tiene claro: el Cuarto Mono sigue actuando, y esta vez es imposible que lo haga solo. Empieza así una carrera contrarreloj para detener a uno de los asesinos más fascinantes e inteligentes jamás conocidos que ha conseguido aterrorizar a todo un país.

dimarts, 1 de setembre del 2020

L'Analfabeta d'Agota Kristof

Autor/a: Agota Kristof (Hongria, 1935 – Suïssa, 2011)

Editorial: Amsterdam/ Alpha Decay

Any de la primera edició: 2019

Llengua original: francès

Traducció: Montserrat Solé Serra

Gènere: Autobiografia

Número de pàgines: 86

 

CATALÀ:

“Cinc anys després de l’arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo, que als quatre anys ja sabia llegir”.

Havia sentit a parlar d’Agota Kristof perquè en vàries ocasions m’han recomanat el seu llibre Claus i Lucas, que encara tinc pendent, però no coneixia la seva vida, de la qual en aquest llibre ens explica onze fragments, bàsicament, el seu exili a Suïssa. Una nova vida en un nou país i amb una llengua nova.

Tot i ser un llibre curt, l’autora ens detalla molt bé les situacions i els sentiments, amb el seu estil sec i tallant. La pèrdua del sentiment de pertinença a un poble, els inicis a Suïssa, l’aprenentatge de la llengua, primer oral i després escrita: “Algú es torna escriptor escrivint amb paciència i tenacitat, i sense perdre mai la fe en allò que escriu”.

El llibre publicat per Amsterdam acaba amb una interessant conversa entre Agota Kristof i Riccardo Benedettini que us recomano de veritat.

He d’agrair l’exemplar del llibre a l’Illa de Llibres pel seu concurs de lots de la panera de llibres que vaig guanyar ;)

Coneixíeu l’autora? Heu llegit Claus i Lucas?

ESPAÑOL:

“Cinco años después de haber llegado a Suiza, hablo francés, pero no lo leo. Me he convertido en una analfabeta. Yo, la que sabía leer cunado tenía cuatro años”.

Había oído hablar de Agota Kristof porque en varias ocasiones me han recomendado su libro Claus y Lucas, que aún tengo pendiente, pero no conocía su vida, de la cual en este libro nos explica once fragmentos, básicamente, su exilio a Suiza. Una nueva vida en un nuevo país y con un idioma nuevo.

Aunque es un libro corto, la autora nos detalla a la perfección las situaciones y los sentimientos, con su estilo seco y cortante. La pérdida del sentimiento de pertenecer a un pueblo, los inicios en Suiza, el aprendizaje de la lengua, primero de manera oral y después escrita: “Uno se vuelve escritor escribiendo con paciencia y tenacidad, y sin perder nunca la fe en aquello que escribe”.

El libro publicado por Amsterdam acaba con una interesante conversación entre Agota Kristof i Riccardo Benedetti que os recomiendo de verdad.

Tengo que agradecer el ejemplar del libro a Illa de Llibres por el concurso que gané de un lote de libros ;)

¿Conocéis a la autora? ¿Habéis leído Claus y Lucas?




Sinopsi:

Onze capítols per onze moments de la vida d'Agota Kristof; de la nena que devora els llibres a Hongria, a l'escriptura de les primeres novel·les en francès. La infància feliç, la pobresa arran la guerra, els anys de solitud a l'internat, la mort de Stalin, la llengua materna i les llengües enemigues -imposades- que són l'alemany i el rus, la fugida cap a Àustria i l'arribada a Lausanne, amb la seva criatura. No es tracta d'històries tristes, sinó més aviat colpidores. Una dona que supera amb esforç l'escull fet d'exili i de llengües estranyes, amb les quals ha de conviure. Les frases curtes, la paraula justa, una lucidesa constant, l'humor... El món d'Agota Kirstof és ben present en aquesta narració autobiogràfica, això com en totes les seves altres novel·les.