Cincuenta cincuenta de Steven Cavanagh

Autor/a: Steve Cavanagh (Belfast, 1976)

Editorial: Roca Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Ana Momplet Chico

Gènere: Thriller

Número de pàgines: 350

CATALÀ:

Quin gran descobriment! Feia temps que no em passava allò d’anar buscant mil·lisegons on fos per poder llegir, i aquest llibre m'ha atrapat d'una manera bestial.

Només començar la novel·la, ja sabem que un home ha estat assassinat i que una de les seves dues filles n'és la responsable. Però no patiu, que això no li treu gens de misteri. Cada una de les germanes culpa a l'altra, i és a partir d'aquí que la trama judicial arrenca amb tota la seva intensitat.

La narrativa és trepidant, plena de moments clau que es van succeint sense pausa. Sempre estan passant coses: girs inesperats, diàlegs dinàmics i descobriments que et fan dubtar de tot el que pensaves saber. Les dues germanes juguen un joc constant d'acusacions i secrets, i l'autor sap mantenir a qui llegeix a la corda fluixa, fent-nos anar d'una banda a l'altra.

També m'ha agradat molt com es descriu el treball que fan els advocats de cadascuna de les germanes, aportant realisme i profunditat a la trama judicial. A mesura que avancen les pàgines, la tensió no baixa ni un sol moment, i cada capítol et deixa amb aquella necessitat urgent de saber què passarà a continuació.

Quan vaig acabar aquest llibre i vaig començar el següent del mateix autor, em vaig assabentar que hi ha una novel·la anterior que encara no he llegit (i que segur que llegiré), però us puc assegurar que no és cap impediment per seguir bé la trama. Cincuenta cincuenta es llegeix perfectament de manera independent.

Si busqueu un bon thriller que us atrapi des de la primera pàgina, aquest és el vostre llibre. Una lectura intensa, addictiva i plena de sorpreses. Us la recomano molt!

I vosaltres, també teniu algun thriller que us hagi atrapat tant que no podíeu parar de llegir?

ESPAÑOL:

¡Qué gran descubrimiento! Hacía tiempo que no me pasaba lo de ir buscando milisegundos donde estuviera para poder leer, y este libro me ha atrapado de una forma bestial.

Nada más empezar la novela, ya sabemos que un hombre ha sido asesinado y que una de sus dos hijas es la responsable. Pero no sufráis, que eso no le quita nada de misterio. Cada una de las hermanas culpa a la otra, y es a partir de ahí que la trama judicial arranca con toda su intensidad.

La narrativa es trepidante, llena de momentos clave que se van sucediendo sin pausa. Siempre están ocurriendo cosas: giros inesperados, diálogos dinámicos y descubrimientos que te hacen dudar de todo lo que pensabas saber. Las dos hermanas juegan un juego constante de acusaciones y secretos, y el autor sabe mantener a quien lee en la cuerda floja, haciéndonos ir de un lado para otro.

También me ha gustado mucho cómo se describe el trabajo que realizan los abogados de cada una de las hermanas, aportando realismo y profundidad a la trama judicial. A medida que avanzan las páginas, la tensión no baja ni un solo momento, y cada capítulo te deja con esa necesidad urgente de saber qué va a pasar a continuación.

Cuando terminé este libro y empecé el siguiente del mismo autor, me enteré de que hay una novela anterior que todavía no he leído (y que seguro que leeré), pero puedo aseguraros que no es ningún impedimento para seguir bien la trama. Cincuenta y cincuenta se lee perfectamente de forma independiente.

Si buscas un buen thriller que te atrape desde la primera página, éste es tu libro. Una lectura intensa, adictiva y llena de sorpresas. ¡Os la recomiendo mucho!

Y vosotros, ¿también tenéis algún thriller que os haya atrapado tanto que no podíais parar de leer?

Sinopsis:

«911 ¿cuál es su emergencia?»

«Mi papá está muerto. Mi hermana Sofía lo mató. Ella todavía está en la casa. Por favor envíe ayuda.»

«Mi papá está muerto. Mi hermana Alexandra lo mató. Ella todavía está en la casa. Por favor envíe ayuda.»

Una de ellas es una mentirosa y una asesina.

¿Pero cuál?

Baumgartner de Paul Auster

Autor/a: Paul Auster (Nueva Jersey, 1947 - Brooklyn, 2024)

Editorial: Grup 62

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Anglès

Traducció: Ernest Riera Arbussà

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 256

CATALÀ:

Paul Auster és un autor que sempre m'ha agradat, ja ho he dit en anteriors entrades i, tot i que la novel·la 4321 em va resultar una lectura lenta, totes tenen el segell inconfusible d'Auster: històries profundes, personatges complexos i una narrativa que et fa aturar a reflexionar.

Amb Baumgartner, però, l'experiència ha estat diferent. La veritat és que l'he llegit i, en tancar l'última pàgina, m'he quedat amb una estranya sensació d’indiferència. La novel·la em sembla un repàs personal, una mena de collage de moments vitals que l'autor comparteix amb nosaltres. No arriba a ser una autobiografia, però desprèn una atmosfera molt intimista, gairebé com si estiguéssim llegint fragments d'un diari personal.

El tema de la soledat, que és molt característic de l’obra d’Auster, està present en tot el llibre i s’aborda amb aquella veu tan seva, serena i plena de matisos melancòlics. La seva escriptura, sempre precisa, desprèn un encant fosc i contingut que, malgrat tot, no aconsegueix mantenir l'impuls inicial. Perquè sí, Baumgartner és un llibre que comença amb força però que va perdent vigor a mesura que avancem, com si la narrativa s'anés apagant lentament.

I, tot i que no puc negar la seva mestria a l'hora d'escriure, aquesta no és una novel·la que recomanaria als qui volen descobrir Auster per primera vegada. Més aviat, és una lectura que potser ni els seguidors més fidels de l'autor sabran apreciar-la dins del seu context més ampli.

A vosaltres us ha passat mai amb un autor que us agrada, però que no heu connectat amb algun dels seus llibres?

ESPAÑOL:

Paul Auster es un autor que siempre me ha gustado, ya lo he dicho en anteriores entradas y aunque la novela 4321 me resultó una lectura lenta, todas tienen el sello inconfundible de Auster: historias profundas, personajes complejos y una narrativa que te hace detener a reflexionar.

Sin embargo, con Baumgartner la experiencia ha sido diferente. Lo cierto es que he leído el libro y, al cerrar la última página, me he quedado con una extraña sensación de indiferencia. La novela me parece un repaso personal, una especie de collage de momentos vitales que el autor comparte con nosotros. No llega a ser una autobiografía, pero desprende una atmósfera muy intimista, casi como si estuviéramos leyendo fragmentos de un diario personal.

El tema de la soledad, que es muy característico de la obra de Auster, está presente en todo el libro y se aborda con esa voz tan suya, serena y llena de matices melancólicos. Su escritura, siempre precisa, desprende un encanto oscuro y contenido que, sin embargo, no logra mantener el impulso inicial. Porque sí, Baumgartner es un libro que comienza con fuerza pero va perdiendo vigor a medida que avanzamos, como si la narrativa se fuera apagando lentamente.

Y, aunque no puedo negar su maestría a la hora de escribir, ésta no es una novela que recomendaría a quienes quieren descubrir a Auster por primera vez. Más bien, es una lectura que quizá ni los más fieles seguidores del autor podrán apreciarla.

¿Os ha pasado alguna vez con un autor que os gusta mucho, pero que no habéis conectado con alguno de sus libros?

Sinopsi:

Paul Auster torna set anys després amb una novel·la lluminosa i brillant.

Paul Auster torna set anys després amb una novel·la lluminosa i brillant. Una història tensa i expansiva sobre l'amor, el desig, la pèrdua, la memòria i la solitud protagonitzada per Seymor Baumgartner, un professor de filosofia a punt de jubilar-se.

La vida d’en Baumgartner ha estat marcada per l’amor profund i permanent per la seva dona, l’Anna, que va morir en un accident de natació fa nou anys. Amb setanta-un anys, en Baumgartner continua atrapat pels records i pels petits entrebancs quotidians, i lluita per acostumar-se a la seva absència. La visita d'una jove, estudiosa de l'obra de la seva dona, trasbalsa el seu dia a dia.

El retrat de matrimoni de Maggie O'Farrell

Autor/a: Maggie O'Farrell (Irlanda del Nord, 1972)

Editorial: L'Altra

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Marc Rubió Rodon

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 416

CATALÀ:

Maggie O'Farrell m’ha tornat a sorprendre amb El retrat de matrimoni, una novel·la que reafirma el seu talent per donar veu a les dones que la història ha relegat a un segon pla. Igual que amb Hamnet, on explorava la vida de la dona de Shakespeare, aquí l’autora ens transporta a la Itàlia del segle XVI per fer-nos partícips de la història de Lucrècia de Mèdici, una jove valenta que afronta la seva solitud en una societat que veu les dones únicament com a eines per garantir la descendència.

Amb la seva prosa precisa, O'Farrell aconsegueix construir una atmosfera intimista que atrapa qui la llegeix des de les primeres pàgines. Les seves acurades descripcions no només retraten d’una manera fidel l’època, sinó que també aconsegueixen submergir-nos en les emocions i els sentiments dels personatges. Un exemple d’això és el passatge del tigre, on la força de la narrativa em va transportar directament davant la gàbia.

Sense grans estridències, O'Farrell aconsegueix enaltir les figures femenines amb una escriptura elegant i captivadora. Retrat de matrimoni no és una novel·la històrica, sinó un homenatge a totes aquelles dones que, com Lucrècia, han quedat oblidades, malgrat la seva força i determinació. Una lectura imprescindible per totes aquelles persones que en la literatura busquen reivindicar i donar profunditat a personatges femenins que mereixen ser recordats.

Tot i que d’entrada no em va semblar una autora per mi, puc assegurar-vos que continuaré llegint la seva obra.

ESPAÑOL:

Maggie O'Farrell me ha vuelto a sorprender con El retrato de casada, una novela que reafirma su talento para dar voz a las mujeres que la historia ha relegado a un segundo plano. Al igual que con Hamnet, donde exploraba la vida de la mujer de Shakespeare, aquí la autora nos transporta a la Italia del siglo XVI para hacernos partícipes de la historia de Lucrecia de Médici, una joven valiente que afronta su soledad en una sociedad que ve a las mujeres únicamente como herramientas para garantizar la descendencia.

Con su prosa precisa, O'Farrell logra construir una atmósfera intimista que atrapa a quien la lee desde las primeras páginas. Sus cuidadosas descripciones no sólo retratan de forma fiel la época, sino que también consiguen sumergirnos en las emociones y sentimientos de los personajes. Un ejemplo de ello es el pasaje del tigre, donde la fuerza de la narrativa me transportó directamente frente a la jaula.

Sin grandes estridencias, O'Farrell logra enaltecer a las figuras femeninas con una escritura elegante y cautivadora. Retrato de matrimonio no es una novela histórica, sino un homenaje a todas aquellas mujeres que, como Lucrecia, han quedado olvidadas, pese a su fuerza y su determinación. Una lectura imprescindible para todas aquellas personas que en la literatura buscan reivindicar y dar profundidad a personajes femeninos que merecen ser recordados.

Aunque de entrada no me pareció una autora para mí, puedo aseguraros que seguiré leyendo su obra.

Sinopsi:

Plena de l’esperit i l’energia amb què Maggie O’Farrell va il·luminar la història shakespeariana de Hamnet, El retrat de matrimoni ens transporta a la Itàlia del segle XVI. La Lucrezia, tercera filla del poderós duc de Medici, és una noia discreta i independent que creix feliç a l’ombra dels seus germans, lliure per observar els tresors de palau, explorar els passadissos secrets i espiar feines i converses clandestines. Li agrada aprendre coses, pintar i mirar les musaranyes, i no acaba d’encaixar gaire en el paper de duquessa, ni tampoc en les expectatives de la família. Però quan la seva germana gran, que està promesa amb del duc de Ferrara, emmalalteix i es mor, la plàcida existència de la Lucrezia quedarà sacsejada per sempre: amb prou feines quinze anys es veurà arrossegada a una nova vida a Ferrara amb el seu marit, Alfonso, que és un misteri per a ella. El retrat de matrimoni, una novel·la potent i evocadora, explora la fina membrana que separa la vida de la mort, un dels temes centrals de l’obra d’O’Farrell, i ofereix el retrat inoblidable d’una dona molt jove, castigada per ser diferent, que lluita per la seva supervivència.

Azami, el club de Mitsuko d'Aki Shimazaki

Autor/a: Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954)

Editorial: Nórdicallibres

Any de la primera edició: 2017

Llengua original: Francès

Traducció: Oriol Vaqué Sánchez

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 140

CATALÀ:

Una de les coses que més m'agrada de la literatura japonesa és la seva capacitat de transmetre serenitat i pau, fins i tot quan tracta temes profundament complexos i difícils. L'escriptura d'autors i autores japonesos té una suavitat i tranquil·litat que em relaxen mentre llegeixo, aportant-me una sensació de calma interna. 

En aquest llibre el protagonista, un home d'una família aparentment normal, es veu atrapat en una infidelitat, tot i que estima profundament la seva dona. La seva història es complica quan es troba amb Azami, una excompanya de classe que va ser el seu primer amor i amb la qual mai va poder tenir una relació. Aquest retrobament l'empeny a recordar el passat i, a través d'una aventura amb Azami, aconsegueix, d'alguna manera, "treure's l'espina" d'aquella relació que no va poder ser.

Aki Shimazaki aconsegueix construir una narració que, tot i parlar d'infidelitats, de desig i de records, no recau en cap moment en el judici moral, sinó que ho fa amb una serenor que convida més a la reflexió que no pas al càstig. És un llibre que, tot i que tracta temes eròtics, no es centra en el sexe explícit, sinó en les emocions que sorgeixen de la intimitat, dels records i de les decisions que marquen la vida dels personatges. La sensualitat hi és present, però d'una manera subtil i nostàlgica, cosa que fa que la història sigui, en cert sentit, més profunda que provocadora.

Aquest és el segon llibre d'Aki Shimazaki que llegeixo, i, com el primer, m'ha encantat. L'autora té una habilitat especial per abordar temes complexos amb una escriptura natural però profunda, que fa que, mentre llegeixes, et sentis envoltat per una sensació de calma que es contraposa a l'intensitat emocional de la història. Azami, el club de Mitsuko és una història sobre la reconciliació amb el passat, els desitjos no complerts i la complexitat de l'amor i la memòria. És una lectura que invita a la reflexió, mentre ens embolcalla en una atmosfera de pau i serenitat.

ESPAÑOL:

Una de las cosas que más me gusta de la literatura japonesa es su capacidad de transmitir serenidad y paz, incluso cuando trata temas profundamente complejos y difíciles. La escritura de autores y autoras japoneses tiene una suavidad y tranquilidad que me relajan mientras leo, aportándome una sensación de calma interna.

En este libro el protagonista, un hombre de una familia aparentemente normal, se ve atrapado en una infidelidad, aunque ama profundamente a su mujer. Su historia se complica cuando se encuentra con Azami, una ex compañera de clase que fue su primer amor y con la que nunca pudo tener una relación. Este reencuentro le empuja a recordar el pasado y, a través de una aventura con Azami, consigue, de algún modo, "quitarse la espina" de esa relación que no pudo ser.

Aki Shimazaki logra construir una narración que, a pesar de hablar de infidelidades, de deseo y recuerdos, no recae en ningún momento en el juicio moral, sino que lo hace con una serenidad que invita más a la reflexión que al castigo. Es un libro que, aunque trata temas eróticos, no se centra en el sexo explícito, sino en las emociones que surgen de la intimidad, los recuerdos y las decisiones que marcan la vida de los personajes. La sensualidad está presente, pero de forma sutil y nostálgica, lo que hace que la historia sea, en cierto sentido, más profunda que provocadora.

Éste es el segundo libro de Aki Shimazaki que leo, y, como el primero, me ha encantado. La autora tiene una habilidad especial para abordar temas complejos con una escritura natural pero profunda, que hace que, mientras lees, te sientas rodeada por una sensación de calma que se contrapone a la intensidad emocional de la historia. Azami, el club de Mitsuko es una historia sobre la reconciliación con el pasado, los deseos no cumplidos y la complejidad del amor y la memoria. Es una lectura que invita a la reflexión, mientras nos envuelve en una atmósfera de paz y serenidad.

Sinopsi:

En les pàgines d’Azami, la primera novel·la de la pentalogia, Aki Shimazaki parla d’una família com moltes altres, i retrata sentiments íntims, mentides i relacions trencades viscudes en les ombres.

En Mitsuo Kawano, de trenta-sis anys, divideix el seu temps entre la família i la feina com a redactor en una revista d’actualitat, i per compensar la inexistent vida sexual amb l’Atsuko, la mare dels seus fills, freqüenta un club luxós. Allà, hi trobarà l’atractiva i misteriosa Mitsuko, una excompanya de classe que va ser el seu primer amor secret. Els records ressorgeixen i aviat comença una relació entre tots dos en què en Mitsuo redescobreix una passió inesperada i que ho abraça tot. Tanmateix, l’aparent equilibri entre la vida quotidiana i les trobades furtives està condemnat a trencar-se.

Maria Antonieta de Stefan Zweig

Autor/a: Stefan Zweig

Editorial: La Segona Perifèria

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Alemany

Traducció: Ramon Farrés

Gènere: Biografia

Número de pàgines: 592

CATALÀ:

Quan penso en Stefan Zweig o sento a algú que en parla, sempre em ve al cap la seva novel·la Carta d'una desconeguda i la seva increïble capacitat per escriure sobre les emocions femenines, d’una manera tan real que sembla impossible que sigui un autor de finals del segle XIX. Les seves paraules em mantenen atrapada, amb el cor en suspens i sovint sense ni respirar, i això no només passa amb les seves novel·les.

Maria Antonieta no és una novel·la, sinó una biografia. He de confessar que la història mai m’ha cridat especialment l’atenció, però aquesta obra em va atrapar. Per una banda, gràcies al personatge de Maria Antonieta: una dona avançada al seu temps, valenta i temperamental, que no deixa ningú indiferent. Per l’altra, gràcies la narració de Zweig.

La seva escriptura és una combinació perfecta de ritme i misteri, fins i tot quan tracta fets històrics. Cada pàgina té un tempo mesurat, una intensitat que et guia amb fluïdesa, i d'una manera molt didàctica, entre els moments clau de la vida de la reina.

Aquest llibre m’ha fet adonar que la història pot ser emocionant, especialment quan un autor com Zweig sap donar veu i ànima a un personatge com Maria Antonieta. Per aquelles persones que teniu por de llegir una biografia històrica, aquesta és un regal, una demostració que les coses entren més o menys depèn de qui ens les explica.

ESPAÑOL:

Cuando pienso en Stefan Zweig o oigo a alguien que habla de él, siempre me viene a la cabeza su novela Carta de una desconocida y su increíble capacidad para escribir sobre las emociones femeninas, de una manera tan real que parece imposible que sea ​​un autor de finales del siglo XIX. Sus palabras me mantienen atrapada, con el corazón en vilo y a menudo sin respirar, y eso no sólo ocurre con sus novelas.

Maria Antonieta no es una novela, sino una biografía. Debo confesar que la historia nunca me ha llamado especialmente la atención, pero esta obra me atrapó. Por un lado, gracias al personaje de Maria Antonieta: una mujer avanzada a su tiempo, valiente y temperamental, que no deja a nadie indiferente. Y por otro, gracias a la narración de Zweig.

Su escritura es una combinación perfecta de ritmo y misterio, incluso cuando trata hechos históricos. Cada página tiene un tempo medido, una intensidad que te guía con fluidez, y de forma muy didáctica, entre los momentos clave de la vida de la reina.

Este libro me ha hecho dar cuenta de que la historia puede ser emocionante, especialmente cuando un autor como Zweig sabe dar voz y alma a un personaje como Maria Antonieta. Para aquellas personas que tienen miedo de leer una biografía histórica, ésta es un regalo, una demostración de que las cosas entran más o menos depende de quien nos las explica.

Sinopsi:

Stefan Zweig diu, a la introducció d’aquest llibre, que la història, aquest gran demiürg, no té cap necessitat d’un caràcter heroic com a protagonista principal per aixecar un drama estremidor. Essent Maria Antonieta una nena, li concedeix com a llar una cort imperial. Quan és adolescent, li atorga una corona. Durant anys la malcria i avicia. Eleva aquesta dona als cims més alts de la fortuna i després la deixa caure a poc a poc d’una manera refinadament cruel.

Maria Antonieta va tenir una existència diàfana i insubstancial fins que la Revolució Francesa la va empènyer a l’ull de l’huracà de la història. I és en la presó més obscura, sepultada de calúmnies, que aquella dona mediocre assoleix finalment una dimensió tràgica i esdevé tan gran com el seu destí.

Stefan Zweig relata de manera magistral la vida regalada de Maria Antonieta d’Àustria, reina de França, a la cort de Versalles, el seu captiveri i la seva mort a la guillotina. Només algú amb un formidable coneixement de l’ànima humana podia emprendre un viatge com aquest a un dels moments més apassionants de la història. Perquè Zweig, a Maria Antonieta, fa un relat vibrant i documentat de la convulsa Revolució Francesa, sembrat de luxes, misèries, traïcions, estafes, evasions, intrigues, lleialtat, deslleialtat, execucions i sacrificis.

Què tens, Miula? de Muntsa Mimó

Autor/a: Muntsa Mimó

Il·lustracions: Toni Galmés

Editorial: Animallibres

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Narrativa infantil (6-9 anys)

Número de pàgines: 64

CATALÀ:

Què tens, Miula? és un llibre que vaig llegir amb els meus fills, i la seva reacció va ser molt intensa. Van plorar tant que vaig haver d’acabar llegint jo perquè ells no podien continuar. És veritat que és un llibre trist, però alhora molt tendre, com la vida mateixa, que té moments de tot.

Quan els vaig veure plorar, jo vaig riure, però d’emoció, perquè em vaig adonar que estaven començant a gaudir de la lectura. Els hi vaig dir que plorar amb un llibre vol dir que et fa sentir coses, i que això és bonic. Potser no era la millor manera de començar, però els vaig assegurar que, igual que aquest llibre els havia fet plorar, n’hi hauria d'altres que els farien riure, emocionar-se i viure moltes més sensacions.

No us vull explicar de què va la història, perquè el millor és que ho descobriu vosaltres mateixos. Però crec que aquest llibre ha estat un punt d'inflexió en la relació del Guim i l'Ona amb la lectura, perquè els ha ensenyat a sentir i a connectar amb els llibres d'una manera nova. Si voleu un llibre que els faci emocionar i els arribi ben endins, Què tens, Miula? és una lectura que us recomano molt.

Gràcies Animallibres per la confiança 💓

ESPAÑOL:

Què tens, Miula? es un libro que leí con mis hijos, y su reacción fue muy intensa. Lloraron tanto que tuve que acabar leyendo yo porque ellos no podían continuar. Es verdad que es un libro triste, pero a la vez muy tierno, como la vida misma, que tiene momentos de todo.

Cuando los vi llorar, yo reí, pero de emoción, porque me di cuenta de que estaban empezando a disfrutar de la lectura. Les dije que llorar con un libro significa que te hace sentir cosas, y que esto es hermoso. Quizás no era la mejor manera de empezar, pero les aseguré que, al igual que este libro les había hecho llorar, habría otros que les harían reír, emocionarse y vivir muchas más sensaciones.

No quiero contaros de qué va la historia, porque lo mejor es que lo descubráis vosotros mism@s. Pero creo que este libro ha sido un punto de inflexión en la relación de Guim y Ona con la lectura, porque les ha enseñado a sentir y conectar con los libros de una forma nueva. Si queréis un libro que les haga emocionar y les llegue bien adentro, Què tens, Miula? es una lectura que os recomiendo mucho.

Gracias por la confianza Animallibres 💓

Sinopsi:

La Miula és una gata tafanera i eixerida. Li agrada recórrer els carrers, les teulades i els patis de les escoles. Però no sempre ha estat una gata de carrer. Abans vivia amb en Ramon, que se l’estimava molt i la tenia molt consentida. Últimament, la Miula està molt enfeinada. I és que té un secret molt gran...

Acompanya la Miula en l’aventura més emocionant de la seva vida.

Doble jo de Navie (il·lustradora) i Audrey Lainé (escriptora)

Autor/a: Navie (1982, París) i Audrey Lainé (1992, Ruan)

Editorial: Andana

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Francès

Traducció: Llúcia Casanova

Gènere: Novel·la gràfica

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Doble jo és una novel·la gràfica personal, on Navie, la il·lustradora del llibre, ens obre les portes a la seva experiència amb el seu cos i ens planteja com un problema físic pot transformar-se en una qüestió de salut mental. El llibre tracta de manera molt propera sobre el seu trastorn de conducta alimentària (TCA), explicant com aquest es va convertir en un gran problema a la seva vida.

Tot i ser un cas molt personal, la història connecta amb tothom que pugui estar vivint una situació semblant o que vulgui entendre millor què implica un TCA. En una societat com la nostra, on estem constantment sota pressió per complir amb uns estereotips inassolibles, és vital conèixer històries com aquesta, que ens mostren la crua realitat d'aquests trastorns.

Una de les coses que més m'ha agradat és la manera en què Navie ho explica: és informal, però no deixa de colpir-te. Sents el malestar profund que experimenta, però alhora també et fa reflexionar sobre com podem ser més empàtics i comprensius amb les persones que pateixen aquestes situacions.

En resum, és un llibre molt recomanable perquè no és només una història personal; és una crida per crear una societat més oberta i solidària, on totes les persones ens puguem sentir acceptades i compreses, independentment de la nostra relació amb el nostre cos.

ESPAÑOL:

Doble jo es una novela gráfica personal, donde Navie, la ilustradora del libro, nos abre las puertas a su experiencia con su cuerpo y nos plantea cómo un problema físico puede transformarse en una cuestión de salud mental. El libro trata de forma muy cercana sobre su trastorno de conducta alimentaria (TCA), explicando cómo éste se convirtió en un gran problema en su vida.

A pesar de ser un caso muy personal, la historia conecta con todo el mundo que pueda estar viviendo una situación parecida o que quiera entender mejor lo que implica un TCA. En una sociedad como la nuestra, donde estamos constantemente bajo presión para cumplir con unos estereotipos inalcanzables, es vital conocer historias como ésta, que nos muestran la cruda realidad de estos trastornos.

Una de las cosas que más me ha gustado es la forma en que Navie lo explica: es informal, pero no deja de golpearte. Sientes el profundo malestar que experimenta, pero al mismo tiempo también te hace reflexionar sobre cómo podemos ser más empáticos y comprensivos con las personas que sufren estas situaciones.

En resumen, es un libro muy recomendable, porque no es sólo una historia personal; es un llamamiento para crear una sociedad más abierta y solidaria, donde todas las personas podamos sentirnos aceptadas y comprendidas, independientemente de nuestra relación con nuestro cuerpo.

Sinopsi:

Com es pot bastir una identitat identitat sobre 127 quilos de mentides? Fent creure que t'estimes com ets, encara que tinguis un cos «no normatiu». Cridant ben fort que ets feliç, que tot va bé en el millor dels mons possibles i que no tens cap esquerda.

És realment pràctic tenir una doble perquè, un dia, pots decidir girar-te contra ella i carregar-li-ho tot a l'esquena. Però com pots matar-la sense matar-te a tu també? 

Ocàs i fascinació d'Eva Baltasar

Autor/a: Eva Baltasar i Sardà (Barcelona, 1978)

Editorial: Club Editor

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 160

CATALÀ:

Amb aquesta obra, l'Eva Baltasar posa el focus en una de les violències silencioses de la nostra societat: persones amb carrera universitària i feina que, tot i així, en alguns casos no poden permetre’s un lloc per viure i es veuen forçades a compartir pis. És una realitat dura i desconcertant que viu la protagonista de la novel·la, que malgrat tenir una carrera i una feina de mitja jornada, acaba vivint al carrer durant un temps. Tot i que és una situació extrema, mostra com la pèrdua d'un espai segur pot ser real.

El protagonisme de la novel·la recau en les cases, no una en particular, sinó totes. Les llars apareixen com a símbols de refugi i seguretat, però també com a elements fràgils i temporals. Les cases esdevenen una metàfora dels desequilibris socials que vivim. Un dia tens un lloc on sentir-te segur, i l'endemà pots perdre-ho tot.

Com és habitual en les seves obres, els personatges de Baltasar són dones solitàries, però valentes. Tot i el seu aïllament emocional, aconsegueixen crear vincles entre elles. Les protagonistes encaren el món amb força, però també solen recolzar-se les unes en les altres, i aquesta xarxa que creen és essencial per a la seva supervivència emocional, sobretot en aquesta novel·la.

Ocàs i fascinació és una crítica a la societat actual. Posa de manifest problemes com l’habitatge, la precarietat laboral i la manca de suport social, obligant-nos a reflexionar sobre les injustícies i les oportunitats que ofereix el sistema.

La segona part de la novel·la és molt diferent. El to canvia completament i es torna gairebé oníric, amb un estil més místic. Per ser-vos sincera he de dir que no l’he acabat d’entendre, però això no m’ha impedit gaudir-la. Tot i que em va desconcertar en alguns moments, aquest canvi d’estil té una bellesa especial que atrapa.

Crec que la narrativa d’Eva Baltasar és difícil de ressenyar amb justícia. Les seves històries són intenses i profundes, i cadascú les viu d'una manera diferent. Per això crec que el millor és que cadascú les llegeixi i tregui les seves pròpies conclusions. Una cosa és segura: no deixarà ningú indiferent. A mi, personalment, m’ha atrapat des del primer moment.

ESPAÑOL:

Con esta obra, Eva Baltasar pone el foco en una de las violencias silenciosas de nuestra sociedad: personas con carrera universitaria y trabajo que, sin embargo, en algunos casos no pueden permitirse un lugar para vivir y se ven forzadas a compartir piso. Es una realidad dura y desconcertante que vive la protagonista de la novela, que pese a tener una carrera y un trabajo de media jornada, acaba viviendo en la calle durante un tiempo. Aunque es una situación extrema, muestra cómo la pérdida de un espacio seguro puede ser real.

El protagonismo de la novela recae en las casas, no una en particular sino todas. Los hogares aparecen como símbolos de refugio y seguridad pero también como elementos frágiles y temporales. Las casas se convierten en una metáfora de los desequilibrios sociales que vivimos. Un día tienes un sitio donde sentirte seguro, y al día siguiente puedes perderlo todo.

Como viene siendo habitual en sus obras, los personajes de Baltasar son mujeres solitarias, pero valientes. A pesar de su aislamiento emocional, logran crear vínculos entre ellas. Las protagonistas encaran el mundo con fuerza, pero también suelen apoyarse unas a otras, y esta red que crean es esencial para su supervivencia emocional, sobre todo en esta novela.

Ocaso y fascinación es una crítica a la sociedad actual. Pone de manifiesto problemas como la vivienda, la precariedad laboral y la falta de apoyo social, obligándonos a reflexionar sobre las injusticias y oportunidades que ofrece el sistema.

La segunda parte de la novela es muy distinta. El tono cambia por completo y se vuelve casi onírico, con un estilo más místico. Para seros sincera tengo que decir que no he acabado de entenderla, pero eso no me ha impedido disfrutarla. Aunque me desconcertó en algunos momentos, este cambio de estilo tiene una belleza especial que atrapa.

Creo que la narrativa de Eva Baltasar es difícil de reseñar con justicia. Sus historias son intensas y profundas, y cada una las vive de forma diferente. Por eso creo que lo mejor es que cada uno las lea y saque sus propias conclusiones. Una cosa es segura: no dejará a nadie indiferente. A mí, personalmente, me ha atrapado desde el primer momento.

Sinopsi:

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara.

Ara la vida ja no va de creure en les regles. Ara tu fabriques l’engany. Entraràs a les cases dels altres. Creuran que hi ets per netejar-les i fer-los la vida amable. El llop que no havies de trobar si feies bondat ets tu. ¿Oi que no tens res a perdre?

Després del tríptic sobre la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món.

Els aeròstats d'Amélie Nothomb

Autor/a: Fabienne Claire Nothomb (Kobé, Japó, 1967)

Editorial: Anagrama

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Francès

Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 144

CATALÀ:

Com ja sabeu, vaig quedar completament atrapada per l'estil de Nothomb. Aquesta autora belga, excèntrica i inconfusible, domina com pocs la sàtira, i aconsegueix que cada obra seva estigui carregada de subtilesa i enginy. En aquest llibre, aquesta característica no és una excepció.

Els seus personatges solen ser solitaris, mancats d'amor i plens de complexitats internes. Igual que en altres novel·les de la seva obra, les relacions entre els personatges d'aquest llibre no són simples; més aviat es presenten com a estructures complexes, definides per la pobresa de les connexions emocionals o la incapacitat de mostrar els sentiments.

Amb aquesta obra Nothomb aprofita per fer un homenatge als clàssics de la literatura europea. A través de lectures com La metamorfosi de Kafka o La Ilíada d'Homer, els personatges, especialment en la relació entre un estudiant i la seva professora, evolucionen i es transformen. A mesura que els protagonistes es submergeixen en la literatura, les seves pròpies vides i relacions prenen noves dimensions i canvien.

Amb Els aeròstats, Nothomb ens parla del poder de la lectura en l'educació i el creixement personal, en el seu estil característic, tan irònic com profund. Aquest és un dels aspectes més atractius del llibre: la manera en què la lectura es presenta com una eina de transformació tant individual com col·lectiva.

ESPAÑOL:

Como ya sabéis, quedé completamente atrapada por el estilo de Nothomb. Esta autora belga, excéntrica e inconfundible, domina como pocos la sátira, logrando que cada obra suya esté cargada de sutileza e ingenio. En ese libro, esta característica no es una excepción.

Sus personajes suelen ser solitarios, carentes de amor y llenos de complejidades internas. Al igual que en otras novelas de su obra, las relaciones entre los personajes de este libro no son simples; se presentan más bien como estructuras complejas, definidas por la pobreza de las conexiones emocionales o la incapacidad de mostrar los sentimientos.

En esta obra Nothomb aprovecha para hacer un homenaje a los clásicos de la literatura europea. A través de lecturas como La metamorfosis de Kafka o La Ilíada de Homero, los personajes, especialmente en la relación entre un estudiante y su profesora, evolucionan y se transforman. A medida que los protagonistas se sumergen en la literatura, sus propias vidas y relaciones adquieren nuevas dimensiones y cambian.

Con Los aerostatos, Nothomb nos habla del poder de la lectura en la educación y el crecimiento personal, en su estilo característico, tan irónico como profundo. Éste es uno de los aspectos más atractivos del libro: la forma en que la lectura se presenta como una herramienta de transformación tanto individual como colectiva.

Sinopsi:

Amélie Nothomb en plena forma: un elogi de la lectura gens trivial, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

L’Ange té dinou anys, viu a Brussel·les i és una estudiant de filologia excel·lent. Per fer una mica de diners, es decideix a donar classes particulars de literatura a en Pie, un adolescent de setze anys a qui no li agrada llegir. Segons el criteri del seu pare despòtic, sembla que el noi és dislèctic i té problemes de comprensió lectora. En el fons, però, el problema és molt més simple: odia els llibres amb la mateixa assertivitat amb què odia els seus pares. A ell, el que l’apassiona de veritat són les matemàtiques i els zepelins.

Mentre l’Ange esperona el seu alumne amb algunes lectures, el pare espia les sessions clandestinament. A poc a poc, però, la curiositat d’en Pie va despertant: clàssic rere clàssic, la literatura exerceix la seva força, com el gas que permet que els aeròstats, feixucs, s’elevin lleugers cap al cel. Tanmateix, la relació entre la jove professora i el seu deixeble es va consolidant, fins que el vincle entre tots dos es transforma definitivament.

La nova novel·la d’Amélie Nothomb és un elogi de la lectura que defuig la trivialitat, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

El foc del Cirné d'Enric Kahn

Autor/a: Enric Camats Castellà

Editorial: El punt volat

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 188

CATALÀ:

El Foc del Cirné ens transporta a un paisatge devastat per un incendi forestal, inspirat en l'incendi del 2022 a Baldomar. Aquest terrible esdeveniment serveix de teló de fons per una reflexió profunda sobre la vida i les pors humanes.

L'Enric ens apropa a la seva visió de la natura i de la vida amb una intensitat sorprenent, sobretot per la seva joventut, que és el que més em sorprèn a mi. Tot i ser una obra curta, es llegeix a un ritme pausat, perquè les seves pàgines estan plenes de frases que conviden a la reflexió i que necessitem anar paint a poc a poc.

Una de les grans fortaleses de la novel·la és la capacitat de l'Enric per combinar dues de les seves passions: la natura i la poesia. Tot i que la història que ens explica és dura i commovedora, Kahn aconsegueix transformar-la en bellesa. La seva prosa poètica, plena de simbolisme, ens apropa als elements de la natura, sobretot els animals, que arriben a tenir veu pròpia.

L'incendi al Montsec serveix com a metàfora de la desconnexió humana amb l'entorn i la manca de voluntat per escoltar els senyals que ens envia la natura. El foc no només destrueix el paisatge, sinó que fa aflorar les nostres pors i creences més profundes.

En definitiva, El Foc del Cirné és una lectura profunda i simbòlica que no només reflexiona sobre la relació de l'ésser humà amb la natura, sinó també sobre les emocions que emergeixen en moments de crisi. Enric Kahn demostra amb aquest llibre que té una veu narrativa característica, capaç de connectar amb la sensibilitat del seu públic i d'expressar sentiments complexos amb una maduresa sorprenent. 

Des d'aquí vull animar a l'Enric a continuar endavant amb aqueta passió, que continuï escrivint poemes i, sobretot, recitant-los, perquè és amb el que gaudeixo més.

ESPAÑOL:

El Foc del Cirné nos transporta a un paisaje devastado por un incendio forestal, inspirado en el incendio de año 2022 en Baldomar. Este terrible acontecimiento sirve de telón de fondo para una profunda reflexión sobre la vida y los miedos humanos.

Enric nos acerca a su visión de la naturaleza y de la vida con una intensidad sorprendente, sobre todo por su juventud, que es lo que más me sorprende. Aunque es una obra corta, se lee a un ritmo pausado, porque sus páginas están llenas de frases que invitan a la reflexión y que necesitamos ir digiriendo poco a poco.

Una de las grandes fortalezas de la novela es la capacidad de Enric para combinar dos de sus pasiones: la naturaleza y la poesía. Aunque la historia que nos cuenta es dura y conmovedora, Kahn logra transformarla en belleza. Su prosa poética, llena de simbolismo, nos acerca a los elementos de la naturaleza, sobre todo a los animales, que llegan a tener voz propia.

El incendio en el Montsec sirve como metáfora de la desconexión humana con el entorno y la falta de voluntad para escuchar las señales que nos envía la naturaleza. El fuego no sólo destruye el paisaje, sino que hace que afloren nuestros miedos y creencias más profundas.

En definitiva, El Foc del Cirné es una lectura profunda y simbólica que no sólo reflexiona sobre la relación del ser humano con la naturaleza, sino también sobre las emociones que emergen en momentos de crisis. Enric Kahn demuestra con este libro que tiene una voz narrativa característica, capaz de conectar con la sensibilidad de su público y expresar sentimientos complejos con una madurez sorprendente.

Desde aquí quiero animar a Enric a seguir adelante con esta pasión, que siga escribiendo poemas y, sobre todo, recitándolos, porque es con lo que disfruto más.

Sinopsi:

Qui no s’ha sentit mai enmig d’un incendi? Qui no ha dubtat de si l’incendi realment acabaria algun dia? Qui, a pesar de les cremades, ha continuat caminant? El foc del Cirné és una novel·la breu que, mitjançant una història que podria ser perfectament real, pretén reflexionar sobre la vida quotidiana, les creences i les pors.

La naturalesa i els animals ens volen donar un missatge, però sembla que les persones encara no estem disposades a escoltar. L’incendi forestal del 2022 al Montsec en va ser un exemple, quants senyals més necessitem per a intentar canviar?

Una mort i trenta-tres vides de Noemí Morral

Autor/a: Noemí Morral Palacín (Vic, 1972)

Editorial: Pagès Editors

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 188

CATALÀ:

Una mort i trenta-tres vides és una novel·la que sorprèn per la seva estructura narrativa. L'eix de la història és la mort de l'Àngel, un personatge central que, tot i no tenir una presència activa, es converteix en el punt de trobada de les emocions, pensaments i vivències dels que l'envolten. El que fa especial aquesta obra és la manera en què l'autora tria explicar-nos la vida de l'Àngel: a través dels ulls i sentiments de trenta-tres personatges que el van conèixer. Cada capítol ens descriu un nou personatge, amb la seva pròpia perspectiva, oferint-nos petites peces d'un trencaclosques que, al final, forma la figura completa de l'Àngel.

L'estructura de la novel·la és un dels seus punts forts. Noemí Morral aconsegueix fer que cada personatge sigui rellevant, i qui llegeix descobreix una nova faceta de l'Àngel amb cada nou relat. Aquest format fa que la lectura sigui molt amena i mantingui l'interès.

Un altre aspecte que m'ha agradat és la capacitat de l'autora de jugar amb els registres emocionals. Cada personatge té la seva pròpia veu i experiència, i això fa que la novel·la sigui rica en matisos. La novel·la no ens parla  només de la vida de l'Àngel, sinó també de la complexitat de les relacions humanes i de com la mort pot ser un catalitzador per fer aflorar sentiments profunds i sovint contradictoris.

En resum, Una mort i trenta-tres vides és una novel·la original i amena, que he gaudit molt. L'estructura i la diversitat de personatges fan que la lectura sigui àgil, encara que les emocions que s'hi tracten són profundes.

Aprofito per agrair a la Noemí la confiança i l'enviament d'un exemplar del llibre.

ESPAÑOL:

Una mort i trenta-tres vides es una novela que sorprende por su estructura narrativa. El eje de la historia es la muerte de Àngel, un personaje central que, a pesar de no tener una presencia activa, se convierte en el punto de encuentro de las emociones, pensamientos y vivencias de quienes le rodean. Lo que hace especial esta obra es la forma en que la autora elige explicarnos la vida de Àngel: a través de los ojos y sentimientos de treinta y tres personajes que le conocieron. Cada capítulo nos describe un nuevo personaje, con su propia perspectiva, ofreciéndonos pequeñas piezas de un rompecabezas que, al final, forma la figura completa de Ángel.

La estructura de la novela es uno de sus puntos fuertes. Noemí Morral logra hacer que cada personaje sea relevante, y quien lee descubre una nueva faceta de Ángel con cada nuevo relato. Este formato hace que la lectura sea muy amena y mantenga el interés.

Otro aspecto que me ha gustado es la capacidad de la autora de jugar con los registros emocionales. Cada personaje tiene su propia voz y experiencia, lo que hace que la novela sea rica en matices. La novela no nos habla sólo de la vida del Ángel, sino también de la complejidad de las relaciones humanas y de cómo la muerte puede ser un catalizador para aflorar sentimientos profundos ya menudo contradictorios.

En resumen, Una muerte y treinta y tres vidas es una novela original y amena, que he disfrutado mucho. La estructura y la diversidad de personajes hacen que la lectura sea ágil, aunque las emociones que se tratan son profundas.

Aprovecho para agradecer a Noemí la confianza y el envío de un ejemplar del libro.

Sinopsi:

L’Àngel, home de bé, empresari d’èxit i alcalde d’un poble petit com tants d’altres, mor inesperadament. Aquest fet esquitxa de forma diversa a un ventall de personatges que es veuen, poc o molt, afectats per la pèrdua o per les oportunitats que genera aquest canvi. Amb una prosa directa i eficaç, l’autora ens ofereix una visió calidoscòpica de la varietat de sentiments que les circumstàncies de cadascú fan aflorar: dolor, enyorança, agraïment, desig, anhel, però també enveja, ambició, por, ressentiment. No hi trobarem només els fills, els germans, les amants. També hi ha infants innocents, perdularis patètics, artistes en precari, adolescents plens de vida. Hi ha glamur i hi ha misèria. Hi ha tendresa i hi ha humor. La narració no gira al voltant d’un únic protagonista, sinó que cada capítol explora, amb delicada empatia, una faceta d’aquest personatge complex que som cadascú de nosaltres.

L'home de Praga de Jaume Albert Ollé

Autor/a: Jaume Albert Ollé

Editorial: Voliana Edicions

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 173

CATALÀ:

Aquest és el quart llibre que llegeixo del Jaume i puc dir que li he vist una evolució clara com a escriptor. Fins ara, havia llegit les seves novel·les històriques, que tenien una temàtica molt diferent a la d’aquesta, la seva primera incursió en la novel·la negra. Tot i això, crec que aquest canvi de gènere li ha permès consagrar-se com a escriptor, demostrant que sap moure’s amb habilitat en diferents registres.

Encara que conec el Jaume d’un altre àmbit, i això fa que a vegades em costi veure’l des d’aquesta perspectiva, crec que ja es pot dir, sense cap mena de dubte, que és un escriptor en tota regla. 

Pel que fa a L'home de Praga, m’ha agradat moltíssim tant per com està escrita com per la història en si. El desenvolupament de la trama està molt ben construït i, des de les primeres pàgines, em va enganxar i em va mantenir amb la intriga fins al final. A més, la novel·la barreja diferents escenaris i personatges de diversos àmbits, i aconsegueix quadrar-ho tot d'una manera molt precisa i ben trobada, fet que demostra una gran habilitat narrativa.

He compartit la lectura d'aquest llibre amb a meva mare i les dues ens hem emportat la mateixa impressió. Jaume, ja estem esperant la propera. 😅

ESPAÑOL:

Éste es el cuarto libro que leo de Jaume Albert Oller y puedo decir que le he visto una evolución clara como escritor. Hasta ahora, había leído sus novelas históricas, que tenían una temática muy diferente a la de esta, su primera incursión en la novela negra. Sin embargo, creo que este cambio de género le ha permitido consagrarse como escritor, demostrando que sabe moverse con habilidad en distintos registros. 

Aunque conozco a Jaume de otro ámbito, y esto hace que a veces me cueste verlo desde la perspectiva de escritor, creo que ya se puede decir, sin lugar a dudas, que es un escritor en toda regla. 

En cuanto a ‘L’home de Praga’, me ha gustado muchísimo tanto por cómo está escrita como por la historia en sí. El desarrollo de la trama está muy bien construido y, desde las primeras páginas, me enganchó y mantuvo con la intriga hasta el final. Además, la novela mezcla diferentes escenarios y personajes de diversos ámbitos, logrando cuadrarlo todo de una manera muy precisa y bien encontrada, lo que demuestra una gran habilidad narrativa. 

He compartido la lectura de este libro con mi madre y las dos nos hemos llevado la misma impresión. Jaume, ya estamos esperando la próxima.😅

Sinopsi:

Praga (Txèquia), març de 1990. Un home fuig de nit en mig d’una pluja fina pels carrers humits i foscos de la ciutat. Els que l’empaiten no li perdonen el seu col·laboracionisme. Més de trenta anys després, els fantasmes que el perseguien reapareixen en una tranquil·la urbanització de Premià de Dalt (Maresme). El passat torna, i qui ni oblida ni perdona no vol perdre temps per executar la seva venjança.

Coragre de Nora Ephron

Autor/a: Nora Ephron (Nova York, 1941 – 2012)

Editorial: L'Altra

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Anglès

Traducció: Ariadna Pous

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 244

CATALÀ:

Després d'haver llegit els dos reculls d'articles de Nora Ephron (Tinc un coll que fa pena i No me'n recordo de res), on el seu estil directe i irreverent m'havia captivat, vaig decidir endinsar-me en la seva novel·la Coragre. Aquesta obra té un enfocament més personal, ja que explora la seva separació, un tema que em va cridar l'atenció per veure com Ephron transformaria una experiència dolorosa en una narrativa plena del seu humor habitual.

El llibre no defrauda ja que continua transmetent veritats incòmodes de manera franca, però he de dir que esperava trobar-hi una dosi més gran d'aquest humor cítric que tant m'havia agradat en les seves obres anteriors. Tot i que hi és present, és més contingut, potser perquè la història de la separació es presta a moments més reflexius i vulnerables. Això no fa que la novel·la sigui menys recomanable, però potser sobta una mica si esperes trobar-hi l'humor de les anteriors.

A nivell narratiu, Coragre destaca per la capacitat d'Ephron de captar les contradiccions emocionals que sovint acompanyen la ruptura d'una relació i explicar-les de manera amena i divertida. La seva escriptura és sempre clara i directa, i la manera com barreja humor amb dolor és el que fa que la lectura sigui entretinguda i, alhora, impactant. No és fàcil parlar d'una tragèdia amb aquesta ironia subtil, i Ephron ho fa d'una manera molt natural.

Per tant, tot i que potser no trobareu el mateix nivell de sarcasme que en els seus reculls d'articles, Coragre és una lectura més introspectiva que manté molts dels trets característics de l'autora.

ESPAÑOL:

Después de haber leído las dos recopilaciones de artículos de Nora Ephron (Tinc un coll que fa pena y No me’n recordo de res), donde su estilo directo e irreverente me había cautivado, decidí adentrarme en su novela Coragre. Esta obra tiene un enfoque más personal, puesto que explora su separación, un tema que me llamó la atención para ver cómo Ephron transformaría una experiencia dolorosa en una narrativa llena de su humor habitual.

El libro no defrauda ya que sigue transmitiendo verdades incómodas de manera franca, pero debo decir que esperaba encontrar una mayor dosis de ese humor cítrico que tanto me había gustado en sus obras anteriores. Aunque está presente, es más contenido, quizás porque la historia de la separación se presta a momentos más reflexivos y vulnerables. Esto no hace que la novela sea menos recomendable, pero quizás sorprende un poco si esperas encontrar el humor de las anteriores.

A nivel narrativo, Coragre destaca por la capacidad de Ephron de captar las contradicciones emocionales que a menudo acompañan a la ruptura de una relación y explicarlas de manera amena y divertida. Su escritura es siempre clara y directa, y la forma en que mezcla humor con dolor es lo que hace que la lectura sea entretenida y, al mismo tiempo, impactante. No es fácil hablar de una tragedia con esa ironía sutil, y Ephron lo hace de una forma muy natural.

Por tanto, aunque quizá no encontraréis el mismo nivel de sarcasmo que en sus recopilaciones de artículos, Coragre es una lectura más introspectiva que mantiene muchos de los rasgos característicos de la autora.

Sinopsi:

¿És possible escriure un llibre hilarant sobre la ruptura d’un matrimoni perfecte? Si l’escriptora és Nora Ephron, la resposta és un sí rotund. Una història que lliga l’adulteri, la teràpia de grup i l’estofat de carn, i que ens demostra que una bona comèdia necessita la seva dosi d’angoixa com una bona salsa necessita farina i mantega. La Rachel Samstat, embarassada de set mesos, un dia descobreix que el seu marit, Mark, està enamorat d’una altra dona. La Rachel, que es guanya la vida escrivint llibres de cuina, troba en el menjar un cert bàlsam i consol; així, mentre es debat entre l’intent de recuperar en Mark i el desig de veure’l mort, la Rachel troba temps per oferir-nos algunes de les seves receptes preferides. Coragre és l’única novel·la de Nora Ephron; una història deliciosa explicada amb l’humor àcid propi de l’autora, una muntanya russa d’amor, traïció, pèrdua i, el més satisfactori, venjança.

La carta de William Somerset Maugham

Autor/a: William Somerset Maugham (París, 1874 – Cap Ferrat, Niza, 1965)

Editorial: Viena

Any de la primera edició: 2022

Llengua: Anglès

Traducció: Julià de Jòdar

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 96

CATALÀ:

Aquesta és una altra petita gran obra publicada per Viena Edicions dins la col·lecció Petits Plaers. Per mi, sempre és un goig llegir els llibres d'aquesta col·lecció perquè descobreixo obres fantàstiques.

En aquest cas, ens trobem davant d'una novel·la negra que enganxa des del primer moment i de la que cal destacar les descripcions que ens transporten als diferents escenaris i aconsegueixen una excel·lent ambientació colonial que ens fa imaginar clarament les escenes i els personatges. Aquests estan molt ben construïts, plens de carisma. En especial, la Leslie, que es pot definir perfectament com una femme fatale.

La narració està plena de dramatisme i tensió, creant un bon ritme que manté l'atenció en la lectura. El final, força impactant, ens fa adonar que no sempre les coses són com les veiem, afegint encara més dramatisme a la història.

És un llibre molt curt, ideal per passar una tarda de tardor, i que us recomano per gaudir d’una lectura intensa i captivadora.

ESPAÑOL:

Ésta es otra pequeña gran obra publicada por Viena Edicions dentro de la colección Petits Plaers. Para mí siempre es un placer leer los libros de esta colección que me permite descubrir obras fantásticas.

En este caso, nos encontramos ante una novela negra que engancha desde el primer momento y de la que quiero destacar las descripciones que nos transportan a los diferentes escenarios y consiguen una excelente ambientación colonial que nos hace imaginar claramente las escenas y los personajes. Éstos están muy bien construidos, llenos de carisma. En especial, Leslie, que se puede definir perfectamente como una femme fatale.

La narración está llena de dramatismo y tensión, creando un buen ritmo que mantiene la atención en la lectura. El final, bastante impactante, nos hace dar cuenta de que no siempre las cosas son como las vemos, añadiendo aún más dramatismo a la historia.

Es un libro muy corto, ideal para pasar una tarde de otoño, y que recomiendo para disfrutar de una lectura intensa y cautivadora.

Sinopsi:

Una història d’intriga ambientada a la Malàisia colonial que gira al voltant d’una carta que no havia d’aparèixer.

Un jove advocat anglès instal·lat a Singapur rep la visita del seu amic Robert, propietari d’una plantació de cautxú. L’empresari arriba molt alterat perquè la seva dona, la Leslie, ha estat arrestada per l’assassinat de Geoffrey Hammond, propietari d’una altra plantació, i vol demanar a l’advocat que s’encarregui de la seva defensa. A priori no sembla un cas gaire complicat, especialment quan la Leslie al·lega que, la nit dels fets, en Geoffrey va intentar violar-la aprofitant que estava sola a la casa de la plantació. A més, el testimoni de la Leslie, tan assenyada, sembla molt convincent, si més no fins que apareix una carta.