L'Analfabeta d'Agota Kristof

Autor/a: Agota Kristof (Hongria, 1935 – Suïssa, 2011)

Editorial: Amsterdam/ Alpha Decay

Any de la primera edició: 2019

Llengua original: francès

Traducció: Montserrat Solé Serra

Gènere: Autobiografia

Número de pàgines: 86

 

CATALÀ:

“Cinc anys després de l’arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo, que als quatre anys ja sabia llegir”.

Havia sentit a parlar d’Agota Kristof perquè en vàries ocasions m’han recomanat el seu llibre Claus i Lucas, que encara tinc pendent, però no coneixia la seva vida, de la qual en aquest llibre ens explica onze fragments, bàsicament, el seu exili a Suïssa. Una nova vida en un nou país i amb una llengua nova.

Tot i ser un llibre curt, l’autora ens detalla molt bé les situacions i els sentiments, amb el seu estil sec i tallant. La pèrdua del sentiment de pertinença a un poble, els inicis a Suïssa, l’aprenentatge de la llengua, primer oral i després escrita: “Algú es torna escriptor escrivint amb paciència i tenacitat, i sense perdre mai la fe en allò que escriu”.

El llibre publicat per Amsterdam acaba amb una interessant conversa entre Agota Kristof i Riccardo Benedettini que us recomano de veritat.

He d’agrair l’exemplar del llibre a l’Illa de Llibres pel seu concurs de lots de la panera de llibres que vaig guanyar ;)

Coneixíeu l’autora? Heu llegit Claus i Lucas?

ESPAÑOL:

“Cinco años después de haber llegado a Suiza, hablo francés, pero no lo leo. Me he convertido en una analfabeta. Yo, la que sabía leer cunado tenía cuatro años”.

Había oído hablar de Agota Kristof porque en varias ocasiones me han recomendado su libro Claus y Lucas, que aún tengo pendiente, pero no conocía su vida, de la cual en este libro nos explica once fragmentos, básicamente, su exilio a Suiza. Una nueva vida en un nuevo país y con un idioma nuevo.

Aunque es un libro corto, la autora nos detalla a la perfección las situaciones y los sentimientos, con su estilo seco y cortante. La pérdida del sentimiento de pertenecer a un pueblo, los inicios en Suiza, el aprendizaje de la lengua, primero de manera oral y después escrita: “Uno se vuelve escritor escribiendo con paciencia y tenacidad, y sin perder nunca la fe en aquello que escribe”.

El libro publicado por Amsterdam acaba con una interesante conversación entre Agota Kristof i Riccardo Benedetti que os recomiendo de verdad.

Tengo que agradecer el ejemplar del libro a Illa de Llibres por el concurso que gané de un lote de libros ;)

¿Conocéis a la autora? ¿Habéis leído Claus y Lucas?

Sinopsi:

Onze capítols per onze moments de la vida d'Agota Kristof; de la nena que devora els llibres a Hongria, a l'escriptura de les primeres novel·les en francès. La infància feliç, la pobresa arran la guerra, els anys de solitud a l'internat, la mort de Stalin, la llengua materna i les llengües enemigues -imposades- que són l'alemany i el rus, la fugida cap a Àustria i l'arribada a Lausanne, amb la seva criatura. No es tracta d'històries tristes, sinó més aviat colpidores. Una dona que supera amb esforç l'escull fet d'exili i de llengües estranyes, amb les quals ha de conviure. Les frases curtes, la paraula justa, una lucidesa constant, l'humor... El món d'Agota Kirstof és ben present en aquesta narració autobiogràfica, això com en totes les seves altres novel·les.