El retrat de matrimoni de Maggie O'Farrell

Autor/a: Maggie O'Farrell (Irlanda del Nord, 1972)

Editorial: L'Altra

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Marc Rubió Rodon

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 416

CATALÀ:

Maggie O'Farrell m’ha tornat a sorprendre amb El retrat de matrimoni, una novel·la que reafirma el seu talent per donar veu a les dones que la història ha relegat a un segon pla. Igual que amb Hamnet, on explorava la vida de la dona de Shakespeare, aquí l’autora ens transporta a la Itàlia del segle XVI per fer-nos partícips de la història de Lucrècia de Mèdici, una jove valenta que afronta la seva solitud en una societat que veu les dones únicament com a eines per garantir la descendència.

Amb la seva prosa precisa, O'Farrell aconsegueix construir una atmosfera intimista que atrapa qui la llegeix des de les primeres pàgines. Les seves acurades descripcions no només retraten d’una manera fidel l’època, sinó que també aconsegueixen submergir-nos en les emocions i els sentiments dels personatges. Un exemple d’això és el passatge del tigre, on la força de la narrativa em va transportar directament davant la gàbia.

Sense grans estridències, O'Farrell aconsegueix enaltir les figures femenines amb una escriptura elegant i captivadora. Retrat de matrimoni no és una novel·la històrica, sinó un homenatge a totes aquelles dones que, com Lucrècia, han quedat oblidades, malgrat la seva força i determinació. Una lectura imprescindible per totes aquelles persones que en la literatura busquen reivindicar i donar profunditat a personatges femenins que mereixen ser recordats.

Tot i que d’entrada no em va semblar una autora per mi, puc assegurar-vos que continuaré llegint la seva obra.

ESPAÑOL:

Maggie O'Farrell me ha vuelto a sorprender con El retrato de casada, una novela que reafirma su talento para dar voz a las mujeres que la historia ha relegado a un segundo plano. Al igual que con Hamnet, donde exploraba la vida de la mujer de Shakespeare, aquí la autora nos transporta a la Italia del siglo XVI para hacernos partícipes de la historia de Lucrecia de Médici, una joven valiente que afronta su soledad en una sociedad que ve a las mujeres únicamente como herramientas para garantizar la descendencia.

Con su prosa precisa, O'Farrell logra construir una atmósfera intimista que atrapa a quien la lee desde las primeras páginas. Sus cuidadosas descripciones no sólo retratan de forma fiel la época, sino que también consiguen sumergirnos en las emociones y sentimientos de los personajes. Un ejemplo de ello es el pasaje del tigre, donde la fuerza de la narrativa me transportó directamente frente a la jaula.

Sin grandes estridencias, O'Farrell logra enaltecer a las figuras femeninas con una escritura elegante y cautivadora. Retrato de matrimonio no es una novela histórica, sino un homenaje a todas aquellas mujeres que, como Lucrecia, han quedado olvidadas, pese a su fuerza y su determinación. Una lectura imprescindible para todas aquellas personas que en la literatura buscan reivindicar y dar profundidad a personajes femeninos que merecen ser recordados.

Aunque de entrada no me pareció una autora para mí, puedo aseguraros que seguiré leyendo su obra.

Sinopsi:

Plena de l’esperit i l’energia amb què Maggie O’Farrell va il·luminar la història shakespeariana de Hamnet, El retrat de matrimoni ens transporta a la Itàlia del segle XVI. La Lucrezia, tercera filla del poderós duc de Medici, és una noia discreta i independent que creix feliç a l’ombra dels seus germans, lliure per observar els tresors de palau, explorar els passadissos secrets i espiar feines i converses clandestines. Li agrada aprendre coses, pintar i mirar les musaranyes, i no acaba d’encaixar gaire en el paper de duquessa, ni tampoc en les expectatives de la família. Però quan la seva germana gran, que està promesa amb del duc de Ferrara, emmalalteix i es mor, la plàcida existència de la Lucrezia quedarà sacsejada per sempre: amb prou feines quinze anys es veurà arrossegada a una nova vida a Ferrara amb el seu marit, Alfonso, que és un misteri per a ella. El retrat de matrimoni, una novel·la potent i evocadora, explora la fina membrana que separa la vida de la mort, un dels temes centrals de l’obra d’O’Farrell, i ofereix el retrat inoblidable d’una dona molt jove, castigada per ser diferent, que lluita per la seva supervivència.

Azami, el club de Mitsuko d'Aki Shimazaki

Autor/a: Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954)

Editorial: Nórdicallibres

Any de la primera edició: 2017

Llengua original: Francès

Traducció: Oriol Vaqué Sánchez

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 140

CATALÀ:

Una de les coses que més m'agrada de la literatura japonesa és la seva capacitat de transmetre serenitat i pau, fins i tot quan tracta temes profundament complexos i difícils. L'escriptura d'autors i autores japonesos té una suavitat i tranquil·litat que em relaxen mentre llegeixo, aportant-me una sensació de calma interna. 

En aquest llibre el protagonista, un home d'una família aparentment normal, es veu atrapat en una infidelitat, tot i que estima profundament la seva dona. La seva història es complica quan es troba amb Azami, una excompanya de classe que va ser el seu primer amor i amb la qual mai va poder tenir una relació. Aquest retrobament l'empeny a recordar el passat i, a través d'una aventura amb Azami, aconsegueix, d'alguna manera, "treure's l'espina" d'aquella relació que no va poder ser.

Aki Shimazaki aconsegueix construir una narració que, tot i parlar d'infidelitats, de desig i de records, no recau en cap moment en el judici moral, sinó que ho fa amb una serenor que convida més a la reflexió que no pas al càstig. És un llibre que, tot i que tracta temes eròtics, no es centra en el sexe explícit, sinó en les emocions que sorgeixen de la intimitat, dels records i de les decisions que marquen la vida dels personatges. La sensualitat hi és present, però d'una manera subtil i nostàlgica, cosa que fa que la història sigui, en cert sentit, més profunda que provocadora.

Aquest és el segon llibre d'Aki Shimazaki que llegeixo, i, com el primer, m'ha encantat. L'autora té una habilitat especial per abordar temes complexos amb una escriptura natural però profunda, que fa que, mentre llegeixes, et sentis envoltat per una sensació de calma que es contraposa a l'intensitat emocional de la història. Azami, el club de Mitsuko és una història sobre la reconciliació amb el passat, els desitjos no complerts i la complexitat de l'amor i la memòria. És una lectura que invita a la reflexió, mentre ens embolcalla en una atmosfera de pau i serenitat.

ESPAÑOL:

Una de las cosas que más me gusta de la literatura japonesa es su capacidad de transmitir serenidad y paz, incluso cuando trata temas profundamente complejos y difíciles. La escritura de autores y autoras japoneses tiene una suavidad y tranquilidad que me relajan mientras leo, aportándome una sensación de calma interna.

En este libro el protagonista, un hombre de una familia aparentemente normal, se ve atrapado en una infidelidad, aunque ama profundamente a su mujer. Su historia se complica cuando se encuentra con Azami, una ex compañera de clase que fue su primer amor y con la que nunca pudo tener una relación. Este reencuentro le empuja a recordar el pasado y, a través de una aventura con Azami, consigue, de algún modo, "quitarse la espina" de esa relación que no pudo ser.

Aki Shimazaki logra construir una narración que, a pesar de hablar de infidelidades, de deseo y recuerdos, no recae en ningún momento en el juicio moral, sino que lo hace con una serenidad que invita más a la reflexión que al castigo. Es un libro que, aunque trata temas eróticos, no se centra en el sexo explícito, sino en las emociones que surgen de la intimidad, los recuerdos y las decisiones que marcan la vida de los personajes. La sensualidad está presente, pero de forma sutil y nostálgica, lo que hace que la historia sea, en cierto sentido, más profunda que provocadora.

Éste es el segundo libro de Aki Shimazaki que leo, y, como el primero, me ha encantado. La autora tiene una habilidad especial para abordar temas complejos con una escritura natural pero profunda, que hace que, mientras lees, te sientas rodeada por una sensación de calma que se contrapone a la intensidad emocional de la historia. Azami, el club de Mitsuko es una historia sobre la reconciliación con el pasado, los deseos no cumplidos y la complejidad del amor y la memoria. Es una lectura que invita a la reflexión, mientras nos envuelve en una atmósfera de paz y serenidad.

Sinopsi:

En les pàgines d’Azami, la primera novel·la de la pentalogia, Aki Shimazaki parla d’una família com moltes altres, i retrata sentiments íntims, mentides i relacions trencades viscudes en les ombres.

En Mitsuo Kawano, de trenta-sis anys, divideix el seu temps entre la família i la feina com a redactor en una revista d’actualitat, i per compensar la inexistent vida sexual amb l’Atsuko, la mare dels seus fills, freqüenta un club luxós. Allà, hi trobarà l’atractiva i misteriosa Mitsuko, una excompanya de classe que va ser el seu primer amor secret. Els records ressorgeixen i aviat comença una relació entre tots dos en què en Mitsuo redescobreix una passió inesperada i que ho abraça tot. Tanmateix, l’aparent equilibri entre la vida quotidiana i les trobades furtives està condemnat a trencar-se.

Maria Antonieta de Stefan Zweig

Autor/a: Stefan Zweig

Editorial: La Segona Perifèria

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Alemany

Traducció: Ramon Farrés

Gènere: Biografia

Número de pàgines: 592

CATALÀ:

Quan penso en Stefan Zweig o sento a algú que en parla, sempre em ve al cap la seva novel·la Carta d'una desconeguda i la seva increïble capacitat per escriure sobre les emocions femenines, d’una manera tan real que sembla impossible que sigui un autor de finals del segle XIX. Les seves paraules em mantenen atrapada, amb el cor en suspens i sovint sense ni respirar, i això no només passa amb les seves novel·les.

Maria Antonieta no és una novel·la, sinó una biografia. He de confessar que la història mai m’ha cridat especialment l’atenció, però aquesta obra em va atrapar. Per una banda, gràcies al personatge de Maria Antonieta: una dona avançada al seu temps, valenta i temperamental, que no deixa ningú indiferent. Per l’altra, gràcies la narració de Zweig.

La seva escriptura és una combinació perfecta de ritme i misteri, fins i tot quan tracta fets històrics. Cada pàgina té un tempo mesurat, una intensitat que et guia amb fluïdesa, i d'una manera molt didàctica, entre els moments clau de la vida de la reina.

Aquest llibre m’ha fet adonar que la història pot ser emocionant, especialment quan un autor com Zweig sap donar veu i ànima a un personatge com Maria Antonieta. Per aquelles persones que teniu por de llegir una biografia històrica, aquesta és un regal, una demostració que les coses entren més o menys depèn de qui ens les explica.

ESPAÑOL:

Cuando pienso en Stefan Zweig o oigo a alguien que habla de él, siempre me viene a la cabeza su novela Carta de una desconocida y su increíble capacidad para escribir sobre las emociones femeninas, de una manera tan real que parece imposible que sea ​​un autor de finales del siglo XIX. Sus palabras me mantienen atrapada, con el corazón en vilo y a menudo sin respirar, y eso no sólo ocurre con sus novelas.

Maria Antonieta no es una novela, sino una biografía. Debo confesar que la historia nunca me ha llamado especialmente la atención, pero esta obra me atrapó. Por un lado, gracias al personaje de Maria Antonieta: una mujer avanzada a su tiempo, valiente y temperamental, que no deja a nadie indiferente. Y por otro, gracias a la narración de Zweig.

Su escritura es una combinación perfecta de ritmo y misterio, incluso cuando trata hechos históricos. Cada página tiene un tempo medido, una intensidad que te guía con fluidez, y de forma muy didáctica, entre los momentos clave de la vida de la reina.

Este libro me ha hecho dar cuenta de que la historia puede ser emocionante, especialmente cuando un autor como Zweig sabe dar voz y alma a un personaje como Maria Antonieta. Para aquellas personas que tienen miedo de leer una biografía histórica, ésta es un regalo, una demostración de que las cosas entran más o menos depende de quien nos las explica.

Sinopsi:

Stefan Zweig diu, a la introducció d’aquest llibre, que la història, aquest gran demiürg, no té cap necessitat d’un caràcter heroic com a protagonista principal per aixecar un drama estremidor. Essent Maria Antonieta una nena, li concedeix com a llar una cort imperial. Quan és adolescent, li atorga una corona. Durant anys la malcria i avicia. Eleva aquesta dona als cims més alts de la fortuna i després la deixa caure a poc a poc d’una manera refinadament cruel.

Maria Antonieta va tenir una existència diàfana i insubstancial fins que la Revolució Francesa la va empènyer a l’ull de l’huracà de la història. I és en la presó més obscura, sepultada de calúmnies, que aquella dona mediocre assoleix finalment una dimensió tràgica i esdevé tan gran com el seu destí.

Stefan Zweig relata de manera magistral la vida regalada de Maria Antonieta d’Àustria, reina de França, a la cort de Versalles, el seu captiveri i la seva mort a la guillotina. Només algú amb un formidable coneixement de l’ànima humana podia emprendre un viatge com aquest a un dels moments més apassionants de la història. Perquè Zweig, a Maria Antonieta, fa un relat vibrant i documentat de la convulsa Revolució Francesa, sembrat de luxes, misèries, traïcions, estafes, evasions, intrigues, lleialtat, deslleialtat, execucions i sacrificis.

Què tens, Miula? de Muntsa Mimó

Autor/a: Muntsa Mimó

Il·lustracions: Toni Galmés

Editorial: Animallibres

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Narrativa infantil (6-9 anys)

Número de pàgines: 64

CATALÀ:

Què tens, Miula? és un llibre que vaig llegir amb els meus fills, i la seva reacció va ser molt intensa. Van plorar tant que vaig haver d’acabar llegint jo perquè ells no podien continuar. És veritat que és un llibre trist, però alhora molt tendre, com la vida mateixa, que té moments de tot.

Quan els vaig veure plorar, jo vaig riure, però d’emoció, perquè em vaig adonar que estaven començant a gaudir de la lectura. Els hi vaig dir que plorar amb un llibre vol dir que et fa sentir coses, i que això és bonic. Potser no era la millor manera de començar, però els vaig assegurar que, igual que aquest llibre els havia fet plorar, n’hi hauria d'altres que els farien riure, emocionar-se i viure moltes més sensacions.

No us vull explicar de què va la història, perquè el millor és que ho descobriu vosaltres mateixos. Però crec que aquest llibre ha estat un punt d'inflexió en la relació del Guim i l'Ona amb la lectura, perquè els ha ensenyat a sentir i a connectar amb els llibres d'una manera nova. Si voleu un llibre que els faci emocionar i els arribi ben endins, Què tens, Miula? és una lectura que us recomano molt.

Gràcies Animallibres per la confiança 💓

ESPAÑOL:

Què tens, Miula? es un libro que leí con mis hijos, y su reacción fue muy intensa. Lloraron tanto que tuve que acabar leyendo yo porque ellos no podían continuar. Es verdad que es un libro triste, pero a la vez muy tierno, como la vida misma, que tiene momentos de todo.

Cuando los vi llorar, yo reí, pero de emoción, porque me di cuenta de que estaban empezando a disfrutar de la lectura. Les dije que llorar con un libro significa que te hace sentir cosas, y que esto es hermoso. Quizás no era la mejor manera de empezar, pero les aseguré que, al igual que este libro les había hecho llorar, habría otros que les harían reír, emocionarse y vivir muchas más sensaciones.

No quiero contaros de qué va la historia, porque lo mejor es que lo descubráis vosotros mism@s. Pero creo que este libro ha sido un punto de inflexión en la relación de Guim y Ona con la lectura, porque les ha enseñado a sentir y conectar con los libros de una forma nueva. Si queréis un libro que les haga emocionar y les llegue bien adentro, Què tens, Miula? es una lectura que os recomiendo mucho.

Gracias por la confianza Animallibres 💓

Sinopsi:

La Miula és una gata tafanera i eixerida. Li agrada recórrer els carrers, les teulades i els patis de les escoles. Però no sempre ha estat una gata de carrer. Abans vivia amb en Ramon, que se l’estimava molt i la tenia molt consentida. Últimament, la Miula està molt enfeinada. I és que té un secret molt gran...

Acompanya la Miula en l’aventura més emocionant de la seva vida.

Doble jo de Navie (il·lustradora) i Audrey Lainé (escriptora)

Autor/a: Navie (1982, París) i Audrey Lainé (1992, Ruan)

Editorial: Andana

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Francès

Traducció: Llúcia Casanova

Gènere: Novel·la gràfica

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Doble jo és una novel·la gràfica personal, on Navie, la il·lustradora del llibre, ens obre les portes a la seva experiència amb el seu cos i ens planteja com un problema físic pot transformar-se en una qüestió de salut mental. El llibre tracta de manera molt propera sobre el seu trastorn de conducta alimentària (TCA), explicant com aquest es va convertir en un gran problema a la seva vida.

Tot i ser un cas molt personal, la història connecta amb tothom que pugui estar vivint una situació semblant o que vulgui entendre millor què implica un TCA. En una societat com la nostra, on estem constantment sota pressió per complir amb uns estereotips inassolibles, és vital conèixer històries com aquesta, que ens mostren la crua realitat d'aquests trastorns.

Una de les coses que més m'ha agradat és la manera en què Navie ho explica: és informal, però no deixa de colpir-te. Sents el malestar profund que experimenta, però alhora també et fa reflexionar sobre com podem ser més empàtics i comprensius amb les persones que pateixen aquestes situacions.

En resum, és un llibre molt recomanable perquè no és només una història personal; és una crida per crear una societat més oberta i solidària, on totes les persones ens puguem sentir acceptades i compreses, independentment de la nostra relació amb el nostre cos.

ESPAÑOL:

Doble jo es una novela gráfica personal, donde Navie, la ilustradora del libro, nos abre las puertas a su experiencia con su cuerpo y nos plantea cómo un problema físico puede transformarse en una cuestión de salud mental. El libro trata de forma muy cercana sobre su trastorno de conducta alimentaria (TCA), explicando cómo éste se convirtió en un gran problema en su vida.

A pesar de ser un caso muy personal, la historia conecta con todo el mundo que pueda estar viviendo una situación parecida o que quiera entender mejor lo que implica un TCA. En una sociedad como la nuestra, donde estamos constantemente bajo presión para cumplir con unos estereotipos inalcanzables, es vital conocer historias como ésta, que nos muestran la cruda realidad de estos trastornos.

Una de las cosas que más me ha gustado es la forma en que Navie lo explica: es informal, pero no deja de golpearte. Sientes el profundo malestar que experimenta, pero al mismo tiempo también te hace reflexionar sobre cómo podemos ser más empáticos y comprensivos con las personas que sufren estas situaciones.

En resumen, es un libro muy recomendable, porque no es sólo una historia personal; es un llamamiento para crear una sociedad más abierta y solidaria, donde todas las personas podamos sentirnos aceptadas y comprendidas, independientemente de nuestra relación con nuestro cuerpo.

Sinopsi:

Com es pot bastir una identitat identitat sobre 127 quilos de mentides? Fent creure que t'estimes com ets, encara que tinguis un cos «no normatiu». Cridant ben fort que ets feliç, que tot va bé en el millor dels mons possibles i que no tens cap esquerda.

És realment pràctic tenir una doble perquè, un dia, pots decidir girar-te contra ella i carregar-li-ho tot a l'esquena. Però com pots matar-la sense matar-te a tu també? 

Ocàs i fascinació d'Eva Baltasar

Autor/a: Eva Baltasar i Sardà (Barcelona, 1978)

Editorial: Club Editor

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 160

CATALÀ:

Amb aquesta obra, l'Eva Baltasar posa el focus en una de les violències silencioses de la nostra societat: persones amb carrera universitària i feina que, tot i així, en alguns casos no poden permetre’s un lloc per viure i es veuen forçades a compartir pis. És una realitat dura i desconcertant que viu la protagonista de la novel·la, que malgrat tenir una carrera i una feina de mitja jornada, acaba vivint al carrer durant un temps. Tot i que és una situació extrema, mostra com la pèrdua d'un espai segur pot ser real.

El protagonisme de la novel·la recau en les cases, no una en particular, sinó totes. Les llars apareixen com a símbols de refugi i seguretat, però també com a elements fràgils i temporals. Les cases esdevenen una metàfora dels desequilibris socials que vivim. Un dia tens un lloc on sentir-te segur, i l'endemà pots perdre-ho tot.

Com és habitual en les seves obres, els personatges de Baltasar són dones solitàries, però valentes. Tot i el seu aïllament emocional, aconsegueixen crear vincles entre elles. Les protagonistes encaren el món amb força, però també solen recolzar-se les unes en les altres, i aquesta xarxa que creen és essencial per a la seva supervivència emocional, sobretot en aquesta novel·la.

Ocàs i fascinació és una crítica a la societat actual. Posa de manifest problemes com l’habitatge, la precarietat laboral i la manca de suport social, obligant-nos a reflexionar sobre les injustícies i les oportunitats que ofereix el sistema.

La segona part de la novel·la és molt diferent. El to canvia completament i es torna gairebé oníric, amb un estil més místic. Per ser-vos sincera he de dir que no l’he acabat d’entendre, però això no m’ha impedit gaudir-la. Tot i que em va desconcertar en alguns moments, aquest canvi d’estil té una bellesa especial que atrapa.

Crec que la narrativa d’Eva Baltasar és difícil de ressenyar amb justícia. Les seves històries són intenses i profundes, i cadascú les viu d'una manera diferent. Per això crec que el millor és que cadascú les llegeixi i tregui les seves pròpies conclusions. Una cosa és segura: no deixarà ningú indiferent. A mi, personalment, m’ha atrapat des del primer moment.

ESPAÑOL:

Con esta obra, Eva Baltasar pone el foco en una de las violencias silenciosas de nuestra sociedad: personas con carrera universitaria y trabajo que, sin embargo, en algunos casos no pueden permitirse un lugar para vivir y se ven forzadas a compartir piso. Es una realidad dura y desconcertante que vive la protagonista de la novela, que pese a tener una carrera y un trabajo de media jornada, acaba viviendo en la calle durante un tiempo. Aunque es una situación extrema, muestra cómo la pérdida de un espacio seguro puede ser real.

El protagonismo de la novela recae en las casas, no una en particular sino todas. Los hogares aparecen como símbolos de refugio y seguridad pero también como elementos frágiles y temporales. Las casas se convierten en una metáfora de los desequilibrios sociales que vivimos. Un día tienes un sitio donde sentirte seguro, y al día siguiente puedes perderlo todo.

Como viene siendo habitual en sus obras, los personajes de Baltasar son mujeres solitarias, pero valientes. A pesar de su aislamiento emocional, logran crear vínculos entre ellas. Las protagonistas encaran el mundo con fuerza, pero también suelen apoyarse unas a otras, y esta red que crean es esencial para su supervivencia emocional, sobre todo en esta novela.

Ocaso y fascinación es una crítica a la sociedad actual. Pone de manifiesto problemas como la vivienda, la precariedad laboral y la falta de apoyo social, obligándonos a reflexionar sobre las injusticias y oportunidades que ofrece el sistema.

La segunda parte de la novela es muy distinta. El tono cambia por completo y se vuelve casi onírico, con un estilo más místico. Para seros sincera tengo que decir que no he acabado de entenderla, pero eso no me ha impedido disfrutarla. Aunque me desconcertó en algunos momentos, este cambio de estilo tiene una belleza especial que atrapa.

Creo que la narrativa de Eva Baltasar es difícil de reseñar con justicia. Sus historias son intensas y profundas, y cada una las vive de forma diferente. Por eso creo que lo mejor es que cada uno las lea y saque sus propias conclusiones. Una cosa es segura: no dejará a nadie indiferente. A mí, personalmente, me ha atrapado desde el primer momento.

Sinopsi:

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara.

Ara la vida ja no va de creure en les regles. Ara tu fabriques l’engany. Entraràs a les cases dels altres. Creuran que hi ets per netejar-les i fer-los la vida amable. El llop que no havies de trobar si feies bondat ets tu. ¿Oi que no tens res a perdre?

Després del tríptic sobre la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món.

Els aeròstats d'Amélie Nothomb

Autor/a: Fabienne Claire Nothomb (Kobé, Japó, 1967)

Editorial: Anagrama

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Francès

Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Com ja sabeu, vaig quedar completament atrapada per l'estil de Nothomb. Aquesta autora belga, excèntrica i inconfusible, domina com pocs la sàtira, i aconsegueix que cada obra seva estigui carregada de subtilesa i enginy. En aquest llibre, aquesta característica no és una excepció.

Els seus personatges solen ser solitaris, mancats d'amor i plens de complexitats internes. Igual que en altres novel·les de la seva obra, les relacions entre els personatges d'aquest llibre no són simples; més aviat es presenten com a estructures complexes, definides per la pobresa de les connexions emocionals o la incapacitat de mostrar els sentiments.

Amb aquesta obra Nothomb aprofita per fer un homenatge als clàssics de la literatura europea. A través de lectures com La metamorfosi de Kafka o La Ilíada d'Homer, els personatges, especialment en la relació entre un estudiant i la seva professora, evolucionen i es transformen. A mesura que els protagonistes es submergeixen en la literatura, les seves pròpies vides i relacions prenen noves dimensions i canvien.

Amb Els aeròstats, Nothomb ens parla del poder de la lectura en l'educació i el creixement personal, en el seu estil característic, tan irònic com profund. Aquest és un dels aspectes més atractius del llibre: la manera en què la lectura es presenta com una eina de transformació tant individual com col·lectiva.

ESPAÑOL:

Como ya sabéis, quedé completamente atrapada por el estilo de Nothomb. Esta autora belga, excéntrica e inconfundible, domina como pocos la sátira, logrando que cada obra suya esté cargada de sutileza e ingenio. En ese libro, esta característica no es una excepción.

Sus personajes suelen ser solitarios, carentes de amor y llenos de complejidades internas. Al igual que en otras novelas de su obra, las relaciones entre los personajes de este libro no son simples; se presentan más bien como estructuras complejas, definidas por la pobreza de las conexiones emocionales o la incapacidad de mostrar los sentimientos.

En esta obra Nothomb aprovecha para hacer un homenaje a los clásicos de la literatura europea. A través de lecturas como La metamorfosis de Kafka o La Ilíada de Homero, los personajes, especialmente en la relación entre un estudiante y su profesora, evolucionan y se transforman. A medida que los protagonistas se sumergen en la literatura, sus propias vidas y relaciones adquieren nuevas dimensiones y cambian.

Con Los aerostatos, Nothomb nos habla del poder de la lectura en la educación y el crecimiento personal, en su estilo característico, tan irónico como profundo. Éste es uno de los aspectos más atractivos del libro: la forma en que la lectura se presenta como una herramienta de transformación tanto individual como colectiva.

Sinopsi:

Amélie Nothomb en plena forma: un elogi de la lectura gens trivial, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

L’Ange té dinou anys, viu a Brussel·les i és una estudiant de filologia excel·lent. Per fer una mica de diners, es decideix a donar classes particulars de literatura a en Pie, un adolescent de setze anys a qui no li agrada llegir. Segons el criteri del seu pare despòtic, sembla que el noi és dislèctic i té problemes de comprensió lectora. En el fons, però, el problema és molt més simple: odia els llibres amb la mateixa assertivitat amb què odia els seus pares. A ell, el que l’apassiona de veritat són les matemàtiques i els zepelins.

Mentre l’Ange esperona el seu alumne amb algunes lectures, el pare espia les sessions clandestinament. A poc a poc, però, la curiositat d’en Pie va despertant: clàssic rere clàssic, la literatura exerceix la seva força, com el gas que permet que els aeròstats, feixucs, s’elevin lleugers cap al cel. Tanmateix, la relació entre la jove professora i el seu deixeble es va consolidant, fins que el vincle entre tots dos es transforma definitivament.

La nova novel·la d’Amélie Nothomb és un elogi de la lectura que defuig la trivialitat, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.