dijous, 3 d’octubre del 2024

El foc del Cirné d'Enric Kahn

Autor/a: Enric Camats Castellà

Editorial: El punt volat

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 188


CATALÀ:

El Foc del Cirné ens transporta a un paisatge devastat per un incendi forestal, inspirat en l'incendi del 2022 a Baldomar. Aquest terrible esdeveniment serveix de teló de fons per una reflexió profunda sobre la vida i les pors humanes.

L'Enric ens apropa a la seva visió de la natura i de la vida amb una intensitat sorprenent, sobretot per la seva joventut, que és el que més em sorprèn a mi. Tot i ser una obra curta, es llegeix a un ritme pausat, perquè les seves pàgines estan plenes de frases que conviden a la reflexió i que necessitem anar paint a poc a poc.

Una de les grans fortaleses de la novel·la és la capacitat de l'Enric per combinar dues de les seves passions: la natura i la poesia. Tot i que la història que ens explica és dura i commovedora, Kahn aconsegueix transformar-la en bellesa. La seva prosa poètica, plena de simbolisme, ens apropa als elements de la natura, sobretot els animals, que arriben a tenir veu pròpia.

L'incendi al Montsec serveix com a metàfora de la desconnexió humana amb l'entorn i la manca de voluntat per escoltar els senyals que ens envia la natura. El foc no només destrueix el paisatge, sinó que fa aflorar les nostres pors i creences més profundes.

En definitiva, El Foc del Cirné és una lectura profunda i simbòlica que no només reflexiona sobre la relació de l'ésser humà amb la natura, sinó també sobre les emocions que emergeixen en moments de crisi. Enric Kahn demostra amb aquest llibre que té una veu narrativa característica, capaç de connectar amb la sensibilitat del seu públic i d'expressar sentiments complexos amb una maduresa sorprenent. 

Des d'aquí vull animar a l'Enric a continuar endavant amb aqueta passió, que continuï escrivint poemes i, sobretot, recitant-los, perquè és amb el que gaudeixo més.


ESPAÑOL:

El Foc del Cirné nos transporta a un paisaje devastado por un incendio forestal, inspirado en el incendio de año 2022 en Baldomar. Este terrible acontecimiento sirve de telón de fondo para una profunda reflexión sobre la vida y los miedos humanos.

Enric nos acerca a su visión de la naturaleza y de la vida con una intensidad sorprendente, sobre todo por su juventud, que es lo que más me sorprende. Aunque es una obra corta, se lee a un ritmo pausado, porque sus páginas están llenas de frases que invitan a la reflexión y que necesitamos ir digiriendo poco a poco.

Una de las grandes fortalezas de la novela es la capacidad de Enric para combinar dos de sus pasiones: la naturaleza y la poesía. Aunque la historia que nos cuenta es dura y conmovedora, Kahn logra transformarla en belleza. Su prosa poética, llena de simbolismo, nos acerca a los elementos de la naturaleza, sobre todo a los animales, que llegan a tener voz propia.

El incendio en el Montsec sirve como metáfora de la desconexión humana con el entorno y la falta de voluntad para escuchar las señales que nos envía la naturaleza. El fuego no sólo destruye el paisaje, sino que hace que afloren nuestros miedos y creencias más profundas.

En definitiva, El Foc del Cirné es una lectura profunda y simbólica que no sólo reflexiona sobre la relación del ser humano con la naturaleza, sino también sobre las emociones que emergen en momentos de crisis. Enric Kahn demuestra con este libro que tiene una voz narrativa característica, capaz de conectar con la sensibilidad de su público y expresar sentimientos complejos con una madurez sorprendente.

Desde aquí quiero animar a Enric a seguir adelante con esta pasión, que siga escribiendo poemas y, sobre todo, recitándolos, porque es con lo que disfruto más.




Sinopsi:

Qui no s’ha sentit mai enmig d’un incendi? Qui no ha dubtat de si l’incendi realment acabaria algun dia? Qui, a pesar de les cremades, ha continuat caminant? El foc del Cirné és una novel·la breu que, mitjançant una història que podria ser perfectament real, pretén reflexionar sobre la vida quotidiana, les creences i les pors.

La naturalesa i els animals ens volen donar un missatge, però sembla que les persones encara no estem disposades a escoltar. L’incendi forestal del 2022 al Montsec en va ser un exemple, quants senyals més necessitem per a intentar canviar?

Una mort i trenta-tres vides de Noemí Morral

Autor/a: Noemí Morral Palacín (Vic, 1972)

Editorial: Pagès Editors

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 188


CATALÀ:

Una mort i trenta-tres vides és una novel·la que sorprèn per la seva estructura narrativa. L'eix de la història és la mort de l'Àngel, un personatge central que, tot i no tenir una presència activa, es converteix en el punt de trobada de les emocions, pensaments i vivències dels que l'envolten. El que fa especial aquesta obra és la manera en què l'autora tria explicar-nos la vida de l'Àngel: a través dels ulls i sentiments de trenta-tres personatges que el van conèixer. Cada capítol ens descriu un nou personatge, amb la seva pròpia perspectiva, oferint-nos petites peces d'un trencaclosques que, al final, forma la figura completa de l'Àngel.

L'estructura de la novel·la és un dels seus punts forts. Noemí Morral aconsegueix fer que cada personatge sigui rellevant, i qui llegeix descobreix una nova faceta de l'Àngel amb cada nou relat. Aquest format fa que la lectura sigui molt amena i mantingui l'interès.

Un altre aspecte que m'ha agradat és la capacitat de l'autora de jugar amb els registres emocionals. Cada personatge té la seva pròpia veu i experiència, i això fa que la novel·la sigui rica en matisos. La novel·la no ens parla  només de la vida de l'Àngel, sinó també de la complexitat de les relacions humanes i de com la mort pot ser un catalitzador per fer aflorar sentiments profunds i sovint contradictoris.

En resum, Una mort i trenta-tres vides és una novel·la original i amena, que he gaudit molt. L'estructura i la diversitat de personatges fan que la lectura sigui àgil, encara que les emocions que s'hi tracten són profundes.

Aprofito per agrair a la Noemí la confiança i l'enviament d'un exemplar del llibre.


ESPAÑOL:

Una mort i trenta-tres vides es una novela que sorprende por su estructura narrativa. El eje de la historia es la muerte de Àngel, un personaje central que, a pesar de no tener una presencia activa, se convierte en el punto de encuentro de las emociones, pensamientos y vivencias de quienes le rodean. Lo que hace especial esta obra es la forma en que la autora elige explicarnos la vida de Àngel: a través de los ojos y sentimientos de treinta y tres personajes que le conocieron. Cada capítulo nos describe un nuevo personaje, con su propia perspectiva, ofreciéndonos pequeñas piezas de un rompecabezas que, al final, forma la figura completa de Ángel.

La estructura de la novela es uno de sus puntos fuertes. Noemí Morral logra hacer que cada personaje sea relevante, y quien lee descubre una nueva faceta de Ángel con cada nuevo relato. Este formato hace que la lectura sea muy amena y mantenga el interés.

Otro aspecto que me ha gustado es la capacidad de la autora de jugar con los registros emocionales. Cada personaje tiene su propia voz y experiencia, lo que hace que la novela sea rica en matices. La novela no nos habla sólo de la vida del Ángel, sino también de la complejidad de las relaciones humanas y de cómo la muerte puede ser un catalizador para aflorar sentimientos profundos ya menudo contradictorios.

En resumen, Una muerte y treinta y tres vidas es una novela original y amena, que he disfrutado mucho. La estructura y la diversidad de personajes hacen que la lectura sea ágil, aunque las emociones que se tratan son profundas.

Aprovecho para agradecer a Noemí la confianza y el envío de un ejemplar del libro.




Sinopsi:

L’Àngel, home de bé, empresari d’èxit i alcalde d’un poble petit com tants d’altres, mor inesperadament. Aquest fet esquitxa de forma diversa a un ventall de personatges que es veuen, poc o molt, afectats per la pèrdua o per les oportunitats que genera aquest canvi. Amb una prosa directa i eficaç, l’autora ens ofereix una visió calidoscòpica de la varietat de sentiments que les circumstàncies de cadascú fan aflorar: dolor, enyorança, agraïment, desig, anhel, però també enveja, ambició, por, ressentiment. No hi trobarem només els fills, els germans, les amants. També hi ha infants innocents, perdularis patètics, artistes en precari, adolescents plens de vida. Hi ha glamur i hi ha misèria. Hi ha tendresa i hi ha humor. La narració no gira al voltant d’un únic protagonista, sinó que cada capítol explora, amb delicada empatia, una faceta d’aquest personatge complex que som cadascú de nosaltres.

L'home de Praga de Jaume Albert Ollé

Autor/a: Jaume Albert Ollé

Editorial: Voliana Edicions

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 173


CATALÀ:

Aquest és el quart llibre que llegeixo del Jaume i puc dir que li he vist una evolució clara com a escriptor. Fins ara, havia llegit les seves novel·les històriques, que tenien una temàtica molt diferent a la d’aquesta, la seva primera incursió en la novel·la negra. Tot i això, crec que aquest canvi de gènere li ha permès consagrar-se com a escriptor, demostrant que sap moure’s amb habilitat en diferents registres.

Encara que conec el Jaume d’un altre àmbit, i això fa que a vegades em costi veure’l des d’aquesta perspectiva, crec que ja es pot dir, sense cap mena de dubte, que és un escriptor en tota regla. 

Pel que fa a L'home de Praga, m’ha agradat moltíssim tant per com està escrita com per la història en si. El desenvolupament de la trama està molt ben construït i, des de les primeres pàgines, em va enganxar i em va mantenir amb la intriga fins al final. A més, la novel·la barreja diferents escenaris i personatges de diversos àmbits, i aconsegueix quadrar-ho tot d'una manera molt precisa i ben trobada, fet que demostra una gran habilitat narrativa.

He compartit la lectura d'aquest llibre amb a meva mare i les dues ens hem emportat la mateixa impressió. Jaume, ja estem esperant la propera. 😅


ESPAÑOL:

Éste es el cuarto libro que leo de Jaume Albert Oller y puedo decir que le he visto una evolución clara como escritor. Hasta ahora, había leído sus novelas históricas, que tenían una temática muy diferente a la de esta, su primera incursión en la novela negra. Sin embargo, creo que este cambio de género le ha permitido consagrarse como escritor, demostrando que sabe moverse con habilidad en distintos registros. 

Aunque conozco a Jaume de otro ámbito, y esto hace que a veces me cueste verlo desde la perspectiva de escritor, creo que ya se puede decir, sin lugar a dudas, que es un escritor en toda regla. 

En cuanto a ‘L’home de Praga’, me ha gustado muchísimo tanto por cómo está escrita como por la historia en sí. El desarrollo de la trama está muy bien construido y, desde las primeras páginas, me enganchó y mantuvo con la intriga hasta el final. Además, la novela mezcla diferentes escenarios y personajes de diversos ámbitos, logrando cuadrarlo todo de una manera muy precisa y bien encontrada, lo que demuestra una gran habilidad narrativa. 

He compartido la lectura de este libro con mi madre y las dos nos hemos llevado la misma impresión. Jaume, ya estamos esperando la próxima.😅




Sinopsi:

Praga (Txèquia), març de 1990. Un home fuig de nit en mig d’una pluja fina pels carrers humits i foscos de la ciutat. Els que l’empaiten no li perdonen el seu col·laboracionisme. Més de trenta anys després, els fantasmes que el perseguien reapareixen en una tranquil·la urbanització de Premià de Dalt (Maresme). El passat torna, i qui ni oblida ni perdona no vol perdre temps per executar la seva venjança.

Coragre de Nora Ephron

Autor/a: Nora Ephron (Nova York, 1941 – 2012)

Editorial: L'Altra

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Anglès

Traducció: Ariadna Pous

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 244


CATALÀ:

Després d'haver llegit els dos reculls d'articles de Nora Ephron (Tinc un coll que fa pena i No me'n recordo de res), on el seu estil directe i irreverent m'havia captivat, vaig decidir endinsar-me en la seva novel·la Coragre. Aquesta obra té un enfocament més personal, ja que explora la seva separació, un tema que em va cridar l'atenció per veure com Ephron transformaria una experiència dolorosa en una narrativa plena del seu humor habitual.

El llibre no defrauda ja que continua transmetent veritats incòmodes de manera franca, però he de dir que esperava trobar-hi una dosi més gran d'aquest humor cítric que tant m'havia agradat en les seves obres anteriors. Tot i que hi és present, és més contingut, potser perquè la història de la separació es presta a moments més reflexius i vulnerables. Això no fa que la novel·la sigui menys recomanable, però potser sobta una mica si esperes trobar-hi l'humor de les anteriors.

A nivell narratiu, Coragre destaca per la capacitat d'Ephron de captar les contradiccions emocionals que sovint acompanyen la ruptura d'una relació i explicar-les de manera amena i divertida. La seva escriptura és sempre clara i directa, i la manera com barreja humor amb dolor és el que fa que la lectura sigui entretinguda i, alhora, impactant. No és fàcil parlar d'una tragèdia amb aquesta ironia subtil, i Ephron ho fa d'una manera molt natural.

Per tant, tot i que potser no trobareu el mateix nivell de sarcasme que en els seus reculls d'articles, Coragre és una lectura més introspectiva que manté molts dels trets característics de l'autora.


ESPAÑOL:

Después de haber leído las dos recopilaciones de artículos de Nora Ephron (Tinc un coll que fa pena y No me’n recordo de res), donde su estilo directo e irreverente me había cautivado, decidí adentrarme en su novela Coragre. Esta obra tiene un enfoque más personal, puesto que explora su separación, un tema que me llamó la atención para ver cómo Ephron transformaría una experiencia dolorosa en una narrativa llena de su humor habitual.

El libro no defrauda ya que sigue transmitiendo verdades incómodas de manera franca, pero debo decir que esperaba encontrar una mayor dosis de ese humor cítrico que tanto me había gustado en sus obras anteriores. Aunque está presente, es más contenido, quizás porque la historia de la separación se presta a momentos más reflexivos y vulnerables. Esto no hace que la novela sea menos recomendable, pero quizás sorprende un poco si esperas encontrar el humor de las anteriores.

A nivel narrativo, Coragre destaca por la capacidad de Ephron de captar las contradicciones emocionales que a menudo acompañan a la ruptura de una relación y explicarlas de manera amena y divertida. Su escritura es siempre clara y directa, y la forma en que mezcla humor con dolor es lo que hace que la lectura sea entretenida y, al mismo tiempo, impactante. No es fácil hablar de una tragedia con esa ironía sutil, y Ephron lo hace de una forma muy natural.

Por tanto, aunque quizá no encontraréis el mismo nivel de sarcasmo que en sus recopilaciones de artículos, Coragre es una lectura más introspectiva que mantiene muchos de los rasgos característicos de la autora.




Sinopsi:

¿És possible escriure un llibre hilarant sobre la ruptura d’un matrimoni perfecte? Si l’escriptora és Nora Ephron, la resposta és un sí rotund. Una història que lliga l’adulteri, la teràpia de grup i l’estofat de carn, i que ens demostra que una bona comèdia necessita la seva dosi d’angoixa com una bona salsa necessita farina i mantega. La Rachel Samstat, embarassada de set mesos, un dia descobreix que el seu marit, Mark, està enamorat d’una altra dona. La Rachel, que es guanya la vida escrivint llibres de cuina, troba en el menjar un cert bàlsam i consol; així, mentre es debat entre l’intent de recuperar en Mark i el desig de veure’l mort, la Rachel troba temps per oferir-nos algunes de les seves receptes preferides. Coragre és l’única novel·la de Nora Ephron; una història deliciosa explicada amb l’humor àcid propi de l’autora, una muntanya russa d’amor, traïció, pèrdua i, el més satisfactori, venjança.

dimecres, 2 d’octubre del 2024

La carta de William Somerset Maugham

Autor/a: William Somerset Maugham (París, 1874 – Cap Ferrat, Niza, 1965)

Editorial: Viena

Any de la primera edició: 2022

Llengua: Anglès

Traducció: Julià de Jòdar

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 96


CATALÀ:

Aquesta és una altra petita gran obra publicada per Viena Edicions dins la col·lecció Petits Plaers. Per mi, sempre és un goig llegir els llibres d'aquesta col·lecció perquè descobreixo obres fantàstiques.

En aquest cas, ens trobem davant d'una novel·la negra que enganxa des del primer moment i de la que cal destacar les descripcions que ens transporten als diferents escenaris i aconsegueixen una excel·lent ambientació colonial que ens fa imaginar clarament les escenes i els personatges. Aquests estan molt ben construïts, plens de carisma. En especial, la Leslie, que es pot definir perfectament com una femme fatale.

La narració està plena de dramatisme i tensió, creant un bon ritme que manté l'atenció en la lectura. El final, força impactant, ens fa adonar que no sempre les coses són com les veiem, afegint encara més dramatisme a la història.

És un llibre molt curt, ideal per passar una tarda de tardor, i que us recomano per gaudir d’una lectura intensa i captivadora.


ESPAÑOL:

Ésta es otra pequeña gran obra publicada por Viena Edicions dentro de la colección Petits Plaers. Para mí siempre es un placer leer los libros de esta colección que me permite descubrir obras fantásticas.

En este caso, nos encontramos ante una novela negra que engancha desde el primer momento y de la que quiero destacar las descripciones que nos transportan a los diferentes escenarios y consiguen una excelente ambientación colonial que nos hace imaginar claramente las escenas y los personajes. Éstos están muy bien construidos, llenos de carisma. En especial, Leslie, que se puede definir perfectamente como una femme fatale.

La narración está llena de dramatismo y tensión, creando un buen ritmo que mantiene la atención en la lectura. El final, bastante impactante, nos hace dar cuenta de que no siempre las cosas son como las vemos, añadiendo aún más dramatismo a la historia.

Es un libro muy corto, ideal para pasar una tarde de otoño, y que recomiendo para disfrutar de una lectura intensa y cautivadora.



Sinopsi:

Una història d’intriga ambientada a la Malàisia colonial que gira al voltant d’una carta que no havia d’aparèixer.

Un jove advocat anglès instal·lat a Singapur rep la visita del seu amic Robert, propietari d’una plantació de cautxú. L’empresari arriba molt alterat perquè la seva dona, la Leslie, ha estat arrestada per l’assassinat de Geoffrey Hammond, propietari d’una altra plantació, i vol demanar a l’advocat que s’encarregui de la seva defensa. A priori no sembla un cas gaire complicat, especialment quan la Leslie al·lega que, la nit dels fets, en Geoffrey va intentar violar-la aprofitant que estava sola a la casa de la plantació. A més, el testimoni de la Leslie, tan assenyada, sembla molt convincent, si més no fins que apareix una carta.

Els grans optimistes de Rebecca Makkai

Autor/a: Rebecca Makkai (Chicago, 1978)

Editorial: Periscopi

Any de la primera edició: 2018

Llengua: Anglès

Traducció: Marc Rubió

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 624


CATALÀ:

Els grans optimistes és una novel·la que transcorre en dos moments temporals. D’una banda, ens situem entre els anys 80 i 90, quan Chicago es veu afectada per l’epidèmia mortal de la SIDA, i de l’altra, l’any 2015, quan la Fiona viatja a París a la recerca de la seva filla.

L'autora ens transporta als primers anys de la malaltia i descriu amb cruesa i realisme, de manera directa, la infecció devastadora que es va propagar, bàsicament, entre la comunitat homosexual, i és en aquesta comunitat que es centra aquesta història. La novel·la retrata com aquesta generació de joves va veure les seves il·lusions destrossades per la malaltia, però alhora mostra la seva lluita per l'amistat, la supervivència i l'amor malgrat la desesperança.

El segon fil narratiu ens porta a París, on la Fiona, una de les protagonistes, reviu i reflexiona sobre com la SIDA va afectar la seva vida i les seves relacions personals. Aquesta combinació de moments del passat i del present teixeix un relat profund i reflexiu.

Tot i que és un llibre trist, per les conseqüències devastadores de la malaltia, està escrit de manera que també transmet esperança i tendresa. L’autora aconsegueix equilibrar el dolor amb un missatge d’esperança que fa que la lectura sigui emocionalment intensa, però alhora reconfortant.

Aquest llibre m'ha agradat molt per tots aquests motius, i vull agrair a la Glòria la seva recomanació. Feia temps que el tenia pendent, i el seu consell, i que ja havia llegit Els fills adormits d'Anthony Passeron, que tracta sobre el mateix tema, i que va ser la meva millor lectura de l'any passat, em va ajudar a decidir-me a llegir-lo finalment, i no me'n penedeixo.


ESPAÑOL:

Els grans optimistes es una novela que transcurre en dos momentos temporales. Por un lado, nos situamos entre los años 80 y 90, cuando Chicago se ve afectada por la epidemia mortal del SIDA, y por otro, en el 2015, cuando Fiona viaja a París en busca de su hija.

La autora nos transporta a los primeros años de la enfermedad y describe con crudeza y realismo, de forma directa, la infección devastadora que se propagó, básicamente, entre la comunidad homosexual, y es en esta comunidad en la que se centra esta historia. La novela retrata cómo esa generación de jóvenes vio sus ilusiones destrozadas por la enfermedad, pero al mismo tiempo muestra su lucha por la amistad, la supervivencia y el amor a pesar de la desesperanza.

El segundo hilo narrativo nos lleva a París, donde Fiona, una de las protagonistas, revive y reflexiona sobre cómo el SIDA afectó a su vida y a sus relaciones personales. Esta combinación de momentos del pasado y del presente crea un relato profundo y reflexivo.

Aunque es un libro triste, por las consecuencias devastadoras de la enfermedad, está escrito de modo que también transmite esperanza y ternura. La autora logra equilibrar el dolor con un mensaje de esperanza que hace que la lectura sea emocionalmente intensa, pero a la vez reconfortante.

Este libro me ha gustado mucho por todos estos motivos, y quiero agradecer a Gloria su recomendación. Hacía tiempo que lo tenía pendiente, y su consejo, y que ya había leído Els fills adormits de Anthony Passeron, que trata sobre el mismo tema, y ​​que fue mi mejor lectura del año pasado, me ayudó a decidirme a leerlo finalmente, y no me arrepiento.




Sinopsi:

El 1985, mentre el Yale Tishman comença a prosperar en l’àmbit professional, Chicago es veu devastada per l’epidèmia de la sida. A poc a poc veurà com els seus amics emmalalteixen, i la ciutat i la seva vida canvien per sempre.

Trenta anys després, la Fiona, amiga de joventut del Yale, viatja a París a buscar la seva filla desapareguda. Amb dolor, retroba el món que creia haver deixat enrere i reflexiona i rememora els dies que van marcar el futur de tots aquells joves.

Els grans optimistes és una història absorbent i emotiva sobre com viure la vida en temps de crisi, una novel·la commovedora que ens confronta amb la pèrdua, l’amistat, la traïció, la supervivència i l’amor de la mà d’uns personatges inoblidables.

dimarts, 1 d’octubre del 2024

La llei de l'hivern de Gemma Ventura

Autor/a: Gemma Ventura (El Vendrell, 1990)

Editorial: Destino

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la intimista

Número de pàgines: 176


CATALÀ:

La llei de l'hivern és el primer llibre de la Gemma Ventura i està escrit amb un llenguatge poètic que es manté tota la novel·la. L'ús de la simbologia de la natura és recurrent, especialment els arbres i les seves arrels, que esdevenen protagonistes indirectes i metafòrics de la història.

La novel·la narra la vetlla d'un padrí, el Ricard, la veu de la saviesa, i els pensaments i sentiments de la protagonista mentre s’acomiada d’ell. Aquesta és una història profundament introspectiva, carregada de reflexions i emocions. Ventura ens endinsa en un viatge pels records i la renovació, amb frases que ressonen durant dies, com: "Saps que deixar anar és la condició perquè arribin coses noves".

Amb un aire intimista i màgic, cada pàgina està plena d'intensitat emocional. Els sentiments i la connexió amb l’essència de la vida s’expressen amb una bellesa que fa del llibre bell recull de frases. L'autora ha descrit aquesta obra com un homenatge a la riquesa interior, i és fàcil veure-ho en cadascuna de les paraules curosament escollides.

Com a resum us diré que és una obra que convida a la reflexió i a deixar-se endur pel ritme pausat però profund dels pensaments més íntims. Que m'ha agradat moltíssim descobrir i poder llegir i que us recomano de manera fervorosa si us agraden aquest tipus de lectures.

Us deixo algunes de les frases que a mi m'han cridat l'atenció:

"Tot el que mirava ho feia trist: el cel, la lluna, la nit, perquè la tristesa, sabeu?, la podem escampar amb la mirada".

"Ricard, com és que només ens atrevim a ser sincers quan l’altre no ens pot contestar? Per què ens fan por les respostes dels vius? Per què deixem que se’ns acumulin tantes preguntes a dins? Amb quantes moriràs?".

"Quan ens imaginem el futur no tornem a ser nens? Tan fàcils d'enganyar com d'il·lusionar".

"Tothom ara mateix està pensant en algú. Seria ben bonic que hi hagués un avís - jo què sé: un pessic petit, un color intermitent a la ment - per cada cop que dues persones s'invoquen alhora".

"Eres dins del meu cos, guiant els meus pensaments, i quan no m’atrevia a fer un pas, la teva veu, rere l’orella, m’empenyia: No tinguis por. I quan Ell em consumia, eres el primer a avisar-me: Allunya-te’n. Des de la teva solitud guiaves la meva solitud, i és per això que tot i estar sola no em sentia sola. És tan poderós poder comptar amb qui no tens al costat. Quan ja no hi sigui passarà el mateix, oi? Continuaràs sent el meu aliat?".


ESPAÑOL:

La llei de l'hivern es el primer libro de Gemma Ventura y está escrito con un lenguaje poético que se mantiene toda la novela. El uso de la simbología de la naturaleza es recurrente, especialmente los árboles y sus raíces, que se convierten en protagonistas indirectos y metafóricos de la historia.

La novela narra el velatorio de un abuelo, Ricard, la voz de la sabiduría, y los pensamientos y sentimientos de la protagonista mientras se despide de él. Ésta es una historia profundamente introspectiva, cargada de reflexiones y emociones. Ventura nos adentra en un viaje por los recuerdos y la renovación, con frases que resuenan durante días, como: "Sabes que soltar es la condición para que lleguen cosas nuevas".

Con un aire intimista y mágico, cada página está llena de intensidad emocional. Los sentimientos y la conexión con la esencia de la vida se expresan con una belleza que hace del libro una bella recopilación de frases. La autora ha descrito esta obra como un homenaje a la riqueza interior, y es fácil verlo en cada una de las palabras cuidadosamente escogidas.

Como resumen diré que es una obra que invita a la reflexión y a dejarse llevar por el ritmo pausado pero profundo de los pensamientos más íntimos. Que me ha gustado mucho descubrir y poder leer y que os recomiendo de manera fervorosa si os gustan este tipo de lecturas.




Sinopsi:

Una noia vetlla el seu avi, i en la solitud absoluta té dues grans companyies: la de la memòria i la de la imaginació. Mentre els cirerers es despullen, la llei de l’hivern s’imposa recordant-nos que per renéixer cal deixar anar.

Amb un aire intimista i màgic, aquesta novel·la fa visible l’invisible: les persones que no hi són però que ens guien a cau d’orella, l’amor que fem existir quan necessitem que existeixi i la forma com suplim cada absència.

«I a les nits glaçades, sota un pam de neu, la primera flor començava a empènyer, ensenyant a la gent d’aquest poble el que costa tant de creure».