Dents de llet de Lana Bastašić

Autor/a: Lana Bastašić (Zagreb, Croàcia, 1986)

Editorial: Periscopi

Any de la primera edició: 2022

Llengua original: Croat

Traducció: Pau Sanchis Ferrer

Gènere: Relats

Número de pàgines: 168

Compra el llibre a Bookshop.org i dóna suport a les llibreries de proximitat.

CATALÀ:

Dotze relats narrats des del punt de vista de diferents infants que ens parlen de relacions familiars traumàtiques, violència, abusos, absències...

Explicades amb la innocència infantil se’ns presenten situacions complexes que, com a adults podem identificar perfectament i sabem que són dures, però els infants ens les presenten d’una manera natural 😢.

L’autora aconsegueix crear una atmosfera inquietant que et transporta a anys llum del que entenem que ha de ser la infància. A tots els contes coneixem nens i nenes que, lluny de viure la infantesa amb alegria i seguretat, l’han de viure amb patiment.

Ens obre els ulls, i ens planta al davant aquests adults que són els que han d’educar i acompanyar els infants, i que en realitat es converteixen en els que els perjudiquen.

Sobretot m’agradaria destacar les coses que es diuen i com es diuen, algunes directament, altres de manera indirecta, però totes amb un ús excepcional del llenguatge. Aquest fet m’ha cridat molt l’atenció al conte Recital.

Volia destacar un dels contes però no puc. El que sí que puc és escollir-ne uns quants i deixar que vosaltres llegiu el llibre i em digueu si coincidim.

Àcid, Un dia a la piscina, Cercles, Recital, Sang i El pare arriba a casa.

També us deixo alguns paràgrafs perquè us en pugueu fer una idea.

“Mira al seu germà. Sis anys. Ell era tan petit quan en tenia sis? La pell del tete és neta i està intacta. Com una bala. Però les bales són dures, i el tete no. El primer cop que el pare li pegui plorarà. Cridarà a la mama, sagnarà, li quedaran tot de blaus. Llavors ell li pegarà encara més”.

“La mestra de plàstica va dir un cop “granotes petites” i jo li vaig explicar que no tenia raó. Això són capgrossos. Si existeix la paraula capgròs l’hem de fer servir. Cada cosa té la seva paraula. I al rierol de l’avi i neden tant granotes petites com capgrossos”.

“Tot el seu ésser es redueix a fer sonar aquell maleït xiulet. Com si ho hagués perdut tot a la vida i l’única cosa que pogués dominar fossin les cames dels nens. I jo l’odio. Abans no havia odiat mai a ningú. És una emoció nova i m’escalfa amb una calor diferent”.

“Acabaré la primària sense haver saltat al poltre ni un sol cop. Això el neutralitza. I, per tant, ell farà que senti al meu cos tots els defectes que, mentre escric equacions a la pissarra, no existeixen. M’humiliarà com a cos”.

ESPAÑOL:

Doce relatos narrados desde el punto de vista de diferentes niños que nos hablan de relaciones familiares traumáticas, violencia, abusos, ausencias…

Explicadas con la inocencia infantil se nos presentan situaciones complejas que, como adultos podemos identificar perfectamente y sabemos que son duras, pero que los niños nos las presentan de una manera natural 😢.

La autora consigue crear una atmosfera inquietante que te transporta a años luz de lo que entendemos que debe ser la infancia. En todos los cuentos conocemos niños y niñas que, lejos de vivir la infancia con alegría y seguridad, la tienen que vivir con sufrimiento.

Nos abre los ojos, y nos planta delante estos adultos que son los que deben educar y acompañar a los niños, y que en realidad se convierten en quien los perjudica.

Sobre todo me gustaría destacar las cosas que se explican y como se explican, algunas directamente, otras de manera indirecta, pero todas con un uso excepcional del lenguaje. Esto me ha llamado mucho la atención en el cuento Recital.

Quería destacar uno de los cuentos, pero no puedo. Lo que sí puedo es escoger algunos y dejar que vosotros leáis el libro y me digáis si coincidimos.

Ácido, Un día en la piscina, Círculos, Recital, Sangre y El padre llega a casa.

Sinopsi:

Un pare mort, filles desateses per mares absents, un professor escarmentat, promeses i sang diluïdes en un got de vodka. Amb la infància com a teló de fons, els protagonistes d’aquests relats s’enfronten a les realitats més fosques que s’amaguen darrere l’etapa sovint entesa com la més tendra i innocent de la vida.

Lana Bastašić trenca el mite de l’afectivitat de les relacions paterno filials i ens mostra un testimoni colpidor sobre la complexitat de créixer en una societat arrelada al sexisme i al patriarcat.