Autor/a: Antònia Vicens (Santanyí, 1941)
Editorial: Cafè Central / Eumo Editorial
Any de la primera edició: 2015
Llengua original: Català
Gènere: Poesia
Número de pàgines: 51
CATALÀ:
No podia estrenar-me amb la poesia amb alguna cosa que m’impactés
més... No n’havia llegit abans i he començat amb aquesta obra gràcies a
@booktique_clubdelectura.
Els versos m’han semblat, en algun moment, una mica “gore”. Aquest
punt és el que els dona la força que tenen. Per res del món m’imaginava una
poesia així.
Per tant, només puc dir que la meva impressió ha estat IMPACTANT!
També m’agradaria destacar que el tractament que fa dels ulls en la
majoria dels poemes és brutal.
De la lectura destacaria un parell de versos que cada un està a l’extrem
de l’altre:
“perquè ha arribat a un saltant de la teva vida que quan
algú et demana de què passes gust contestes
soc feliç el dia de la setmana que canvio
els llençols i el llit fa olor
d’infància”
“llances trossos dels teus ulls al gos
se’ls menja
com si fossin
poemes”
ESPAÑOL:
No podía estrenarme con la
poesía con alguna cosa que me impactara más… No había leído nada antes y he
empezado con esta obra gracias a @booktique_clubdelectura.
Los versos me han parecido,
en algún momento, un poco “gore”. Este punto es el que les da la fuerza que
tienen. Nunca habría imaginado una poesía así.
Por eso, sólo puedo decir
que mi impresión ha sido IMPACTANTE!
También me gustaría
destacar que el tratamiento que hace de los ojos en la mayoría de los poemas es
brutal.
De la lectura destacaría un
par de versos que cada uno está al extremo del otro:
“perquè ha arribat a un saltant de la teva vida que quan
algú et demana de què passes gust contestes
soc feliç el dia de la setmana que canvio
els llençols i el llit fa olor
d’infància”
“llances trossos dels teus ulls al gos
se’ls menja
com si fossin
poemes”
Sinopsis:
Antònia Vicens no vol ser amable amb el lector, vol punyir el seu
interior i aquesta força es manifesta primer esmicolant el vers, però després
penetrant la pensa i els sentits dels qui s'acosten a aquestes poesies. Aquest
vers trencat ens sobta, se'ns fica al cos, ens corprèn, perquè hi trobam un
trencament que sorgeix de dins, que no és una simple opció formal i, per tant,
externa. Aquesta fragmentació eclosiona, com una flor esqueixada que hagués
obert els pètals. A Fred als ulls (con)viuen la flor i el tigre, com dos
extrems d’una dicotomia existencial. Aquesta complexitat és la que volen expressar els versos esquinçats: la d’un món que
coneixem pels ulls i on s’ha de viure malgrat el fred. Precisament l’associació amb els ulls és una
bella, hàbil i intensa manera de renovar una
imatgeria hereva de la tradició de les estacions com a símbol vital: el fred,
l'hivern, les fulles mortes... Ara aquest fred és als ulls. De l'epíleg de
Gabriel de la S.T. Sampol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada