Jo, que no he conegut els homes de Jacqueline Harpman

Autor/a: Jacqueline Harpman (Etterbeek, Bèlgica, 1929)

Editorial: Persicopi

Any de la primera edició: 2021

Llengua original: Francès

Traducció: Anna Cassassas Figueras

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 232

CATALÀ:

Com diu el Sergi, llegir un Periscopi sempre és un encert i, un cop més, he de donar-li la raó.

Aquest cop m'he decidit per una mena de distòpia. Una història on, un cop més, allò més important no és el què passa sinó allò que senten les dones que ho estan vivint. Unes quaranta dones que han tingut un passat i que, de cop, es troben mancades de llibertat, que viuen, o més ben dit, sobreviuen de records. I la nena, la Théa, que no recorda res previ al seu tancament, i que viu la seva reclusió d'una manera molt diferent. Hi ha un contrast notable de mentalitats i de sentiments que, com us podeu imaginar, en aquestes condicions, són molt intensos.

Harpman, que a més de ser escriptora és psicoanalista, ens convida a reflexionar sobre la condició humana, sobre la capacitat de supervivència, sobre el que entenem per llibertat i sobre una convivència sense homes. Com he llegit en algun lloc, pot ser interpretat com un paral·lelisme amb la vida de l'autora que va veure com alguns membres de la seva família eren tancats en camps de concentració nazis.

Potser explicat així us pot semblar una lectura densa, però no ho és gens. És un llibre intens però de la mida justa. I, tot i que us hagi dit que és una mena de distòpia, jo he mantingut l'esperança fins al final 😓

Us animeu a llegir-lo? L'heu llegit i em voleu explicar què us ha semblat?

ESPAÑOL:

Como dice Sergi, leer un Periscopi es un acierto y, de nuevo, tengo quedarle la razón.

Esta vez me he decidido por un tipo de distopia. Una historia donde lo importante no es lo que pasa sino lo que sienten las mujeres que lo están viviendo. Unas cuarenta mujeres que han tenido un pasado y que, de golpe, se ven privadas de su libertad y viven, o mejor dicho, sobreviven de recuerdos. Y la niña, Théa, que no recuerda nada previo al encarcelamiento, y que vive su reclusión de una manera muy diferente. Hay un notable contraste de mentalidades y de sentimientos que, como podéis imaginaros, en estas condiciones, son muy intensos.

Harpman, que además de escritora es psicoanalista, nos invita a reflexionar sobre la condición humana, sobre la capacidad de supervivencia, sobre lo que entendemos por libertad y sobre una convivencia sin hombres. Como he leído en algún otro sitio, puede ser interpretado como un paralelismo con la vida de la autora que vio como algunos miembros de su familia fueron encerrados en campos de concentración nazis.

Quizás leyendo esto os parece una lectura densa, pero no lo es. Es un libro intenso pero tiene la medida justa. Y, aunque os haya comentado que es como una distopia, yo he mantenido la esperanza hasta el final.

¿Os animáis a leerlo? ¿Lo habéis leído y me queréis explicar que os ha parecido?

Sinopsi:

Quaranta dones estan engabiades i privades d’intimitat en un soterrani, sota la vigilància externa d’un grup d’homes armats. Entre elles hi ha una jove sense nom que no recorda el passat i s’alimenta dels records que li transmeten les altres dones, nostàlgiques de la seva vida anterior.

Un dia, després del so d’una sirena misteriosa, les dones aconsegueixen sortir a l’exterior, a un món despoblat i desconegut on hauran de reinventar-se i d’enfrontar-se a un nou repte, desafiant i ple d’incògnites: la llibertat.