Autor/a: Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964 – Los Àngeles, 2020)
Any de la primera edició: 2012/2016
Llengua original: Espanyol
Gènere: Novel·la contemporània
Número de pàgines: 304
CATALÀ:
Amb Marina (i gràcies a @lecturasconjuntas
de @dimeunlibro), torno a l’univers
Zafón que tantes bones estones m’ha fet passar. Amb aquest món que recrea mig
real, mig imaginari, mig oníric, amb personatges que no saps si són ben bé
reals o no...
Aquest llibre, tot i que a algú
li pugui semblar de terror o sinistre, a mi m’ha semblat una història de
personatges solitaris que per casualitat es troben i comparteixen una aventura.
Sí que és una mica fosc però crec que ja és una mica l’estil de l’autor.
M’agrada la manera d’escriure de
Zafón, m’agrada l’ambientació de les seves novel·les i m’agraden els
personatges que crea (normalment persones solitàries), el que no m’agrada tant
és que tots els llibres que he llegit són molt semblants. No em refereixo a els
històries, però sí a l’estil.
També és un dels autors dels que
m’apunto més frases mentre estic llegint. Us deixo uns exemples perquè veieu de
què parlo:
“A veces, las cosas más reales solo
suceden en la imaginación, Óscar – dijo ella -. Sólo recordamos lo que nunca
sucedió.”
“El tiempo hace con el cuerpo lo
que la estupidez hace con el alma – dijo señalándose a sí mismo -. Lo pudre”.
“La verdad no se encuentra, hijo.
Ella lo encuentra a uno”:
“El que no sabe adónde va no
llega a ninguna parte”.
“La mezquindad de los Hombres –
decía siempre – es una mecha en busca de llama”.
I podria continuar i ensenyar-vos
moltes de les frases del llibre però és millor que, si us ve de gust, el llegiu
i trieu vosaltres les que més us agradin.
Hi ha algun fan de Zafón per
aquí? Jo no me’n considero, però sí que m’agrada llegir-lo de tant en tant.
ESPAÑOL:
Con Marina (y gracias a @lecturasconjuntas de @dimeunlibro) vuelvo al
universo Zafón que tan buenos ratos me ha dado. Con este mundo que recrea medio
real, medio imaginario, medio onírico, con personajes que no sabes del cierto
si son reales o no…
Este libro, aunque a alguien le pueda parecer de terror o siniestro, a mi
me ha parecido una historia de personajes solitarios que se encuentran por
casualidad y comparten una aventura. Sí que es un poco oscuro, pero este es el
estilo del autor.
Me gusta la manera de escribir de Zafón, la ambientación de sus novelas,
los personajes que crea (normalmente personas solitarias), lo que no me gusta
tanto es que todos los libros que he leído son muy parecidos. No me refiero a
la historia, si no al estilo.
También es uno de los autores de los que me apunto más frases mientras leo.
Os dejo unos ejemplos para que veáis de que hablo:
“A veces, las cosas más reales solo suceden en la imaginación, Óscar – dijo
ella -. Sólo recordamos lo que nunca sucedió.”
“El tiempo hace con el cuerpo lo que la estupidez hace con el alma – dijo
señalándose a sí mismo -. Lo pudre”.
“La verdad no se encuentra, hijo. Ella lo encuentra a uno”:
“El que no sabe adónde va no llega a ninguna parte”.
“La mezquindad de los Hombres – decía siempre – es una mecha en busca de
llama”.
Y podría seguir y enseñaros muchas de las frases del libro, pero es mejor
que , si os apetece, lo leáis y las escojáis vosotr@s mism@s.
¿Algún fan de Zafón por aquí? Yo no lo soy per si me gusta leerlo de vez en
cuando.
Sinopsis:
En la Barcelona de 1980 Óscar
Drai sueña despierto, deslumbrado por los palacetes modernistas cercanos al
internado en el que estudia. En una de sus escapadas conoce a Marina, que
comparte con Óscar la aventura de adentrarse en un enigma doloroso del pasado
de la ciudad. Un misterioso personaje de la posguerra se propuso el mayor
desafío imaginable, pero su ambición lo arrastró por sendas siniestras cuyas
consecuencias debe pagar alguien todavía hoy.
«Quince años más tarde, la
memoria de aquel día ha vuelto a mí. He visto a aquel muchacho vagando entre
las brumas de la estación de Francia y el nombre de Marina se ha encendido de
nuevo como una herida fresca. Todos tenemos un secreto encerrado bajo llave en
el ático del alma. Éste es el mío.»
Doncs en mi trobaràs un cas estrany de persona que ha llegit tots els llibres de Zafón, menys el darrer de la tetralogia, i que n'és detractor. És cert que escriu bé i que sap atrapar, i també és cert que alguns personatges estan ben creats. Però precisament el fet que tots els llibres són molt semblants és el que em tira enrere. Com molta gent hi vaig arribar amb 'L'ombra del vent' i em va fascinar. Després de llegir els tres de la Boira (juvenils), Marina, el Joc de l'Àngel i el Presoner del Cel, arribo a la conclusió que tots els llibres són el mateix llibre, i que si hagués començat per qualsevol dels 7 m'hagués encantat, i els següents no tant perquè eren exactament la mateixa cosa. I això, per mi, el feia una mica farsant. És clar que parles amb un fanàtic de Murakami, i si parlem de personatges iguals en tots els llibres, el japonès és el rei. Però no sé, les trames frikis i fantàstiques després són diferents. Zafón em venia una Barcelona que no em crec (els juvenils no passen a Barcelona, o no tots), i escriu amb una solemnitat que què vols que et digui... res, que he estat molt crític amb ell tot i saber que no era mal narrador, però penso que el vaig llegir prou com per poder-lo criticar, no ho faig només d'oïda o havent llegit un sol llibre seu.
ResponEliminaÉs una mica el que em passa a mi, eh!? Però llegir-lo de tant en tant no em sap greu.
ResponEliminaPer com escriu, els llibres entren bé, però li falta originalitat.
Com bé dius Murakami fa una mica el mateix, però els móns que recrea són diferents (o a mi m’ho semblen). I❤️Murakami too 😜