Aquest tros de vida d'Estel Solé

Autor/a: Estel Solé i Casadellà (Molins de Rei, 1987)

Editorial: Columna Edicions

Any de la primera edició: 2025

Llengua original: Català

Gènere: Novel·la contemporània

Número de pàgines: 328

CATALÀ:

Vaig començar aquesta lectura pensant que seria una història àgil i entretinguda, i així va ser en un primer moment. Però quan la vaig acabar i vaig tenir temps de pair-la, em vaig adonar que anava molt més enllà d’una bonica història.

Aquest tros de vida és un llibre que parla de retrobar-se amb una mateixa. De posar el fre en aquesta vida que tantes dones vivim de manera accelerada, carregant-nos de responsabilitats i obligacions que potser no ens pertoquen en la seva totalitat. Parla de començar a pensar més en nosaltres mateixes que en els altres, i de fer-ho sense sentir-nos culpables, que gairebé és el més difícil.

És una història d’alliberament. De dir prou, de marcar un límit i entendre que el món continua girant, encara que nosaltres decidim aturar-nos. Perquè aturar-se de tant en tant és necessari i valent.

Una de les coses que més m’ha agradat és que els personatges són complexos i gens estereotipats, i això els fa creïbles, propers, humans. Encara que no m’he sentit identificada amb cap d’ells, hi ha moments en què m’he reconegut en el que senten, en el que callen o en el que decideixen fer. 

No us explico res de l’argument, perquè penso que el missatge és tan potent que no cal. Llegiu-lo, i ja em direu si tinc raó o no.

Una lectura que sembla senzilla, però que és de les que es queden. Que et remou subtilment, però amb coses potents.

I tu, quantes vegades t’has oblidat de tu mateixa?

ESPAÑOL:

Empecé esta lectura pensando que sería una historia ágil y entretenida, y así fue en un primer momento. Pero cuando la terminé y tuve tiempo de digerirla, me di cuenta de que iba mucho más allá de una bonita historia.

Aquest tros de vida es un libro que habla de reencontrarse con una misma. De poner el freno en esta vida que tantas mujeres vivimos de forma acelerada, cargándonos de responsabilidades y obligaciones que quizás no nos corresponden en su totalidad. Habla de empezar a pensar más en nosotras mismas que en los demás, y de hacerlo sin sentirnos culpables, que casi es lo más difícil.

Es una historia de liberación. De decir basta, de marcar un límite y entender que el mundo sigue girando, aunque nosotras decidamos detenernos. Porque detenerse de vez en cuando es necesario y valiente.

Una de las cosas que más me ha gustado es que los personajes son complejos y nada estereotipados, lo que los hace creíbles, cercanos, humanos. Aunque no me he sentido identificada con ninguno de ellos, hay momentos en los que me he reconocido en lo que sienten, en lo que callan o en lo que deciden hacer.

No os cuento nada del argumento, porque pienso que el mensaje es tan potente que no hace falta. Leedlo, y ya me diréis si tengo razón o no.

Una lectura que parece sencilla, pero que es de las que se quedan. Que te remueve sutilmente, pero con cosas potentes.

Y tú, ¿cuántas veces te has olvidado de ti misma?