Cincuenta cincuenta de Steven Cavanagh

Autor/a: Steve Cavanagh (Belfast, 1976)

Editorial: Roca Editorial

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Ana Momplet Chico

Gènere: Thriller

Número de pàgines: 350

CATALÀ:

Quin gran descobriment! Feia temps que no em passava allò d’anar buscant mil·lisegons on fos per poder llegir, i aquest llibre m'ha atrapat d'una manera bestial.

Només començar la novel·la, ja sabem que un home ha estat assassinat i que una de les seves dues filles n'és la responsable. Però no patiu, que això no li treu gens de misteri. Cada una de les germanes culpa a l'altra, i és a partir d'aquí que la trama judicial arrenca amb tota la seva intensitat.

La narrativa és trepidant, plena de moments clau que es van succeint sense pausa. Sempre estan passant coses: girs inesperats, diàlegs dinàmics i descobriments que et fan dubtar de tot el que pensaves saber. Les dues germanes juguen un joc constant d'acusacions i secrets, i l'autor sap mantenir a qui llegeix a la corda fluixa, fent-nos anar d'una banda a l'altra.

També m'ha agradat molt com es descriu el treball que fan els advocats de cadascuna de les germanes, aportant realisme i profunditat a la trama judicial. A mesura que avancen les pàgines, la tensió no baixa ni un sol moment, i cada capítol et deixa amb aquella necessitat urgent de saber què passarà a continuació.

Quan vaig acabar aquest llibre i vaig començar el següent del mateix autor, em vaig assabentar que hi ha una novel·la anterior que encara no he llegit (i que segur que llegiré), però us puc assegurar que no és cap impediment per seguir bé la trama. Cincuenta cincuenta es llegeix perfectament de manera independent.

Si busqueu un bon thriller que us atrapi des de la primera pàgina, aquest és el vostre llibre. Una lectura intensa, addictiva i plena de sorpreses. Us la recomano molt!

I vosaltres, també teniu algun thriller que us hagi atrapat tant que no podíeu parar de llegir?

ESPAÑOL:

¡Qué gran descubrimiento! Hacía tiempo que no me pasaba lo de ir buscando milisegundos donde estuviera para poder leer, y este libro me ha atrapado de una forma bestial.

Nada más empezar la novela, ya sabemos que un hombre ha sido asesinado y que una de sus dos hijas es la responsable. Pero no sufráis, que eso no le quita nada de misterio. Cada una de las hermanas culpa a la otra, y es a partir de ahí que la trama judicial arranca con toda su intensidad.

La narrativa es trepidante, llena de momentos clave que se van sucediendo sin pausa. Siempre están ocurriendo cosas: giros inesperados, diálogos dinámicos y descubrimientos que te hacen dudar de todo lo que pensabas saber. Las dos hermanas juegan un juego constante de acusaciones y secretos, y el autor sabe mantener a quien lee en la cuerda floja, haciéndonos ir de un lado para otro.

También me ha gustado mucho cómo se describe el trabajo que realizan los abogados de cada una de las hermanas, aportando realismo y profundidad a la trama judicial. A medida que avanzan las páginas, la tensión no baja ni un solo momento, y cada capítulo te deja con esa necesidad urgente de saber qué va a pasar a continuación.

Cuando terminé este libro y empecé el siguiente del mismo autor, me enteré de que hay una novela anterior que todavía no he leído (y que seguro que leeré), pero puedo aseguraros que no es ningún impedimento para seguir bien la trama. Cincuenta y cincuenta se lee perfectamente de forma independiente.

Si buscas un buen thriller que te atrape desde la primera página, éste es tu libro. Una lectura intensa, adictiva y llena de sorpresas. ¡Os la recomiendo mucho!

Y vosotros, ¿también tenéis algún thriller que os haya atrapado tanto que no podíais parar de leer?

Sinopsis:

«911 ¿cuál es su emergencia?»

«Mi papá está muerto. Mi hermana Sofía lo mató. Ella todavía está en la casa. Por favor envíe ayuda.»

«Mi papá está muerto. Mi hermana Alexandra lo mató. Ella todavía está en la casa. Por favor envíe ayuda.»

Una de ellas es una mentirosa y una asesina.

¿Pero cuál?

Baumgartner de Paul Auster

Autor/a: Paul Auster (Nueva Jersey, 1947 - Brooklyn, 2024)

Editorial: Grup 62

Any de la primera edició: 2024

Llengua original: Anglès

Traducció: Ernest Riera Arbussà

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 256

CATALÀ:

Paul Auster és un autor que sempre m'ha agradat, ja ho he dit en anteriors entrades i, tot i que la novel·la 4321 em va resultar una lectura lenta, totes tenen el segell inconfusible d'Auster: històries profundes, personatges complexos i una narrativa que et fa aturar a reflexionar.

Amb Baumgartner, però, l'experiència ha estat diferent. La veritat és que l'he llegit i, en tancar l'última pàgina, m'he quedat amb una estranya sensació d’indiferència. La novel·la em sembla un repàs personal, una mena de collage de moments vitals que l'autor comparteix amb nosaltres. No arriba a ser una autobiografia, però desprèn una atmosfera molt intimista, gairebé com si estiguéssim llegint fragments d'un diari personal.

El tema de la soledat, que és molt característic de l’obra d’Auster, està present en tot el llibre i s’aborda amb aquella veu tan seva, serena i plena de matisos melancòlics. La seva escriptura, sempre precisa, desprèn un encant fosc i contingut que, malgrat tot, no aconsegueix mantenir l'impuls inicial. Perquè sí, Baumgartner és un llibre que comença amb força però que va perdent vigor a mesura que avancem, com si la narrativa s'anés apagant lentament.

I, tot i que no puc negar la seva mestria a l'hora d'escriure, aquesta no és una novel·la que recomanaria als qui volen descobrir Auster per primera vegada. Més aviat, és una lectura que potser ni els seguidors més fidels de l'autor sabran apreciar-la dins del seu context més ampli.

A vosaltres us ha passat mai amb un autor que us agrada, però que no heu connectat amb algun dels seus llibres?

ESPAÑOL:

Paul Auster es un autor que siempre me ha gustado, ya lo he dicho en anteriores entradas y aunque la novela 4321 me resultó una lectura lenta, todas tienen el sello inconfundible de Auster: historias profundas, personajes complejos y una narrativa que te hace detener a reflexionar.

Sin embargo, con Baumgartner la experiencia ha sido diferente. Lo cierto es que he leído el libro y, al cerrar la última página, me he quedado con una extraña sensación de indiferencia. La novela me parece un repaso personal, una especie de collage de momentos vitales que el autor comparte con nosotros. No llega a ser una autobiografía, pero desprende una atmósfera muy intimista, casi como si estuviéramos leyendo fragmentos de un diario personal.

El tema de la soledad, que es muy característico de la obra de Auster, está presente en todo el libro y se aborda con esa voz tan suya, serena y llena de matices melancólicos. Su escritura, siempre precisa, desprende un encanto oscuro y contenido que, sin embargo, no logra mantener el impulso inicial. Porque sí, Baumgartner es un libro que comienza con fuerza pero va perdiendo vigor a medida que avanzamos, como si la narrativa se fuera apagando lentamente.

Y, aunque no puedo negar su maestría a la hora de escribir, ésta no es una novela que recomendaría a quienes quieren descubrir a Auster por primera vez. Más bien, es una lectura que quizá ni los más fieles seguidores del autor podrán apreciarla.

¿Os ha pasado alguna vez con un autor que os gusta mucho, pero que no habéis conectado con alguno de sus libros?

Sinopsi:

Paul Auster torna set anys després amb una novel·la lluminosa i brillant.

Paul Auster torna set anys després amb una novel·la lluminosa i brillant. Una història tensa i expansiva sobre l'amor, el desig, la pèrdua, la memòria i la solitud protagonitzada per Seymor Baumgartner, un professor de filosofia a punt de jubilar-se.

La vida d’en Baumgartner ha estat marcada per l’amor profund i permanent per la seva dona, l’Anna, que va morir en un accident de natació fa nou anys. Amb setanta-un anys, en Baumgartner continua atrapat pels records i pels petits entrebancs quotidians, i lluita per acostumar-se a la seva absència. La visita d'una jove, estudiosa de l'obra de la seva dona, trasbalsa el seu dia a dia.

El retrat de matrimoni de Maggie O'Farrell

Autor/a: Maggie O'Farrell (Irlanda del Nord, 1972)

Editorial: L'Altra

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Anglès

Traducció: Marc Rubió Rodon

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 416

CATALÀ:

Maggie O'Farrell m’ha tornat a sorprendre amb El retrat de matrimoni, una novel·la que reafirma el seu talent per donar veu a les dones que la història ha relegat a un segon pla. Igual que amb Hamnet, on explorava la vida de la dona de Shakespeare, aquí l’autora ens transporta a la Itàlia del segle XVI per fer-nos partícips de la història de Lucrècia de Mèdici, una jove valenta que afronta la seva solitud en una societat que veu les dones únicament com a eines per garantir la descendència.

Amb la seva prosa precisa, O'Farrell aconsegueix construir una atmosfera intimista que atrapa qui la llegeix des de les primeres pàgines. Les seves acurades descripcions no només retraten d’una manera fidel l’època, sinó que també aconsegueixen submergir-nos en les emocions i els sentiments dels personatges. Un exemple d’això és el passatge del tigre, on la força de la narrativa em va transportar directament davant la gàbia.

Sense grans estridències, O'Farrell aconsegueix enaltir les figures femenines amb una escriptura elegant i captivadora. Retrat de matrimoni no és una novel·la històrica, sinó un homenatge a totes aquelles dones que, com Lucrècia, han quedat oblidades, malgrat la seva força i determinació. Una lectura imprescindible per totes aquelles persones que en la literatura busquen reivindicar i donar profunditat a personatges femenins que mereixen ser recordats.

Tot i que d’entrada no em va semblar una autora per mi, puc assegurar-vos que continuaré llegint la seva obra.

ESPAÑOL:

Maggie O'Farrell me ha vuelto a sorprender con El retrato de casada, una novela que reafirma su talento para dar voz a las mujeres que la historia ha relegado a un segundo plano. Al igual que con Hamnet, donde exploraba la vida de la mujer de Shakespeare, aquí la autora nos transporta a la Italia del siglo XVI para hacernos partícipes de la historia de Lucrecia de Médici, una joven valiente que afronta su soledad en una sociedad que ve a las mujeres únicamente como herramientas para garantizar la descendencia.

Con su prosa precisa, O'Farrell logra construir una atmósfera intimista que atrapa a quien la lee desde las primeras páginas. Sus cuidadosas descripciones no sólo retratan de forma fiel la época, sino que también consiguen sumergirnos en las emociones y sentimientos de los personajes. Un ejemplo de ello es el pasaje del tigre, donde la fuerza de la narrativa me transportó directamente frente a la jaula.

Sin grandes estridencias, O'Farrell logra enaltecer a las figuras femeninas con una escritura elegante y cautivadora. Retrato de matrimonio no es una novela histórica, sino un homenaje a todas aquellas mujeres que, como Lucrecia, han quedado olvidadas, pese a su fuerza y su determinación. Una lectura imprescindible para todas aquellas personas que en la literatura buscan reivindicar y dar profundidad a personajes femeninos que merecen ser recordados.

Aunque de entrada no me pareció una autora para mí, puedo aseguraros que seguiré leyendo su obra.

Sinopsi:

Plena de l’esperit i l’energia amb què Maggie O’Farrell va il·luminar la història shakespeariana de Hamnet, El retrat de matrimoni ens transporta a la Itàlia del segle XVI. La Lucrezia, tercera filla del poderós duc de Medici, és una noia discreta i independent que creix feliç a l’ombra dels seus germans, lliure per observar els tresors de palau, explorar els passadissos secrets i espiar feines i converses clandestines. Li agrada aprendre coses, pintar i mirar les musaranyes, i no acaba d’encaixar gaire en el paper de duquessa, ni tampoc en les expectatives de la família. Però quan la seva germana gran, que està promesa amb del duc de Ferrara, emmalalteix i es mor, la plàcida existència de la Lucrezia quedarà sacsejada per sempre: amb prou feines quinze anys es veurà arrossegada a una nova vida a Ferrara amb el seu marit, Alfonso, que és un misteri per a ella. El retrat de matrimoni, una novel·la potent i evocadora, explora la fina membrana que separa la vida de la mort, un dels temes centrals de l’obra d’O’Farrell, i ofereix el retrat inoblidable d’una dona molt jove, castigada per ser diferent, que lluita per la seva supervivència.

Azami, el club de Mitsuko d'Aki Shimazaki

Autor/a: Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954)

Editorial: Nórdicallibres

Any de la primera edició: 2017

Llengua original: Francès

Traducció: Oriol Vaqué Sánchez

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 140

CATALÀ:

Una de les coses que més m'agrada de la literatura japonesa és la seva capacitat de transmetre serenitat i pau, fins i tot quan tracta temes profundament complexos i difícils. L'escriptura d'autors i autores japonesos té una suavitat i tranquil·litat que em relaxen mentre llegeixo, aportant-me una sensació de calma interna. 

En aquest llibre el protagonista, un home d'una família aparentment normal, es veu atrapat en una infidelitat, tot i que estima profundament la seva dona. La seva història es complica quan es troba amb Azami, una excompanya de classe que va ser el seu primer amor i amb la qual mai va poder tenir una relació. Aquest retrobament l'empeny a recordar el passat i, a través d'una aventura amb Azami, aconsegueix, d'alguna manera, "treure's l'espina" d'aquella relació que no va poder ser.

Aki Shimazaki aconsegueix construir una narració que, tot i parlar d'infidelitats, de desig i de records, no recau en cap moment en el judici moral, sinó que ho fa amb una serenor que convida més a la reflexió que no pas al càstig. És un llibre que, tot i que tracta temes eròtics, no es centra en el sexe explícit, sinó en les emocions que sorgeixen de la intimitat, dels records i de les decisions que marquen la vida dels personatges. La sensualitat hi és present, però d'una manera subtil i nostàlgica, cosa que fa que la història sigui, en cert sentit, més profunda que provocadora.

Aquest és el segon llibre d'Aki Shimazaki que llegeixo, i, com el primer, m'ha encantat. L'autora té una habilitat especial per abordar temes complexos amb una escriptura natural però profunda, que fa que, mentre llegeixes, et sentis envoltat per una sensació de calma que es contraposa a l'intensitat emocional de la història. Azami, el club de Mitsuko és una història sobre la reconciliació amb el passat, els desitjos no complerts i la complexitat de l'amor i la memòria. És una lectura que invita a la reflexió, mentre ens embolcalla en una atmosfera de pau i serenitat.

ESPAÑOL:

Una de las cosas que más me gusta de la literatura japonesa es su capacidad de transmitir serenidad y paz, incluso cuando trata temas profundamente complejos y difíciles. La escritura de autores y autoras japoneses tiene una suavidad y tranquilidad que me relajan mientras leo, aportándome una sensación de calma interna.

En este libro el protagonista, un hombre de una familia aparentemente normal, se ve atrapado en una infidelidad, aunque ama profundamente a su mujer. Su historia se complica cuando se encuentra con Azami, una ex compañera de clase que fue su primer amor y con la que nunca pudo tener una relación. Este reencuentro le empuja a recordar el pasado y, a través de una aventura con Azami, consigue, de algún modo, "quitarse la espina" de esa relación que no pudo ser.

Aki Shimazaki logra construir una narración que, a pesar de hablar de infidelidades, de deseo y recuerdos, no recae en ningún momento en el juicio moral, sino que lo hace con una serenidad que invita más a la reflexión que al castigo. Es un libro que, aunque trata temas eróticos, no se centra en el sexo explícito, sino en las emociones que surgen de la intimidad, los recuerdos y las decisiones que marcan la vida de los personajes. La sensualidad está presente, pero de forma sutil y nostálgica, lo que hace que la historia sea, en cierto sentido, más profunda que provocadora.

Éste es el segundo libro de Aki Shimazaki que leo, y, como el primero, me ha encantado. La autora tiene una habilidad especial para abordar temas complejos con una escritura natural pero profunda, que hace que, mientras lees, te sientas rodeada por una sensación de calma que se contrapone a la intensidad emocional de la historia. Azami, el club de Mitsuko es una historia sobre la reconciliación con el pasado, los deseos no cumplidos y la complejidad del amor y la memoria. Es una lectura que invita a la reflexión, mientras nos envuelve en una atmósfera de paz y serenidad.

Sinopsi:

En les pàgines d’Azami, la primera novel·la de la pentalogia, Aki Shimazaki parla d’una família com moltes altres, i retrata sentiments íntims, mentides i relacions trencades viscudes en les ombres.

En Mitsuo Kawano, de trenta-sis anys, divideix el seu temps entre la família i la feina com a redactor en una revista d’actualitat, i per compensar la inexistent vida sexual amb l’Atsuko, la mare dels seus fills, freqüenta un club luxós. Allà, hi trobarà l’atractiva i misteriosa Mitsuko, una excompanya de classe que va ser el seu primer amor secret. Els records ressorgeixen i aviat comença una relació entre tots dos en què en Mitsuo redescobreix una passió inesperada i que ho abraça tot. Tanmateix, l’aparent equilibri entre la vida quotidiana i les trobades furtives està condemnat a trencar-se.

Maria Antonieta de Stefan Zweig

Autor/a: Stefan Zweig

Editorial: La Segona Perifèria

Any de la primera edició: 2023

Llengua original: Alemany

Traducció: Ramon Farrés

Gènere: Biografia

Número de pàgines: 592

CATALÀ:

Quan penso en Stefan Zweig o sento a algú que en parla, sempre em ve al cap la seva novel·la Carta d'una desconeguda i la seva increïble capacitat per escriure sobre les emocions femenines, d’una manera tan real que sembla impossible que sigui un autor de finals del segle XIX. Les seves paraules em mantenen atrapada, amb el cor en suspens i sovint sense ni respirar, i això no només passa amb les seves novel·les.

Maria Antonieta no és una novel·la, sinó una biografia. He de confessar que la història mai m’ha cridat especialment l’atenció, però aquesta obra em va atrapar. Per una banda, gràcies al personatge de Maria Antonieta: una dona avançada al seu temps, valenta i temperamental, que no deixa ningú indiferent. Per l’altra, gràcies la narració de Zweig.

La seva escriptura és una combinació perfecta de ritme i misteri, fins i tot quan tracta fets històrics. Cada pàgina té un tempo mesurat, una intensitat que et guia amb fluïdesa, i d'una manera molt didàctica, entre els moments clau de la vida de la reina.

Aquest llibre m’ha fet adonar que la història pot ser emocionant, especialment quan un autor com Zweig sap donar veu i ànima a un personatge com Maria Antonieta. Per aquelles persones que teniu por de llegir una biografia històrica, aquesta és un regal, una demostració que les coses entren més o menys depèn de qui ens les explica.

ESPAÑOL:

Cuando pienso en Stefan Zweig o oigo a alguien que habla de él, siempre me viene a la cabeza su novela Carta de una desconocida y su increíble capacidad para escribir sobre las emociones femeninas, de una manera tan real que parece imposible que sea ​​un autor de finales del siglo XIX. Sus palabras me mantienen atrapada, con el corazón en vilo y a menudo sin respirar, y eso no sólo ocurre con sus novelas.

Maria Antonieta no es una novela, sino una biografía. Debo confesar que la historia nunca me ha llamado especialmente la atención, pero esta obra me atrapó. Por un lado, gracias al personaje de Maria Antonieta: una mujer avanzada a su tiempo, valiente y temperamental, que no deja a nadie indiferente. Y por otro, gracias a la narración de Zweig.

Su escritura es una combinación perfecta de ritmo y misterio, incluso cuando trata hechos históricos. Cada página tiene un tempo medido, una intensidad que te guía con fluidez, y de forma muy didáctica, entre los momentos clave de la vida de la reina.

Este libro me ha hecho dar cuenta de que la historia puede ser emocionante, especialmente cuando un autor como Zweig sabe dar voz y alma a un personaje como Maria Antonieta. Para aquellas personas que tienen miedo de leer una biografía histórica, ésta es un regalo, una demostración de que las cosas entran más o menos depende de quien nos las explica.

Sinopsi:

Stefan Zweig diu, a la introducció d’aquest llibre, que la història, aquest gran demiürg, no té cap necessitat d’un caràcter heroic com a protagonista principal per aixecar un drama estremidor. Essent Maria Antonieta una nena, li concedeix com a llar una cort imperial. Quan és adolescent, li atorga una corona. Durant anys la malcria i avicia. Eleva aquesta dona als cims més alts de la fortuna i després la deixa caure a poc a poc d’una manera refinadament cruel.

Maria Antonieta va tenir una existència diàfana i insubstancial fins que la Revolució Francesa la va empènyer a l’ull de l’huracà de la història. I és en la presó més obscura, sepultada de calúmnies, que aquella dona mediocre assoleix finalment una dimensió tràgica i esdevé tan gran com el seu destí.

Stefan Zweig relata de manera magistral la vida regalada de Maria Antonieta d’Àustria, reina de França, a la cort de Versalles, el seu captiveri i la seva mort a la guillotina. Només algú amb un formidable coneixement de l’ànima humana podia emprendre un viatge com aquest a un dels moments més apassionants de la història. Perquè Zweig, a Maria Antonieta, fa un relat vibrant i documentat de la convulsa Revolució Francesa, sembrat de luxes, misèries, traïcions, estafes, evasions, intrigues, lleialtat, deslleialtat, execucions i sacrificis.